Cercar en aquest blog

dijous, 20 de juliol de 2017

El setge del destí, per Ramon Vergés



Autora: Ramon Vergés
Pàgines: 272


La història que es desenvolupa, en el transcurs de les pàgines d'El setge del destí, ens immergirà en la baixa edat mitjana, en una Europa encara feudal, però, en la que es comencen a manifestar poders amb intenció de consolidar-se com estats potents i perdurables. Roma també vol jugar el seu paper reafirmant l'hegemonia, que creia assolida i que veu perillar, tant en el terreny espiritual com en el terrenal.


En aquest context, el rang social quedava segellat pel naixement, i les oportunitats per escalar posicions eren pràcticament inexistents. Malgrat aquesta rigidesa, d'antic és sabut que en època de canvis s'obren possibilitats que, en períodes d'estabilitat, no es poden ni tan sols sospitar.

En el temps en què els personatges d'El setge del destí pretenien trobar el seu lloc en el món, l'ordre establert per una cultura florida en les terres d'Occitània trontollava sacsejat per enfrontaments fratricides. Els poders fins aleshores dominants s'enfrontaven als que de sobte emergien amb força devastadora empesos per les ànsies d'expansió de la puixant França. A més, bo i aprofundint en la discòrdia, entre humils i nobles es van propagar amb gran acceptació unes noves idees que minaven els fonaments de la doctrina predicada per l'Església romana.

Tot plegat va proporcionar una excusa perfecta a Roma i a França per actuar en benefici propi, provant d'aturar la consolidació del poder de la corona catalanoaragonesa i els seus vassalls occitans, sense aturar-se a l'hora de vessar sang de germans en la fe. Mentrestant, la potent orde del Temple no va romandre aliena als fets que s'esdevenien, va procurar traure'n tant profit com li fos possible. Els designis vertaders que es maquinaven en les altes esferes de tots aquests poders no eren coneguts ni per la majoria dels vassalls ni, encara molt menys, pels serfs. Quan les noves es propagaven ho feien ornades de falsedats o, com a mínim, fonamentades en principis esbiaixats que tergiversaven les veritables intencions dels seus artífexs.

Els protagonistes d'aquesta història, es deixaran menar per l'atzar o combatran fins a aconseguir els propòsits que s'han jurat a ells mateixos? En el seu camí, pararan esment en el patiment que provoquen els seus afanys o deambularan per la Terra sense compadir-se del proïsme?

Ben cert que els sentiments de les persones de l'època no devien diferir gaire dels actuals, per tant, els seus actes, per terribles que ens semblin, no han de resultar-nos inversemblants. A cada període històric corresponen actuacions que defugin aspectes superficials esdevenen universals. Si procurem allunyar-nos de l'anècdota concreta, i observem les motivacions profundes dels homes en la seva generalitat, potser notarem que el pas dels segles no altera la conducta humana tant com caldria suposar.
L'atzar entrellaça les vides d'uns personatges que malden per superar els entrebancs que s'oposen als seus objectius. En aquesta novel·la hi ha violència, molta; la desesperança hi és present; també hi ha passió sexual, i no sempre induïda per l'amor; però també s'hi poden trobar espurnes de bonhomia, d'amistat, de penediment i, fins i tot, de tendresa.
Gairebé segur que tot llegint El setge del destí ens assaltaran certs dubtes: pot existir algú capaç d'actuar com ho fa Daniel? Ho justifica el fet d'estar sotmès a tals contradiccions íntimes? Les conseqüències de l'ambició despietada del Gerard, no aturarien en algun moment a qualsevol ésser amb un mínim d'humanitat? L'altruisme sacrificat de la Bilqis o la força d'esperit de la vida solitària de la Bruna, no mereixerien millor destí?

Convindria que el lector es deixi dur per les paraules que descriuen les situacions fins al final i, llavors, reflexionar: de ben segur, endevinarà el batec de les respostes, a totes aquestes preguntes, en les pàgines d'El setge del destí.

Ramon Vergés

dilluns, 3 de juliol de 2017

divendres, 30 de juny de 2017

De teulades en amunt, per Isabel del Pilar Valero


Autora: Isabel del Pilar Valero Herrera
Pàgines: 58
Preu: 12€

COMPRA'L ARA!



En un vaivé de mirades a l'exterior i introspectives, el pensament es desperta i es converteix en símbol quotidià. El trencament amb el racional esdevé un trànsit poètic que mostra un món que s'ensorra i es reconstrueix a si mateix, amb noves i estranyes formes. Aquestes campen amb lliure albir per sobre de les teulades -contemplació des del punt de vista espiritual, tal com ens diu la frase feta que dona nom al títol-, es projecten sobre el món que exigeix respostes, i capturen ombres que poden confondre'ns amb diferents estructures i temàtiques, però al final adopten formes líriques on la llum resplendeix. 

Els versos atrapen records i juguen amb l'imaginari, paladí d’una felicitat esquiva. Mostren vivències protagonitzades per la cara menys amable de la vida: la mort, l’avortament, el suïcidi, la violació, l’absència, el desamor, la malaltia, la por, entre d’altres. Aquests són els temes tractats, amb paraules escollides que difuminen la tragèdia.

Així es resumeix la primera part, Humides ombres voleien, que compon aquest recull de poemes que no concreten res, però representen moltes coses, meditades i dibuixades a través dels detalls.

