Cercar en aquest blog

dimarts, 15 de març de 2016

"Primer paisatge", d'Isidre Grau

Isidre Grau, professor de tècniques literàries a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i escriptor de diverses novel·les, narracions i assaigs literaris, s'estrena a Gregal amb el seu llibre més personal. 

Primer paisatge és un aplec de mirades al món de la infància d'algú que hi busca les arrels del seu gust per l'escriptura. Partint de la solitud viscuda en un espai que recorda immòbil, Grau evoca els escenaris, els personatges i els moments especials que van modelar la seva personalitat i el van fer creure en el poder de les paraules. Lluny de la recreació biogràfica, l'autor transforma les seves vivències en petites històries que, defugint el costumisme, exploren significats més universals.

Avui, doncs, volem compartir amb tots vosaltres un text del propi Isidre Grau en el qual explica com va construir el llibre.


Títol: Primer paisatge
Autor: Isidre Grau
Pàgines: 156
Preu: 17 €


El meu Amarcord

Isidre Grau
Primer Paisatge no és fruit de cap improvisació, ni un intent d'apuntar-se a la moda de les biografies d'infància. Ja fa més de 20 anys, en un moment de transició laboral, em vaig posar davant l'ordinador, mentre resseguia mentalment totes les cases del poble, i em vaig anotar les famílies que hi vivien. Després, tot repassant la llista, vaig destacar les persones que recordava amb una certa singularitat, a més de les situacions xocants que hi podia associar. Sota aquests estímuls, vaig imaginar una sèrie de narracions, basades en la meva experiència emocional, però transformant les circumstàncies per convertir-les en uns relats d'interès general; és a dir, en lloc de treure'n peces costumistes, buscar-hi un sentit més universal, a l'abast de tota mena de lectors sense res a veure amb el meu entorn.

Durant aquestes dues dècades, he donat forma a les diferents històries que he aplegat en tres grans blocs: els escenaris o espais bàsics de la meva infància, els personatges que els poblaven amb una certa originalitat i aquelles anècdotes o esdeveniments que recordava amb un particular accent.

Tanmateix, aquests projectes a base d'unitats breus són els que solen acabar a la cua, mentre els passen al davant les novel·les i tot tipus de llargmetratges, amb més capacitat d'absorbir-nos l'atenció. Però sempre arriba el moment que, si encara sents el projecte viu, t'hi encares i el tractes com un projecte llarg. Així, en els dos últims anys he sentit que ja era hora de tancar el meu Primer paisatge, donant-li una forma rodona com si fos una novel·la, i així és com he completat el mosaic, relacionant-lo amb l'experiència de l'escriptura i, en especial, amb els orígens dels impulsos que ens porten cap a la literatura. En el fons, no em sento gaire lluny del "io ricordo" de Fellini que va saber traduir en un raïm d'històries entranyables, unint l'emoció amb un punt d'humor.

El resultat són aquestes 27 denes d'un collar que s'obre amb la consciència de les primeres solituds i es tanca amb la perplexitat davant del món actual, després de dedicar-me més de quatre dècades a mirar d'entendre'l i expressar-lo en paraules. La millor compensació serà saber que aquestes evocacions tan manipulades desperten tota mena de records adormits en el lector i que el fan viure amb renovada intensitat.


dilluns, 7 de març de 2016

Vicenç Villatoro sobre "Turbulències", de Domènec Jofresa

Domènec Jofresa i Vellsolà, personatge conegut per haver ostentat l'alcaldia de Terrassa durant la Transició Democràtica, s'estrena com a autor literari amb Turbulènciesuna novel·la que dóna voltes a la vida, als amors i turbulències del jove aviador Albert Puigmoltalt i dels seus companys durant els primers anys del franquisme.

Vicenç Villatoro n'ha fet el pròleg i avui el volem compartir amb tots vosaltres.




Títol: Turbulències
Autor: Domènec Jofresa i Vellsolà
Pàgines: 404
Preu: 19'50 €

La novel·la d'algú que ha viscut


Vicenç Villatoro
Hi ha moltes maneres d’estimar una ciutat. Una és narrar-la. Estic convençut que darrere d’aquest llibre, d’aquestes Turbulències que ha escrit Domènec Jofresa i Vellsolà, hi ha passions i motivacions molt diverses. Per exemple, un gust per la història, pel coneixement a través del relat històric. També un gust per la narrativa, per la capacitat que té de crear mons i de descriure’ls, d’explicar pulsions eternes de l’ànima humana a través de la peripècia d’uns personatges inventats, situats en una època i en un lloc determinat. Em fa l’efecte que Domènec Jofresa té també una atracció pels períodes intensos de la història, quan les coses es juguen a cara o creu, com van ser els anys trenta a tota Europa, també a casa nostra. Però diria que si hi ha una passió que ha servit de catalitzador de totes les altres, que ha engegat el motor narratiu que ha dut a l’escriptura d’aquesta novel·la, aquesta passió és l’amor per la seva ciutat, Terrassa, i a través de la ciutat, pel seu país, Catalunya.

