Cercar en aquest blog

dilluns, 26 de setembre de 2016

"Cel estàtic d'elevadors", de Ricard Mirabete

Avui volem presentar-vos una altra de les novetats que hem tret de cara a aquesta "reentré" de setembre. Es tracta del llibre de poesia Cel estàtic d'elevadors, de Ricard Mirabete. Per presentar-vos-el, us deixem amb un text del mateix Mirabete. 


Títol: Cel estàtic d'elevadors
Autor: Ricard Mirabete
Pàgines: 68
Preu: 13 €
Compra'l!


"Mirabete és un dels poetes més destacats de la seva generació. El sentim proper i abastable, sense que per això deixi de fer-nos partícips de la seva recerca dels límits, que és, al capdavall, la millor proposta que ens pot fer la poesia."
Xulio Ricardo Trigo, Serra d'Or



Cel estàtic d’elevadors és un llibre de poemes que situa el lector en unes coordenades d’espai i temps ben concretes però, tanmateix, ben obertes. El llibre vol agermanar avantguarda i classicisme, per mitjà d’un vers –rimat o no– que pretén fer evident el que és permanent en el que és dinàmic, que muda, que es transforma irremeiablement en cada nova lectura. És una porta d’entrada a l’imprevist.

El lligam entre la poesia i l’art pictòric és ben estret i, per això, al llarg de l’art del segle XX algunes tècniques artístiques han assajat el collage i els cal·ligrames, per exemple. Ens referim sobretot a les avantguardes i a poetes com ara Guillaume Apollinare. També cal afegir-hi Francis Picabia, en la seva doble condició de pintor i de poeta. Tanmateix, la nostra intenció és una altra. Cel estàtic d’elevadors proposa al lector que també sigui un espectador, és a dir, que llegeixi el poema com el quadre subjacent que observa llegint els textos: la poesia és eminentment visual encara que parteixi del signe lingüístic, de les paraules. En aquests poemes hi podrem relacionar un paisatge amb un concepte, una imatge poètica amb un sentiment, una imatge pictòrica amb un estat d’ànim. Som com fa cent anys a l’era de l’art multidisciplinari per excel·lència. La literatura beu de l’art i recrea el cinema; la paraula (el missatge escrit) combina amb la fotografia. El so i la melodia de la paraula conjuga amb la música. Aquestes disciplines artístiques s’interrelacionen i qui en surt guanyant –en bona mesura i en bellesa és la paraula poètica, que és eminentment creadora i evocadora.

Ricard Mirabete

El primer poema del llibre, “Parade amoureuse”, planteja el vincle poètic i artístic d’una manera clara: el títol remet al quadre homònim de Francis Picabia, que és de 1917. Un segle després, el poema reinterpreta el motiu del quadre amb l’únic mitjà de la paraula. Ambdues creacions no són indissociables, sinó complementàries; l’una i l’altra no són imprescindibles, però aporten novetat i significació, l’una a l’altra. També el vincle dels poemes amb la fotografia és ben declarat i assumit. El fotògraf Carles Mercader col·labora artísticament al llibre amb vuit fotografies d’un blanc i negre rotund i suggerent, impactant. La seva motivació estètica sempre ha estat eminentment poètica i la nostra col·laboració i amistat ha donat fruit en d’altres llibres de poesia que he publicat.


Ara és quan els poemes han de parlar i l’autor desapareix de les pàgines del llibre. Gaudiu del repte i de la lectura oberta que us oferim des de Gregal.

dilluns, 12 de setembre de 2016

"El desert i altres palpitacions del nou segle", d’Enric Balaguer

Avui us volem presentar una de les novetats que presentem per a la reentré d'aquest mes de setembre. Es tracta d'El desert i altres palpitacions del nou segleun llibre compost de setze assajos en els quals Enric Balaguer, professor de Filologia Catalana a la Universitat d'Alacant, reflexiona i s'interroga sobre el nostre present.  

Títol: El desert i altres palpitacions del nou segle
Autor: Enric Balaguer
Pàgines: 200
Preu: 18 €
Compra'l!



        El desert i altres palpitacions del nou segle


   Al Glossari, Eugeni d’Ors afirmava que es limitava a prendre nota del que anomenava «palpitacions dels temps». Amb aquests papers, Enric Balaguer ha volgut, en parlar de «palpitacions», homenatjar el creador de l’assaig contemporani i designar una prosa formada per petits assajos que «cosits» poden ajudar a perfilar una mica el paisatge dels nostres dies. Però més que més el terme «palpitació» –«batec convulsiu d’una part del cos», segons els diccionaris– reflecteix la manera de viure, dissortadament, en aquests primers decennis del nou segle.

    Els setze assaigs reunits ací participen de l’impuls d’interrogar alguns dels components –ideològics i artístics– del conjunt de valors actuals. L’autor es demana si les llengües minoritzades són a punt de ser eliminades; si vivim una vertadera desalfabetització o si el llenguatge perd força i energia i dilueix les consciències davant del món de la imatge. També s’interroga sobre la solidaritat humana i es pregunta si és cada cop més feble o sobre si el desprestigi de les humanitats —en aquest context mercantilista— és irreversible. Les dificultats de la creació artística en la societat actual, dins del marc del capitalisme esteticista que vivim, així com els paral·lelismes entre el capitalisme financer i la creació, són altres motius de les palpitacions que l’autor tracta d’analitzar d’una manera oberta, suggeridora i, en la mesura del possible, deixant de costat els tòpics i els desitjos propis.

