Cercar en aquest blog

dilluns, 27 de juny de 2016

"Quan no érem ni onze", de Josep Bobé

De tots és sabut que actualment el FC Barcelona és un dels millors equips de futbol del món. Sembla paradoxal, doncs, que no sapiguem gaires coses del seu origen, tret que Gamper en va ser el fundador. És veritat que en un principi tots els seus jugadors eren estrangers? Qui era Walter Wild? I Gamper? Per què es van escollir els colors blaugranes? Totes aquestes respostes i moltes més les trobareu al llibre de Josep Bobe, Quan no érem ni onze

Títol: Quan no érem ni onze
Autor: Josep Bobé
Pàgines: 270
Preu: 18 €


 A l’octubre de 2013 estava dinant amb Frederic Porta en un restaurant de l’Eixample barceloní, a prop del barri de Sant Antoni. Al cafè, a la terrassa del restaurant i entre el fum de les cigarretes, tot fullejant el llibre de Maluquer de 1949, vaig adonar-me de la manca d'informació que hi ha sobre la fundació del Futbol Club Barcelona. En els grans llibres sobre la història del club, aquest fet acostuma a merèixer poques pàgines i, moltes vegades, la informació que en ells s'hi dóna està poc contrastada. Cert és que les dades de què disposem són més aviat minses però, tot i així, mereixen un estudi profund pel fet del qual tractem: ni més ni menys, la fundació del club. En molts dels casos s'ha agafat una versió determinada i és, mai millor dit, la que ha fet història.

  A partir d’aquí va començar un procés de cerca d' informació sobre el que va passar en aquells mesos i en els anys anteriors, quan el foot-ball va arribar a la nostra ciutat. Consultes a hemeroteques i arxius diferents per intentar saber com s’havia anat forjant el club, quins homes van fer possible que avui dia tinguem un club anomenat Futbol Club Barcelona, amb tots els seus defectes i virtuts. És segur que la voluntat d'integració del Barça forma part d’un dels més importants actius del club i això és una de les grans sorpreses que dóna conèixer com es va fundar. Lluny de ser aquella societat formada per estrangers, que tants cops ens han volgut vendre, el Futbol Club Barcelona, en els seus orígens, es conformà com a mostra absoluta d'integració. S’ha de situar i tenir en compte el context històric del moment, just al final del segle xix, a la Barcelona de les oportunitats i a la vegada en una ciutat convulsa.

Josep Bobé, l'autor.

   El Futbol Club Barcelona ha tingut grans, immensos jugadors que han escrit, al llarg de la història, les millors pàgines del món del futbol. Però, entre tots, hauríem de recuperar la memòria d’aquells pioners, procedents d’arreu, que van posar la primera pedra del que avui en dia som. I aquí va el meu petit homenatge cap a ells, des del que va jugar tan sols un partit fins a Gamper, l’únic, avui en dia, que està recordat al Camp Nou.

   La història del club és la història, pròpia i personal, que han viscut els centenars de milers de socis i simpatitzants que el Futbol Club Barcelona ha tingut al llarg de la seva vida. I som nosaltres, hem de ser nosaltres, els qui l’hem de transmetre a les properes generacions. 

Josep Bobé

dilluns, 20 de juny de 2016

Adict@, de Teresa Buzo

Hoy queremos presentaros Adict@, la última novela de Teresa Buzo. Después del éxito de Las hijas de las horas, Buzo nos presenta ahora una obra de índole psicológica, romántica y detectivesca que expone las relaciones socioamorosas de una mujer a través de internet. Adict@ habla de la ciberadicción y su afecto en la psique humana y las relaciones sociales. 

Os dejamos con un texto de la autora que, seguro, os dejará con ganas de devorar la novela.

Títol: Adict@
Autora: Teresa Buzo
Pàgines: 312
Preu: 19 €

Martina Fuentes trabaja en una agencia de viajes y está casada con un prestigioso arquitecto con el que tiene un hijo. En apariencia, todo es perfecto en su vida, pero siente que está desperdiciando sus últimos años de juventud con su rutina diaria. Un buen día, descubre las ventajas de navegar por internet y poco a poco comienza su aventura internauta a través de páginas webs, chats, blogs y, sobre todo, redes sociales. Entretanto, conoce a un comercial que la lleva por los senderos del deseo y la lujuria, pero también por los derroteros del desengaño y el odio, todo lo cual la empuja aún más a las relaciones virtuales.
Céfiro, su marido, también sufre un período de crisis existencial y se centra tanto en sí mismo que desatiende los abruptos cambios de su mujer. Martina se metamorfosea de una esposa amable y fiel en una desaforada come hombres que busca amantes a través de internet. Nace en ella una rebeldía irracional que la vuelve audaz y manipuladora. Utiliza la comunicación virtual como un medio de expresión emocional, y se aísla del mundo para sumergirse en una sociedad ficticia llena de trampas y mentiras.
Martina causará sentimientos contradictorios en el lector, quien a ratos sentirá empatía y, a otros, un firme rechazo. Una personalidad tan simple como compleja según con el cristal con el que se mire.
Esta novela ofrece una visión grotesca y real de las nuevas relaciones sociales a través de internet, y avisa de los posibles fraudes de este medio de comunicación que cada vez cobra más fuerza y adeptos en la sociedad actual.

Buzo con su primera novela, Las hijas de las horas

Adict@ es, ante todo, una novela que vislumbra las debilidades y fortalezas del ser humano, y que, más allá de la literalidad de la trama, ondea por derroteros mitológicos observables, en una primera instancia, en su protagonista: Martina como Afrodita, diosa del amor que nace de las aguas, y se incorporan elementos mitológicos y naturalistas que funcionan como mecanismos para desentrañar la verdad de la obra.