La segona part: La mudesa dels àngels,  descriu un paisatge adormit, entre arbres ombrívols i foc sacre, que invoca la llum i furga en vivències pròpies i alienes. Una vetlla interior, ocasionada per motius diversos, que prolifera en imatges d’absència.

divendres, 23 de juny de 2017

Un segon fora del dubte, segons Jordi Margarit i Viñas





Autora: Marta Pérez i Sierra
Pàgines: 100
Preu: 14€




De la mort, se n'ha parlat i se n'ha escrit molt; com a amant de l'òpera, m'agradaria començar aquesta presentació parlant de dues òperes, Aida i La Bohème, per exemple, on la mort hi és present de manera molt concreta, i que penso que per iniciar aquesta presentació poden ser un bon punt de partida. El gran duet final d'Aida de Verdi, "O terra addio" entre Radamés i l'esclava Aida, ens explica com dues persones que s'estimen saben que moriran plegades, perquè l'amor que les ha unides no agrada a una tercera persona amb poder, Amneris, i que sota la seva poderosa mà venjativa seran condemnades a mort i seran enterrades vives. Pel que fa a La Bohème de Puccini, des de ben aviat sabem que Mimí, la protagonista femenina, morirà perquè té una malaltia mortal. Serà una altra mort tràgica, en aquest cas per sabuda i, en certa manera, esperada. Una història d'amor en què una malaltia es creua fins a portar a la mort la protagonista, Mimí, davant dels crits desesperats de qui més se l'estima, Rodolfo.

I és segurament des de la desesperació que representa la vivència de la mort d'una persona estimada, que saps que està patint malgrat les seves ganes de viure, com ens descriu el verisme de La Bohème, on es pot començar a intentar mirar de saber què ens diu i què ens explica, des de la poesia, Un segon fora del dubte de Marta Pérez i Sierra, amb l'aportació essencial de la fotografia d'Enric Maciä. 


Jordi Margarit


La primera idea que es pot plantejar és la força i la valentia per parlar de la mort, des de la reflexió poètica, que ens presenta la Marta Pérez i Sierra. Una història d'històries, on l'experiència vital i personal de l'autora, des de cada vers i cada paraula, només es pot entendre si es llegeix i s'escolta des de la mateixa vitalitat amb la qual ella ens ho presenta. La mort i el seu camí, sense més. Una experiència vital que, d'una manera o altra, tots hem conegut i haurem de conèixer. I això és el que podem llegir a Un segon fora del dubte, una obra on es palpa tot, des de la ràbia fins a la tristesa, passant per la incomprensió del que representa el gran enigma que és la mort i el sofriment que cal, a vegades, per arribar-hi.

La reflexió de la mort que podem trobar al poemari és la vivència d'una mort lenta, feixuga i, tanmateix, inesperada. I que, malgrat l'esforç de voler creure que no passarà, saps des del primer moment que és un fet inevitable "I totes les veritats són molt relatives. I una a una les mentides tenen perdó", ens diu la Marta. I com un fet inevitable no et quedarà, no ens quedarà, més remei, com també ens diu més endavant, de manera extraordinària, "deslligant una escala de llàgrimes per poder-s'hi enfilar", d'acceptar-la; i si cal plorar, per entendre millor que l'adeu, aquesta vegada, va de debò i és per sempre.


De fet, Un segon fora del dubte neix de la reflexió i de la digestió, diria jo, d'una mort. La del seu estimat amic Jordi Gamundi. Que després que li fessin dos trasplantaments, de pàncrees i de ronyó, sense èxit, finalment morí l'octubre de 1984.


És després d'aquesta llarga reflexió, qui sap si només d'un segon, que la Marta oblida els seus dubtes i que ens diu que sí, que 30 anys després és el moment de parlar, obertament, de la seva experiència amb la mort i el camí inevitable cap a ella. Camí com el que va viure des de l'amor per un amic, el qual a poc a poc va anar perdent qualitat de vida, que no ganes de seguir sent. Camí com el que fem cada dia o com el que no sabem si demà serà possible fer altra vegada, encara. La Marta ens parla del camí cap a la mort i de la lluita per sentir-se viu, amb una gran valentia i amb una duresa en el llenguatge quasi ferotge: "Em lliurà una carta. Havia escrit sobre el futur, el que se li escolava pel pàncrees florit".



Josep Partegàs i Marta Pérez

És potser una explicació més prosaica del que representa el dies irae, dies illa (dia d'ira, dia on tot s'acaba) dels rèquiems, o dels que demanen que s'aturi el món perquè la persona que més estimes et deixa i avui necessites silenci per plorar i cridar i no estàs per cap festa; per més que el calendari de sempre que et guia per no perdre't en el dia a dia et digui que avui toca somriure i ser feliç. La Marta Pérez i Sierra també ens fa aquesta reflexió amb la mateixa rudesa, si se'm permet la paraula, i cruesa: "Acomiadàrem l'any, 1983 se'n va. No t'espera, no li fa vergonya avançar-se. Dotze grams de raïm verd (cava, tu no, tu sí, que és Cap d'Any). L'últim any". Penso que no es pot dir més amb tan poc espai; amb tanta claredat i honestedat. Allò que saps que, d'una manera o altra, ja et fa mal saber-ho, ja et fa mal saber que ho sabràs i que no en podràs defugir. És la vida, és la mort. Així és i així ha de ser.

