Una sola mirada, de Mario Merchán

Avui us presentem la novel·la Una sola mirada de la mà del seu autor, Mario Merchán Andrés.

Merchán (Barcelona, 1972) va créixer al barri del Camp d’en Grassot, Gràcia, a mig camí del Park Güell i la Sagrada Família. Es llicencià en Enginyeria Industrial (1996) i treballà com a consultor energètic. Compaginà les activitats professionals amb la vinculació a entitats naturalistes, fet que el portà a visitar l’Àfrica en diverses ocasions. El 2005 es traslladà a Anglaterra, on obtingué un màster en Estudis per al Desenvolupament per la Universitat de Manchester (2006), la qual cosa li permeté dedicar-se a la promoció de les energies netes i renovables en l’àmbit de la cooperació internacional. Durant la darrera dècada ha treballat per a les Nacions Unides a Viena i per a la cooperació alemanya a Rwanda i a Moçambic.

Una sola mirada és la seva primera novel·la. Amb ella, lliga experiències de joventut amb les vivències a l’Àfrica, unes i altres marcades per la proximitat sentimental a aquelles dues grans obres de l’arquitectura universal a mig camí de les quals va créixer.

Títol: Una sola mirada
Autor: Mario Merchán Andrés
Pàgines: 384
Preu: 19,50 €
Compra'l!

Fa molts anys, a l’institut, vaig llegir un llibre d’històries curtes d’en Jack London. Una d’aquestes era El chinago. En ella l’autor descrivia les darreres hores de vida d’un condemnat a mort, i explicava els pensaments del pres durant aquest temps, que cessaven al precís moment en el qual moria. Em va impactar. Aquesta història, que és ben senzilla, en aquell moment em va semblar una narració extraordinària per dues raons. La primera, per descriure com un individu s’enfronta a la seva pròpia fi, perspectiva que no havia trobat en cap text fins aleshores. La segona, pel fet que tenia un final absolut que no donava cap opció a afegir-hi res més ja que la història d’aquell personatge s’havia acabat. Per a mi, que sempre m’ha agradat escriure, va ser una descoberta tan extraordinària que vaig voler imitar London en una redacció per a l’assignatura de llengua. No recordo els detalls, només que vaig escriure quelcom amb el qual jo em posava en la pell d’algú que era a punt de morir. Esperava que la professora valorés el meu esforç creatiu, però mai vaig saber si li havia agradat o no, només va manifestar-me la preocupació que la redacció havia suscitat en ella. Es va prendre massa seriosament el contingut i va voler saber si tenia algun problema personal. Devia pensar que estava travessant per una d’aquelles etapes existencials que de vegades porten a plantejaments suïcides als adolescents. No cal dir que la reacció de la professora em va decebre. Aquell fet, però, em va dur a una altra descoberta, que és la capacitat de la paraula escrita per a fer creure al lector que allò que s’ha escrit és o va ser real.

Aquest preàmbul em serveix per a confirmar que la meva novel·la, Una sola mirada, no és autobiogràfica. M’ha sorprès que els primers que l’han llegida, especialment aquells que són més properes a mi, hagin extret aquesta conclusió. És cert que jo he estat a tots els indrets que descric al llibre; que la major part dels sentiments que expresso els he experimentat en algun moment; que les reflexions que faig són, en bona mesura, meves, i alguns fets que explico són adaptacions d’experiències personals. Per exemple, és veritat que els meus amics i jo jugàvem al magatzem de la botiga dels pares d’un d’ells quan érem petits; que, de joves, anàvem a la muntanya plegats; que una de les vegades que vam anar a peu de Barcelona a Montserrat vam travessar un túnel de nit i el tren va passar llavors; que vaig llicenciar-me en Enginyeria Industrial; que, ja de gran, vaig viatjar per diversos països de l’Àfrica, i que hi he viscut uns quants anys i hi he treballat ajudant empreses i associacions local a construir petites, sovint molt petites, instal·lacions hidroelèctriques. Tot això surt a la novel·la, és cert, però el gruix de la història és, únicament i exclusivament, fruit de la meva fantasia. El capítol introductori ja diu al lector que, dels diversos moments temporals de la novel·la, el temps present, des del qual es narra la història, s’esdevé cent quaranta anys després de l’inici de la construcció de la Sagrada Família, és a dir, l’any 2022. Per tant, si part de la història se situa en el futur, no puc haver fet res més que imaginar el que podria arribar a passar.

En qualsevol cas, la idea d’usar tantes petites referències a la realitat ha estat pretesament volguda amb l’objectiu de donar versemblança al conjunt d’esdeveniments que s’expliquen, com també la manera com es narra la història, que no és altra cosa que un diàleg íntim que el protagonista manté amb un personatge que ja és mort. Precisament aquest, el repte de crear una historia i uns personatges del no res i que allò imaginat tingués sentit i pogués semblar real, era la meva motivació principal per a escriure una novel·la. I com que tot escriptor té, per molt que alguns tinguin una certa prevenció a confessar-ho, l’objectiu final de ser llegit, volia, a més, escriure una història que agradés, que qui la llegís la trobés maca i, a més, pensés que li havia generat sentiments, pensaments i reflexions enriquidors, amb els quals pogués identificar-se.