    La diversitat temàtica és un dels ingredients del llibre. Un dels assaigs explora les relacions estretes —en algun casos obsessives— dels escriptors amb les cases i en un altre s’aborden aspectes de la depressió, en poetes, com ara Salvador Espriu o en autors com Williams Styron.

     De tots els textos d’aquest recull, el dedicat a la fascinació que ens provoca el desert té, per moltes raons, quelcom d’emblema. Davant d’un món fastuós i opulent, el desert ens interroga a nosaltres. I ho fa radicalment. «Més que una palpitació» —en el sentit d’Ors— és una realitat palpitant, un clam de la matèria que apel·la la nostra dimensió transcendent. «Allí on ningú no pot viure –escrivia Albert Camus–, alguns homes, tal vegada, hi poden aprendre a viure».

Presentació del llibre a Barcelona.
D'esquerra a dreta: Jordi Albertí (director Gregal), Enric Balaguer (autor) i Àlex Broch (escriptor i crític literari)


     També hi ha una palpitació dedicada a la memòria històrica i al mal a  través del repàs de la figura tristament cèlebre del tinent coronel Eichmann, de l’Alemanya nazi, i, sobretot, de la menys coneguda de Douch, un guerriller cambodjà dels khmers rojos que actualment es troba a la presó. Un i l’altre són dos dels instigadors a la reflexió sobre el tema de les ignomínies (crims i exterminis) a la humanitat. Les preguntes són: podem explicar-nos la crueltat de la condició humana? Sabrem trobar la manera de posar-hi fi? I sobretot, serem capaços d’aprendre la lliçó de la història i prevenir-ne les catàstrofes?

   En aquestes setze «palpitacions» l’autor ha seguit el solc de sotmetre aspectes de la vida dels nostres dies a l’exercici reflexiu dels llibres anteriors de l’autor, La totalitat impossible. (Sobre la fragmentació en la vida actual), 2006; La vulgaritat i altres tribulacions dels nostres dies. (Sis aproximacions al present), 2010, i, més recentment, Constel·lacions postmodernes, 2015).

    Els assajos que formen aquest volum són textos que han sorgit amb impulsos successius i, tot i ser independents, participen d’una curiositat que els unifica. No és fàcil definir-la, però potser fóra l’adopció d’una perspectiva contemporània en el sentit que defensa Giorgio Agamben al seu article «¿Qué es lo contemporáneo?». Aquesta perspectiva tracta d’articular una mirada que s’adhereix i alhora pren distància del moment històric, però sobretot busca percebre més que les llums, l’obscuritat. La relació amb el present –diu l’autor tot recordant la frase d’un filòsof– serà sempre intempestiva, ço és, provisional i incompleta.

dilluns, 5 de setembre de 2016

Georgina Esteva ressenya L'enigma del vaixell Mary Celeste

Després d'unes setmanes d'inactivitat, avui volem presentar-vos el llibre juvenil L'enigma del vaixell Mary Celeste, de Josep Maria Ibarra. Per fer-ho, ens servirem d'un text de Georgina Esteva, autora també de dos llibres juvenils: Un pòdium irrepetible (2015) i En Nicolau blanc i blau i el seu amic Quitu (2016).


Títol: L'enigma del vaixell Mary Celeste
Autor: Josep Maria Ibarra
Pàgines: 134
Preu: 12 €
Compra'l!


L’enigma del vaixell Mary Celeste és una història que juga entre la realitat i la ficció. Es tracta d’un relat que explica com un professor amb molt talent aconsegueix que una avorrida classe de reforç escolar per a adolescents esdevingui un seguit d’aventures inesperades a través d’un viatge en el temps. 

El professor, que resultarà ser nou i desconegut per als alumnes, empatitzarà amb els nois i noies de tal manera que els captivarà, els motivarà, els entendrà i els farà reflexionar. Serà, doncs, a través d’una aventura sorprenent que aconseguirà que els nois i noies, apassionats, aprenguin moltíssimes coses mentre viuen experiències insòlites de primera mà. De fet, la típica classe convencional de reforç es convertirà en un joc virtual amb una simulació espectacular en la qual els jugadors tindran sensacions absolutament reals i resoldran un dels grans enigmes de la història de la navegació: l’enigma del vaixell Mary Celeste. 

Serà gràcies a un viatge a través del temps que aniran a parar enmig de l'oceà, en un vaixell que va desembarcar de Nova York als voltants del segle XIX i que es va trobar a la deriva… amb tota la incertesa que això comporta! Aprendran, doncs, a través de l'experiència i l'emoció, ben lluny de qualsevol teoria! Viuran la història a la pròpia pell i, quan hi ha experiència, sempre hi ha aprenentatge. 

El vaixell Mary Celeste navegant a la deriva

Realment, la relació entre la realitat i la ficció està francament ben aconseguida i captiva el lector des del primer instant. La història està farcida d'emoció, intriga i curiositat i transmet un gran entusiasme. El llenguatge és planer, viu, directe i amè, i això fa que el llibre entri bé, sigui fàcil de llegir i que la lectura esdevingui molt agradable. En definitiva, una història que ens fa reflexionar sobre les èpoques i que ens fa adonar del canvi de les coses amb el pas dels anys.