Un altre aspecte a destacar del poemari és la gran aportació de l'Enric Maciä amb les seves fotografies en blanc i negre; que es podrien definir com poesia del silenci, on les paraules encara estant per escriure. Una poesia d'imatges de bellesa tosca. Una poesia que s'escriu des de la voluntat que el lector/a necessàriament sigui ell/a qui haurà de llegir i observar la imatge per poder copsar cada enquadrament i la voluntat amb què s'ha fet. No valdrà l'ajuda de cap vers ni de cap mot. Només sabent que ara és i ha de ser ell o ella qui, cara a cara, es plantegi el perquè hi ha imatges que poden colpir. Com algunes paraules, com alguns moments ho fa la vida, com massa vegades ho fa la mort.

I una petita reflexió abans d'acabar. Qui sap si la possibilitat de preguntar-nos si hem après a viure i si sabem què vol dir viure ens pugui acostar a entendre una mica què representa la mort. Des de la sort de saber-nos vius amb les mirades i els somriures, la pell i les carícies, les imatges i les paraules o la música i el silenci. Qui sap si el secret per entendre la mort i el seu procés dolorós no rau a saber entendre la vida i el seu, també a vegades, procés dolorós.

La Marta Pérez i Sierra i l'Enric Maciä ens ho proposen a Un segon fora del dubte amb una reflexió des de la poesia i des de les imatges en blanc i negre. Gràcies Marta, gràcies Enric, per regalar-nos aquesta reflexió; i més si és per poder dubtar, més enllà d'un segon, d'un temps o uns anys.

Jordi Margarit i Viñas

divendres, 16 de juny de 2017

Ressenya d'A recer dels taurons en un sofà d'escai


El poeta, escriptor i traductor Jaume C. Pons Alorda ressenya la novel·la de l'Àngels Fitó, A recer dels taurons en un sofà d'escai.


Autora: Àngels Fitó
Pàgines: 312
Preu: 18,50€


La Rosa, un dels personatges més poderosos de la literatura catalana recent, està casada, té una filla i aparentment sap molt bé el que vol. La seva vida sembla plàcida, amb una quotidianitat que no presenta gaires complicacions, i navega amb una determinació sobirana. Però, de sobte, un dia descobreix que la seva germana, Violeta, pateix una terrible malaltia que la situa al llindar de la mort. Aquest fatídic esdeveniment provoca una sèrie de daltabaixos en els mecanismes del món de la protagonista, i l’obliga a plantejar-se la seva difícil relació amb tots i cadascun dels elements que configuren el retaule de l’univers. La tragèdia i la lluita per la supervivència la situaran en un territori de frontera que l’acostarà, una vegada més, a un tercer germà, Narcís, que va fer de la desaparició i de la distància un art. Finalment, quelcom terrible de l’antigor tornarà amb força monstruosa per demostrar que allò que es vol enterrar de forma traumàtica acaba ressorgint a la superfície com una maledicció destructora.

Aquesta és molt més que la història de tres germans, la Rosa, la Violeta i el Narcís. És molt més que una crònica brutal d’una lluita contra el càncer. És també molt més que una obra que investiga algunes de les situacions més crues de la nostra societat contemporània amb un pervers sentit de l’humor i una veu literària poderosa. A les mans tenim un document que, amb tendresa i fel alhora, sacseja el lector i l’obliga a descobrir que qualsevol passat és una porta oberta a un futur inclement. Res de paradisos recobrats, Àngels Fitó aconsegueix un debut colpidor, sorprenent i brutal. De fet, el que ens presenta aquesta autora novella no és fàcil: demostrar que la literatura catalana continua existint amb la seva arxiconeguda mala salut de ferro, a través d’obres com aquesta, que ens obliga a entendre, una vegada més, que encara hi ha una bella possibilitat perquè les paraules esdevinguin eines per emocionar, per compartir, per obligar a reflexionar. Si Àngels Fitó l’encerta, i ho fa de ple, és perquè ens convida a participar de la seva cosmovisió, de quina manera el seu sistema de valors, i de passions, es filtra pel sedàs dels seus mots, i com aquests van construint un relat èpic, però també fatídic, sobre l’acceptació i sobre la catàstrofe com a motor d’una nova felicitat més madura i completa.

Amb una prosa endimoniadament àgil, i una ironia que acarona el costat més macabre de l’existència, Àngels Fitó aconsegueix que la seva primera novel·la sigui una bomba contra qualsevol expectativa. Si Elizabeth Strout escrivís en català, segurament el resultat s’assemblaria molt al que ens regala Àngels Fitó a través de la seva salvatge escriptura. Indiscutiblement, un dels plats forts de la temporada.



dimarts, 13 de juny de 2017

Ressenya de La veritat no serveix de res


Josep Maria Ibarra ressenya l'obra de Ramon Breu, La veritat no serveix de res.


Autor: Ramon Breu
Pàgines: 200
Preu: 17,50€

Tinc a les mans el darrer llibre de l’hospitalenc Ramon Breu, titulat La veritat no serveix de res, publicat per l’Editorial Gregal.