Se trata de una novela que entremezcla el misterio de índole detectivesco, ya que comienza con la muerte de la protagonista desde la primera página, como de sátira romántica. 


dilluns, 6 de juny de 2016

El poder de les vivències

Primer paisatge, d'Isidre Grau, és una obra que s'alimenta de les vivències viscudes per l'autor durant la seva infància; tal com ell mateix diu, "és un aplec de mirades al món de la infància d'algú que hi busca les arrels del seu gust per l'escriptura". 
Títol: Primer paisatge
Autor: Isidre Grau
Pàgines: 156
Preu: 17€

Amb motiu d'aquesta publicació, Isidre Grau i l'Editorial Gregal organitzem un taller literari a càrrec de l'autor titulat De la memòria al relat, en el qual es treballaran les tècniques que serviran per passar de les vivències personals al relat literari. 


EL PODER DE LES VIVÈNCIES

N’hi ha que pensen: “La meva vida no té res d’extraordinari que mereixi ser novel·lat i, a més, escriure sobre un mateix és la forma més lamentable de narcisisme”. I d’altres que es radicalitzen per l’altre extrem: “No entenc que es pugui escriure, honestament, res que no procedeixi de l’experiència personal, i els que pretenen inventar la realitat són uns impostors”.
Si fa no fa, són dos tipus de declaracions que sovint trobem en les entrevistes a autors, consolidats o incipients. I qui està amb ganes d’iniciar-se en l’escriptura, es continua preguntant: cal parlar des de l’experiència estricta? És preferible la ficció absoluta?
Ja que a la pràctica hi ha de tot, vol dir que cadascú ha de trobar la seva resposta personal i el seu mètode de treball. En tot cas, apunto una proposta que em sembla útil per a qualsevol narrador, tant els recreadors com els inventors de vides. Parteixo de la següent convicció: a l’interior de cada vivència personal, de les que perduren a la memòria, hi ha una estructura narrativa prou poderosa per servir de base a una ficció amb validesa universal.
I quan dic vivències, no parlo de les grans trames per les que discorre la nostra vida. Parlo més aviat dels petits arguments que sobresurten, amb llum peculiar, del mapa de la nostra experiència vital. Són moments, anècdotes o situacions, potser amb una arquitectura mínima, però molt sòlida. Són petits engranatges narratius, tan consistents com un bon acudit. Per la seva naturalesa concentrada, gairebé podem assegurar que el seu millor espai literari és el conte, amb l’esquema tradicional de plantejament, nus i desenllaç.
D’alguna manera, és donar la raó a Enrique Anderson Imbert, l’autor de Teoría y técnica del cuento, quan diu que la brevetat del conte té la virtut de cenyir-se als impulsos curts amb què actua la vida. Així doncs, si aconseguim descodificar una de les moltes seqüències que duem gravades als disquets de la memòria, ens trobarem a les mans amb uns artefactes narratius que són d’eficàcia garantida.

Isidre Grau

És ben cert que no totes les vivències tenen les mateixes potencialitats. Com en les millors històries, n’hi ha d’alta envergadura i n’hi ha d’aparença modesta. El que comptarà, a efectes artístics, és treure’n el profit més adequat i aplicar-hi un tractament que li faci brillar els mèrits. Amb les vivències passa una cosa semblant, i per temptejar el seu valor no hi ha res millor que comprovar si reuneixen les tres condicions òptimes: primera, que en el seu moment ens provoquessin un impacte emocional destacable; segona, que puguem recordar el seu contingut en un sol moviment mental; i tercera, que el desenllaç tingui tanta contundència com un bon acudit.
Si el cas reuneix les tres condicions, convé fer-ne un reconeixement argumental en detall. No és gaire complicat. Només es tracta d’apuntar, de forma notarial i sense fer judicis de valor, les diverses incidències que es van produir en aquella petita història. O sigui, fer un recorregut molt sintètic per tot allò que va ser significatiu en el cas. I cal fer-lo amb una redacció directa, precisa, sense voluntat d’estil literari.
La feina no s’acaba aquí. Tot seguit, cal mirar-se aquest text, prescindir dels detalls argumentals i fer un esquema que resumeixi els conceptes més genèrics que hi ha al darrere, és a dir, la tipologia de les accions, les funcions dels personatges...
Si no hem confós el gra amb la palla, ens trobarem davant d’un esquelet lògic, perfectament susceptible de ser vestit amb elements nous, per convertir-lo en una ficció distinta, en una història que al final no té l'obligació d'assemblar‑se a l’embrió de partida.
Quins són els avantatges d’escriure per aquest procediment? N’hi trobo dos: que la creativitat de l’autor està treballant sobre un coixí d’emocions pròpies, amb la possibilitat que se li disparin ressorts més profunds i la ficció en surti beneficiada; i que parteix d’una estructura dramàtica real, d’aquelles que funcionen perfectament sense demanar-nos permís ni comptar amb un guió previ.
Si acceptem aquest tractament de les vivències, és fàcil anar a parar a l’esquema més habitual de les narracions: presentació d’un personatge, presentació del seu context, aparició d'un conflicte que altera l’ordre inicial, l’evolució del conflicte amb més o menys complicacions i la seva resolució final.
Al final del procés, potser ens semblarà que hem descobert la sopa d’all: que darrere de cada vivència hi ha la crònica d’una modificació. I en el fons, una lliçó apresa. Més o menys, la base de la literatura. La de l’experiència i la de la invenció.
Isidre Grau