Mario Merchán durant la presentació del llibre a Barcelona

Des del començament, la història que vaig voler escriure va ser la de tres amics del meu barri, el Camp d’en Grassot, del districte de Gràcia de Barcelona, un argument senzill que havia de facilitar que el lector s’hi sentís identificat. Aquesta història havia de contenir, a més, tres elements. El primer era el temple de la Sagrada Família. Aquest és un monument fantàstic que sento molt com a meu, que és a tocar del meu barri, i em va semblar que la seva construcció inacabable havia d’acompanyar molt bé l’evolució vital dels personatges durant diverses dècades. El segon era un final que, com el de la història d’en London, fos dramàtic. Sóc dels que pensen que un final tipus ‘i visqueren feliços i menjaren anissos’ no és un final de debò, sinó un punt i seguit. Per a això vaig inspirar-me en un accident desgraciat que va colpir la família d’un dels meus millors amics. Finalment, el tercer element que havia previst incloure des del començament va ser el de l’existència d’una figura de Sant Jordi al Parc Güell. Aquest és un secret que es descobreix a la novel·la. Jo estic convençut que al bell punt més visitat del parc, en Gaudí va erigir un Sant Jordi que és fotografiat per multitud de turistes cada dia sense que en siguin conscients.

Un element que vaig considerar i integrar més tard, però que ha resultat ser un element cabdal de la narració, és l’arquitecte Antoni Gaudí. Vaig arribar a ell a través de la Sagrada Família perquè no es pot explicar la història del temple i la seva simbologia sense parlar de l’arquitecte. Jo, a diferència del personatge principal de la història, no coneixia prou detalls de la vida i obra de l’arquitecte i vaig haver de llegir molts llibre per a preparar la novel·la. És així que vaig descobrir que Gaudí va ser un personatge de complexitat fascinant que, per diferents circumstàncies, que es descriuen al llibre, va patir una evolució personal que el portà de ser un arquitecte jove d’èxit i ambiciós a convertir-se en una persona profundament religiosa i tancada en si mateixa. Com que aquesta havia de ser, en certa manera, l’evolució inversa del personatge principal, l’ús del contrast amb la biografia de Gaudí em va ajudar a donar rellevància a les reflexions entorn de l’evolució que tots i cadascun de nosaltres experimentem al llarg dels anys.

L’Àfrica és un altre element que no vaig tenir en compte des de bon començament però que també ha arribat a tenir un paper fonamental a la història que explico. Potser resultarà interessant al lector saber que la primera idea d’aquesta novel·la va sorgir-me fa més d’una dècada. Llavors havia fet ja alguns viatges a l’Àfrica i m’atreia molt la idea de poder treballar-hi, però no va ser fins que vaig poder fer-ho, uns pocs anys més tard, que vaig decidir que el llibre havia de tenir dues parts. Em va semblar que la contraposició entre la vida que portem a Europa i la realitat a l’Àfrica, i com t’hi has d’afrontar i adaptar, resultava ideal per a sintetitzar també les diferències entre una primera part de joventut al barri i una segona de maduresa al continent africà. A més, vaig tenir la sort de poder viure a Rwanda, un país meravellós, de bellesa extraordinària, marcat per una guerra civil que va culminar en un genocidi brutal. A la novel·la dono una interpretació de les causes d’aquest conflicte que difereix de l’explicació simplista de rivalitat entre ètnies que s’ha difós. Àfrica és molt més del que coneixem des d’Europa. Els seus problemes són els mateixos que els nostres, però agreujats per la pobresa a la que viu la majoria de la seva gent. Arreu, al llarg del temps, les diferències socials, la misèria de molts confrontada amb la situació benestant d’uns pocs, han estat detonant de conflictes. Aquesta confrontació i el paper galdós que hi va jugar l’estament religiós, tal com es recull a la novel·la, són, al meu parer, les causes de la guerra a Rwanda, i també ho són dels fets de la Setmana Tràgica a Barcelona, que van causar un impacte tan devastador i profund en Gaudí que va marcar el rumb que va prendre el que li quedava de vida. Aquests esdeveniments, que s’expliquen cap al final del llibre, em van servir per lligar Barcelona amb l’Àfrica no només a través de Gaudí i a través del periple vital del protagonista entre tots dos llocs, sinó també pel fet que les creences de cadascun de nosaltres, aquí i allí, influencien la manera com afrontem el fet inevitable d’haver de morir-nos que, a la vegada, determina el que fem amb les nostres vides. I escriure sobre aquest darrer tema, com han fet en Jack London i molts altres escriptors abans i després que ell, era, sens dubte, part del repte que m’havia plantejat en decidir escriure la meva primera novel·la.