Ens trobem davant d’un volum editat amb els colors vermell i negre, presagi del que vindrà. És un llibre agradable al tacte, amb una tipografia que convida a endinsar-se a la lectura i amb una fotografia de portada prou suggeridora del clarobscur que trobarem dins, una història a vegades colpidora pel seu realisme, a vegades esperançadora perquè sempre destil·la la idea que el millor encara està per arribar. Tot i tenir trets de novel·la negra, en Ramon Breu trenca clarament amb els estereotips del gènere.

Primerament pels personatges. El principal, en Pere Teixidor, és un aprenent de detectiu privat, honest, maldestre, impulsiu, patidor, obstinat en conèixer la veritat i que fàcilment fa seus els problemes d’aquells que venen a l’agència de detectius “Confidencial Barna”. En Pere esdevé tot el contrari a allò que el gènere ens té acostumats. No és un tipus dur, no té una història fosca darrera, i per no tenir, no té ni on viure, perquè encara s’està amb els pares i la iaia. La seva núvia, la Roser, tampoc és la típica consort d’un detectiu. Treballadora d’una fàbrica tèxtil a canvi d’un sou miserable, porta a l’esquena un drama familiar infranquejable. O la Pilar, un altre personatge profund que, malgrat tenir un fill amb discapacitat, i guanyar-se la vida de la única manera que se li acut, res ni ningú pot esborrar-li el seu permanent encisador somriure. La llista de personatges és llarga, i és mèrit de la qualitat narrativa de l’autor que, amb unes poques paraules, les figures que acompanyen als protagonistes cobrin vida fàcilment dins la imaginació del lector.
Un altre aspecte trencador és la localització. La Barcelona de 1951 no apareix assíduament enlloc. Una ciutat humiliada i vençuda, fosca i bruta, envaïda per nous rics sense escrúpols que martellegen implacablement als seus resignats habitants, que no per impotents han perdut la memòria d’un temps millor.

L’estil de Ramon Breu és impecable i acurat. El seu domini del llenguatge és excepcional. S’intueix un esforç per copsar expressions nostrades, a estones primmirades, a vegades matusseres i fins i tot barroeres, en l’intent de transportar el lector d’un barri a un altre de la Barcelona de l’època.
Com si d’una bona simfonia es tractés, l’autor ha sabut conjugar tots els instruments per explicar una història tèrbola, dura, mesclada amb petits episodis d’investigació que tenen a veure amb el sentiment d’impotència generalitzada d’una època de la que, volem o no, som obligats hereus.

Breu descriu una sorprenent trama que amaga no pocs girs argumentals que mantenen la tensió narrativa al llarg de tot el llibre. Però el que, sota el meu judici, és el més destacable és com l’autor té l’habilitat de composar una obra que, entre peripècies i aventures, baralles i gosadies, confessions i obediències, té la inusual capacitat de reflexionar sobre la vida, sobre les aspiracions truncades amb resignació i sobre la conclusió que no tots els temps passats van ser millors.

La coherència narrativa s’albira ja des de les primeres pàgines i conformen un història que demana una continuïtat per aquest grup de personatges dotats des del primer moment, de vida pròpia.

En definitiva ens trobem d’una obra molt recomanable per a tots els amants de la bona lectura, pausada i amb contingut.

Josep Maria Ibarra

Barcelona, 6 d’abril de 2017

Reflexió de Joaquim Pijoan sobre Tempus Fugit


Tempus Fugit, records i testimoni dels anys 50


Títol: Tempus Fugit
Autor: Joaquim Pijoan
Pàgines: 264
Preu: 18,50€

    Vaig escriure aquests records d’infantesa que conformen el Tempus Fugit pensant en el meu fill, li volia deixar escrit d’on venia, pensant que potser així l’ajudaria a saber qui era i cap a on anava. Aquest fer memòria d’aquella dècada de 1950 ha estat per a mi un dels exercicis més gratificants de tots els anys que fa que escric. No sé si per al lector també ho serà, de plaent, però aquesta ha estat la voluntat que m’ha guiat. No sóc, però, pròpiament un memorialista en el sentit professional del terme. 
El meu mètode de treball és el fluir de la consciència, deixar que els records flueixin a la meva ment amb un cert caos, una anarquia controlada. Amb aquest fer memòria em sembla haver dibuixat la vall d’Aro d’aquells anys, l’escenari físic i natural de la meva infantesa, una vall encara plenament rural, bucòlica i ancestral, que es transformaria ràpidament, amb l’arribada del turisme massiu, en tot un altre món. Descric una vall i un temps encara marcat per les penúries de la postguerra, i el record viu de la guerra civil, guerra que potser hauríem d’anomenar incivil. La dictadura franquista conforma el teló de fons polític i social d’aquells anys. 
No he fet un text sociològic, tot i que les referències a la realitat social d’aquells anys també hi són. El meu terreny de joc ha sigut el de deixar que el jo reconstrueixi aquell temps i aquella vall des d’un punt de vista personal i íntim, amb l’esperança que molts lectors s’hi trobin també personalment, ja sigui compartint, per l’edat, uns records semblants, ja sigui per conèixer la vida que es feia en aquells anys de tantes penúries i misèries, però també d’una càndida bondat que ens sortia per les butxaques. Als qui no hagin viscut aquell temps de la meva infantesa els resultarà d’interès conèixer de primera mà la vida dels qui ho hem viscut. Com em deia el meu fill, nascut a principi dels anys noranta, sembla que expliquis la vida d’un altre món. I és que aquells anys de grisor social eren, malgrat la dictadura feixista, uns anys d’una vivesa, i una intensitat existencial, certa. 

La vida tenia un tempo més pausat, tot era una lluita per les coses més elementals i bàsiques, les quals resulten ser les més essencials, i que malgrat tot, van conformar el meu temps de les cireres, i després, el lent despertar a la vida adulta. Voldria haver sabut transmetre la felicitat del nen que vaig ser al lector d’avui. Per a bé i per a mal habitualment tinc una forma d’escriptura que no pensa massa en el lector. En aquest llibre, però, la voluntat de comunicació hi és en molt alt grau. Serà el lector qui haurà de dir si he aconseguit el meu propòsit. Diuen els teòrics de la comunicació, que un llibre no s’ha acabat d’escriure del tot fins que el lector no en completa el cicle narratiu amb la seva lectura. I en certa manera tanca el cercle de l’escriptura. Si les coses són així, ara et toca a tu lector desconegut tancar el cercle dels meus records, records d’una infantesa que el temps, el gran botxí, ha engolit per sempre. Sense ser un home de grans teories, sóc un ferm convençut que els llibres, un cop escrits, ja han deixat de ser propietat del seu autor, i que pertanyen als seus lectors. I són ells qui hi han de dir la darrera paraula. Així, sotmeto al teu criteri, i en darrer terme al teu judici crític, aquest Tempus Fugit que vol ser el testimoni d’un moment concret i precís, el dels anys 50 del segle passat, en un marc físic determinat, la vall d’Aro, la vall de la meva infantesa. 

Que la lectura et sigui alada i plaent, com ho ha estat per a mi la seva escriptura.


Joaquim Pijoan

divendres, 9 de juny de 2017

El refugi de la perplexitat

Quan la ciutat canvia la convivència per l'aïllament, quan l'arquitectura passa de social a exhibicionista, quan els germans s'enfronten..., encara ens queda el refugi de la perplexitat.



Autor: Isidre Grau
Pàgines: 262
Preu: 18€

La història més complexa pot néixer d’un embrió minúscul, si és capaç d’atreure nous elements que facin créixer l’edifici narratiu. En el cas de La ciutat dels solitaris el punt zero va ser un home, amb aspecte de funcionari, que acompanyava un noi jove a un apartament per recuperar-se d’una amnèsia. Així vaig arribar al perplex Pere Perera, que als 33 anys està sortint d’un coma amb la memòria espatllada, però indagant en el seu bloqueig vaig anar a parar no tan sols als germans Perera i a les germanes Subirana (fills dels anys quaranta), sinó també a un besavi republicà, defensor de l’arquitectura racionalista, que va donar llustre a tota la descendència.
El resultat és una mirada a quatre generacions per esbrinar d’on ve la desintegració familiar actual i, en el fons, una manera d’explorar els canvis socials i individuals dels últims vuitanta anys, amb un canemàs d’idealismes i oportunismes que han conduït el protagonista a una mena de Babel que no sap ben bé com habitar.


La novel·la es mou en diversos fronts que conflueixen en tres blocs narratius i en dos escenaris en plena mutació: la Barcelona que amb les Olimpíades va donar el seu gir més cosmopolita i una Costa Brava abonada a l’especulació immobiliària. És en aquest panorama de canvis que Pere Perera s’enfrontarà al doble repte de lligar la seva memòria i reconstruir una identitat pròpia que potser no depèn estrictament d’ell, sinó de la teranyina familiar que l’ha dut al refugi d’una perplexitat d’efectes paralitzadors quan intenta trobar el seu lloc al món.

dimarts, 6 de juny de 2017

A l’ombra del temps, d’en Josep Maria Huguet


Avui us presentem A l'ombra del temps amb un petit text del mateix autor, Josep Maria Huguet.


Autor: Josep Maria Huguet
Pàgines: 265
Preu: 18,50€

Març de 1981 a una platja del Maresme. L’Oriol, estudiant d’enginyeria, rumia davant del mar. Acaba de descobrir el primer amor d’una manera fortuïta, un amor que l’acompanyarà sempre.
Així comença aquest relat sobre l’amor i l’amistat a través de la joventut i la maduresa d’un baby boomer igualadí.
Trasbalsat existencialment, el protagonista se’n surt com pot pilotant la seva vida a través de situacions diverses i encontres inesperats. L’Oriol cerca, descobreix, s’interroga, o simplement lluita per subsistir i mantenir-se dempeus.
Parlant amb una amiga l’Oriol s’esplaia vomitant el seu desfici: «Un dia ets aquí, un altre vés a saber on... Un dia rius, un altre plores, un dia mors... Això és tot. La vida s’esmuny... És com sembrar un camp per a ningú. Tot el que fem i vivim ja està caduc només començar, put a podrit; aquesta és la fotuda realitat... Potser sí que visc dins una fumarada que no em deixa sentir la vida, però he procurat no tornar-me boig cada vegada que reconec alguna cosa bonica que sé que ja no m’arribarà mai. No és una insensatesa creure que tu superes el món que t’envolta i voler anar més enllà?».
En una època de canvis vertiginosos i esdeveniments que somouen, ell ens fa evident que els néts de les guerres europees es plantegen les mateixes preguntes, tenen els mateixos somnis i topen amb les mateixes perplexitats de sempre. I tanmateix, juntament amb algunes certeses, obtenen com a resposta els mateixos dubtes de tots els temps.
«D’acord Pep. Aprenem a bastonades que no érem tan invencibles com crèiem, que el bé fracassa freqüentment i que el mal triomfa massa sovint. Però això ens dóna dret a claudicar?», li diu l’Oriol, ja madur, a un amic seu.
Transcorrent per la línia fronterera que separa una vida amarga d’una vida feliç, el relat es qüestiona si podem estar mai preparats per entomar la nostra pròpia existència,  i intenta narrar com traginar pel món duent sobre les espatlles amors absents, desesperances i solituds, fins arribar al difícil descobriment de que l’únic analgèsic possible, l’únic indici de felicitat, és fora de nosaltres mateixos.

dijous, 20 d’abril de 2017

La generació de la independència, de Francesc Marco-Palau

L'actual procés sobiranista no es pot entendre sense conèixer la trajectòria d'aquells que al llarg de les darreres dècades han estat gestant la independència de Catalunya des de diferents àmbits i n'han modernitzat el discurs.

En aquest sentit, avui us presentem La generació de la independència, de l'historiador Francesc Marco-Palau. L'obra ens situa en el context en què es va fundar el Bloc d'Estudiants Independistes (BEI) a les universitats dels anys noranta, un fet transcendent que posteriorment ha permès a l'Associació Catalana de Professionals (ACP), el think tank dels antics alumnes, ser determinant en el projecte del futur Estat català.

El volum, que compta amb els pròlegs dels presidents de l'ANC, d'Òmnium Cultural i de la Plataforma per la Llengua, analitza la importància i els valors d'una generació clau, la que ha fet possible activar un ampli procés de transformació social i política prou important com per eixamplar la base del sobiranisme, dinamitzar el teixit associatiu i crear estructures empresarials i periodístiques.

Us deixem amb un text del mateix autor, Francesc Marco Palau.


Títol: La generació de la independència
Autor: Francesc Marco Palau
Pàgines: 326
Preu: 20 €
Compra'l!



La manifestació multitudinària de l’11 de Setembre de 2012 va encetar l’anomenat procés sobiranista. D’aleshores ençà cada vegada que s’han dut a terme grans mobilitzacions ciutadanes, coincidint amb la Diada, 2,3 milions de persones votaren a la consulta del 9-N i han tingut lloc les eleccions plebiscitàries del 27 de Setembre, que han ofert un mandat democràtic i un període de 18 mesos per preparar el nou estat.

Per valorar l’actual situació política, però, és necessari també fer una mirada enrere per conèixer de primera mà quins són els antecedents de l’independentisme actual. Així, en aquest llibre, analitzo la intrahistòria del procés a partir d’una escola de formació que va marcar, als primers anys noranta, molts dels actuals quadres polítics i associatius: el Bloc d’Estudiants Independentistes (BEI).

En aquest sentit, l’estudi se situa en primer lloc a cavall entre els anys vuitanta i noranta, amb la Crida a la Solidaritat, el rejoveniment d’ERC i les escissions de l’independentisme combatiu. A partir d’aquí es detalla l’evolució del BEI, les seves propostes ideològiques, els vincles amb entitats del conjunt de territoris dels Països Catalans i la trajectòria d’aquells que n’han format part i que avui són a la primera línia dels partits polítics i la societat civil.

De la mateixa manera, es posa una especial atenció en l’Associació Catalana de Professionals (ACP), que entre el lobby i el think tank, va sorgir per agrupar les fornades d’estudiants del BEI que sortien de les facultats, per tal que aquests quadres poguessin incidir en l’evolució del país. Quina va ser la seva funció? Quines iniciatives provenen del seu si?

El lector descobrirà al llibre el paper que aquesta generació ha tingut en la renovació d’Òmnium Cultural, en l’enfortiment de l’activisme lingüístic, en la creació d’empreses de país, en l’estructuració d’un periodisme compromès i en la modernització dels plantejaments polítics.
Una mirada interna de l’independentisme que ens enllaça els seus fonaments amb el present més immediat.


Francesc Marco Palau

dimecres, 5 d’abril de 2017

Trobada d'autors i col·laboradors 2017

Aquest passat dissabte 1 d'abril vam celebrar al Teatre de la Societat de Maçanet de la Selva la tercera trobada d'autors i col·laboradors de l'Editorial Gregal, amb l'objectiu de compartir i debatre aspectes relacionats amb l'ofici d'escriure i amb els projectes de l'editorial.

Us deixem amb la salutació que va fer un dels escriptors de la casa, Alfons Cama.





Bon dia companys. Bon dia gent de Gregal. Bon dia a tothom.

Gràcies, Jordi, per haver-me fet l’honor de proposar-me per aquesta “salutació literària d’obertura” crec que en deies i que, francament, no sé si en sóc el més mereixedor en veure les cares de tota la “gregalada” que per tercera vegada s’aplega en aquest teatre.

M’heu de permetre la llicència que, abans de res, us parli d’aquesta forta ventada que des del nord-est bufa amb força i que no és, ni més ni menys, que la de l’editorial de Maçanet.

Jo no us parlaré de poesia com ho van fer els companys que em van precedir en la feina que ara m’ocupa. Jo no sóc poeta com els altres dos Jordis: en Serra, el palamosí, i en Roig, el palmarenc. No! Jo us parlaré si me’n surto només de narrativa; de ficció; de novel·la.

Us parlaré des del punt de vista d’una persona que es va posar a escriure amb una seixantena a sobre. Una persona educada en les ensenyances del franquisme que va arribar a l’edat madura sense saber un borrall de català escrit. Una persona amb ganes de vomitar interioritats, de contar històries viscudes, històries explicades, històries amagades. Transformant-les, falsejant-les... inventant-les quan calia. Volent emular pobre ingenu les millors plomes de la  literatura catalana. I per més glòria de Déu, amb una formació estrictament científica, tècnica.

No us recordaré les dificultats que, sense padrins, sense premis, sense difusió mediàtica tenim els autors novells àvids de mostrar les nostres dèries, les nostres farses, les nostres trames, posant-les sobre fulls de paper en blanc. D’això, de les dificultats, ja us en parlen els editors, els agents literaris, els distribuïdors, els llibreters...

Jo us parlaré de la il·lusió d’escriure. Millor dit, de narrar. Perquè escriure i narrar no és el mateix. Escriu el periodista, l’articulista, l’assagista, el dramaturg, el poeta... Però, només narra qui té una història per explicar. Falsa, mig falsa o vertadera. Curta o llarga. Posada en el present, en el passat o en el futur. Realista, surrealista o fantàstica. Des de l’interior més amagat del protagonista o des de l’omnisciència d’un Déu totpoderós.

Us parlaré de facetes de l’escriptura que, barrejades amb sentit, tenen l’objectiu de crear una obra d’art.

Alfons Cama


I us en parlaré des del meu aprenentatge d’escriptor:

Quan m’hi vaig posar tan sols tenia una obsessió. Comprovar si era capaç d’utilitzar el llenguatge la meva llengua, la que havia après a escriure de gran tal com ho feien els autors que llegia. Sí: la llengua, el llenguatge. El llenguatge literari, és clar. Sabia que no podia crear un relat decent si no dominava l’escriptura. D’aquí va sorgir un primer llibre, que arano m’atreveixo a dir-ne novel·la. Flaixos de la vida d’un personatge amb una trama senzilla, però amb un català que jo pretenia acurat... Un llibre autoeditat, per descomptat.

No per molt repetit, no ho vull deixar de dir: «Escriure és un ofici». Apassionant, íntim, solitari... Però, un ofici. I jo, amb aquell llibre, hi vaig iniciar el meu autoaprenentatge.

Quan em vaig endinsar en el meu segon relat, tocat per aquella il·lusió de què us parlava, ja portava dins una història per explicar, una sensació que n'estic ben segur molts coneixeu. Llavors encara pensava que un novel·lista havia de ser aquell Déu omniscient que ho sap tot de tots els seus personatges: el que fan, el que diuen, el que pensen... I per això el relator, sense més, fou algú que s’ho mirava tot des de fora.

Que difícil se’m va fer poder-me separar d’aquell narrador! Allunyar-me jo, l’autor de la «veu anònima» que ens havia d’explicar aquella història; una història que, en part, era la meva.

Amb aquell llibre, l’aprenentatge de l’ofici anava donant els seus fruits. L’argument i la trama la manera de conformar la narració semblaven aconseguits. Però, i els personatges? Havia entrar prou endins, dels personatge? Parlaven prou? Els feia pensar? Els havia donat la veu adequada?

A la segona novel·la la darrera publicada, una història d’immigració–, em vaig voler apartar des del principi d’"aquella figura irreal” que m’havia de fer de mitjancer amb el lector. Una veu narrativa que també ens va explicar la història des de fora. Tanmateix, però, no vaig voler perdre de vista la veu dels personatges. Fins i tot, trencant cànons idiomàtics i entrant en algun dels diàlegs en les parles castellanoperuanes de la protagonista amb les seves filles... El llenguatge! Altra vegada la llengua!

«Fíjese que ando bien enamorada del muchacho, Julito, que le vengo contando en mis cartas, mamita».

Veus d’unes gents de l’altiplà andí, que, fins i tot, m’havia revisat un col·lega peruà.

Llenguatge, personatges, trama, veus mimètiques... i el temps? Com havia organitzat el temps de la narració?

«Qui domina el temps domina el relat!», m’havia dit algú.

En cap de les dues novel·les publicades he fet una escriptura lineal en el temps. Una,comença amb la primera visita del fill i seva xicota a casa dels pares; una jove que farà obrir el bagul dels records al futur sogre. L’altra, amb un cadàver flotant al port de Tarragona, la identitat del qual ens portarà de corcoll durant mitja novel·la. Sempre, doncs, generant expectatives al lector. Però intentant que, a la vegada, no es perdi entre l’entramat temporal.




Xavier Sala


Cada història ja ho sabem té mil maneres d’explicar-se. La perícia de l’autor en organitzar la trama farà despertar més o menys l’interès del lector. Cal evitar, amb la millor estratègia, que no deixi la lectura a les primeres pàgines.

He parlat de l’autor, del narrador i dels personatges. Deixeu-me que us parli, ara, doncs, del lector, la figura que ha de tancar el cercle del recorregut del nostre relat; “novel·la”, si l’entitat del text s’ho mereix.

Hi ha qui diu que escriu per a ell mateix. Jo no hi he cregut mai, en aquesta manera de veure l’escriptura en narrativa. Jo escric per al lector. Per als lectors, i com més, millor. Així que quan m’hi poso “intento” no defraudar-lo. Fer-li la lectura comprensiva, que es trobi immers en els llocs on passen els fets, no deixar que es perdi enmig d’una trama enteranyinada, no donar-li informació que no li interessa, pensar que és una persona intel·ligent, fer que tot li sigui versemblant, generar-li expectatives, deixar que ell mateix tanqui històries inacabades...

Això sí, també escric perquè, com a primer lector, el text, m’agradi a mi. El llegeixo i el rellegeixo fins a trobar-li la millor forma que sóc capaç, els mots adequats, els adjectius  adients... amputant paraules, texts, informació sobrera.

A més, hem de pensar que, d’un mateix text, cada lector en llegeix una història diferent. Tot depèn de les seves experiències vitals, del seu pòsit cultural. N’hem de ser conscients. De cada novel·la he rebut comentaris ben diversos. Doncs, a cada lector li han interessat aspectes diferents. Estic segur que els que escriviu també sabeu de què parlo.

En aquest meu recorregut d’aprenentatge, un nou text corre pels calaixos de l’editor. Segons m’ha dit, amb bones expectatives.

En aquest nou relat, m’he volgut endinsar a la pell del protagonista: li faig explicar la seva pròpia història, des de dins. Ell només sap el que ha viscut, el que veu, el que sent. Ell no coneix res del que pensen els altres. Res del que no percep amb els seus propis ulls. Res del que el seu recorregut vital no li ha proporcionat. Com a autor, us he de confessar que aquest penques de narrador encara m’ho ha posat una mica més difícil.

Quant a l'organització de la trama, deixeu-me que us llegeixi el que tinc pensat posar a la introducció del llibre:

«No esperis trobar un ordre evident en la lectura d’aquesta història.
Com no la té el pensament del protagonista: ara adult, ara nen, ara jove...»

Ja ho veieu: pretenc que el temps de la narració hi torni a jugar un paper important. En tot cas, els lectors diran si me n’he sortit, o no.

«Escriure, com viure, és dubtar. Escriure és crear del no-res o del dubte amb el llenguatge. És un acte íntim que proporciona una alegria total perquè et veus capaç de penetrar en aquest món que estàs imaginant i que comença a existir amb les teves paraules»

Aquestes últimes són sentències del mestre Cabré. Penso que, almenys en aquestes, tots hi podem estar d’acord.

Carme Fenoll
Al principi parlava de la il·lusió en aquest meu aprenentatge de l’ofici d’escriptor. Il·lusió i goig per poder “crear” vides. Traficar amb les vides d’altres persones. Fer-les néixer, créixer o morir. Vides que conviuen amb nosaltres. ¿O no és veritat que cadascun dels que som aquí, els que escrivim, vivim amb els nostres personatges? Amb els que ara portem dins, i que més endavant voldríem que visquessin en la consciència de moltes més persones?

Ficció? Realitat? Quina importància té? Qui pot pensar que el Quixot no es va passejar pels camps de la Manxa? Que l’Emma Bovary no es va mal casar amb un metge de poble? Que la Colometa no era una de les dones que van viure, guerra i postguerra dura, al barri de Gràcia?

Deixeu-me que, per acabar, incideixi en el procés creatiu de qualsevol obra narrativa i us llegeixi una reflexió d'Umberto Eco, inclosa a la “postil·la” d’El nom de la rosa:

«Quan l’autor ens diu que ha treballat endut pel rapte de la inspiració, menteix».

I a continuació hi afegeix una sentència atribuïda, també, al Nobel del realisme màgic:

«El “geni” és 20% inspiració i 80% transpiració».

Doncs, ja ho veieu: ofici, dedicació i treball, amb tan sols una espurna d’il·luminació divina! Transpiració –suor!–, ens apunta l’autor d’aquella magnífica novel·la en què un “personatge testimoni” ens narra com ell i el seu mestre es mouen entre les hores canòniques de la vida d’uns monjos durant una setmana d’intrigues.

Altre cop el narrador; altre cop els personatges; altre cop el temps narratiu. L’estil, aquella manera d’escriure que caracteritza cada autor, que li posi cadascú.
                                                                      
I permeteu-me que, lligant-ho amb aquest “tret literari” que ens diferencia als autors l’estil i després d’aquesta petita explicació sobre la meva experiència literària, acabi amb una reflexió del mateix gran autor.  Un toc d’atenció per a la reflexió, un contrapunt.

“Explicar com has escrit no vol dir que hagis escrit bé” 

I no vull acabar sense manifestant-vos el goig i l’honor que sento de ser aquí davant representant-vos a tots vosaltres, els autors de la nostra editorial. Com diria el de Palafrugell: la “gregalada” de què us havia parlat al principi.

Jordi Albertí


I agrair –penso que també ho puc fer en nom vostre– a en Jordi Albertí i a tots els components de l’Editorial Gregal la tasca que fan en aquest difícil món de la cultura, de la cultura catalana; dels llibres.

Agrair-los la confiança que depositen en autors com jo mateix –i com molts dels que estem aquí que difícilment podríem publicar si no fos per aquesta refiança, aquesta valoració positiva, valenta, de la qualitat literària del que escrivim.

I per a tots: salut, sort i èxits!   

Moltes gràcies.


Alfons Cama i Saballs