Vaig conèixer Domènec Jofresa ja fa molts anys, i llavors no hauria dit mai que un dia li arribaria a prologar un llibre. Jo era en els anys setanta un periodista jove que feia informació local al diari de la meva ciutat, Tarrasa información, convertit després en Diario de Terrassa. Domènec Jofresa, en el temps que el vaig començar a tractar més, era l’alcalde (jove també, me n’adono més ara que llavors!) de la meva ciutat. Per tant, una persona a la que jo seguia amb interès com a periodista. Alcalde de Terrassa en un temps, i no em sembla gens casual, de turbulències, en plena transició. Només uns instants per parlar d’això, abans de parlar de literatura, perquè crec que aquest és el motor de la literatura del nostre autor. Quan va morir Franco, en ciutats com Terrassa, on la memòria de les coses terribles que van passar en la guerra i en la postguerra civil estava molt més viva del que farien pensar els anys que havien passat, molta gent temia que comencessin les batusses, que tot plegat acabés com el rosari de l’aurora. Era una inquietud molt real i molt estesa, que ha tendit a oblidar-se. Domènec Jofresa va tenir el mèrit enorme –i massa poc reconegut per la ciutat– de conduir des de l’Ajuntament aquella transició amb dos objectius clars: arribar a la democràcia i no prendre mal pel camí. Tots dos objectius essencials. Cap dels dos comprensible sense l’altre. Va viure així moments de dificultat i de tensió. A les incerteses de la transició política se sumaven els efectes d’una crisi econòmica que s’estava carregant allò que havia estat durant dècades el nucli de la vida econòmica de la ciutat, el seu sector tèxtil. Era molt complicat. I se’n va sortir. Amb moltíssima altra gent, però en el seu cas des d’un lloc essencial.

Explico tot això perquè té a veure amb el llibre que tenim entre les mans. No, el llibre no parla d’això, no és la crònica de la transició, no és –en un sentit històric– el recull de les vivències de l’alcalde que va pilotar la transició a la democràcia a Terrassa. Però tinc la convicció que una cosa i l’altra estan profundament emparentades. Primer, perquè neixen del mateix lloc: Domènec Jofresa va acceptar posar-se al davant d’una operació política d’alt risc per la mateixa raó, en el fons, per la que ha escrit Turbulències, per amor a la seva ciutat i pel sentit de la història. Quan va escriure El nom de la rosa, Umberto Eco, a qui es coneixia abans com a assagista i no pas com a novel·lista, va dir que havia escrit una novel·la perquè hi ha coses que només es poden narrar, que només es poden explicar o fer a través de la narració. Diria que Domènec Jofresa, després d’expressar el seu amor per la ciutat i el país de moltes maneres, ha arribat per una altra via a la mateixa conclusió: hi ha sentiments que només es poden expressar plenament a través de la narrativa.

Domènec Jofresa
Hi ha una segona via que enllaça l’experiència de Domènec Jofresa com a alcalde en un temps complicat i la redacció de Turbulències. El novel·lista no explica la seva vida, però alimenta l’obra amb la seva trajectòria vital. L’època és una altra. Les turbulències són diferents, però Jofresa parla de turbulències perquè les ha conegudes, perquè les ha viscudes, perquè ha vist l’ànima humana –la dels altres i la pròpia– en condicions extremes, en moments decisius, tempestuosos. Com fan tots els novel·listes, Domènec Jofresa parla d’ell també fent veure que parla dels altres, parla del seu temps fent veure que parla del temps dels altres, extreu de la pròpia experiència la mirada que permet expressar la vivència aliena. Per tot plegat, Domènec Jofresa, apassionat de la història, apassionat de la seva ciutat, apassionat del seu país, apassionat de l’eina narrativa que serveix per expressar coses que no tindrien altra manera de ser expressades, ha escrit una novel·la que connecta amb la vida. Una novel·la d’algú que ha viscut. Una novel·la que no vol ser llibresca, que no està escrita en diàleg amb els llibres, sinó que està escrita en diàleg amb la vida. I com que la vida de Domènec Jofresa és i ha estat intensa, el llibre que en resulta n’hereta i en transmet aquesta intensitat.

dimarts, 1 de març de 2016

Georgina Esteva ressenya "Les cartes d'en Marc"

Fa pocs mesos va sortir al mercat la segona novel·la juvenil que publica Gregal, Les cartes d'en Marc, de Jordi Albertí i amb il·lustracions de Montse Buñuel. Amb aquesta entrada, Georgina Esteva, autora de la primera novel·la juvenil que vam publicar, Un pòdium irrepetible, també amb il·lustracions de Montse Buñuel, fa un viatge per Les cartes d'en Marc i ens explica la seva visió d'aquesta obra. 



Títol: Les cartes d'en Marc
Autor: Jordi Albertí
Il·lustracions: Montse Buñuel
Pàgines: 160
Preu: 15 €



La Nora, una nena de deu anys, troba un quadern relligat en un prestatge de la biblioteca d'un escriptor que viu al costat de casa seva. La Isabel, la dona de l'escriptor, li comenta que es tracta d'una història que no ha llegit mai ningú. La Nora, ben encuriosida per saber què hi ha escrit en aquell quadern, li demana llegir-la. És així, doncs, com la nena s'endinsa en la lectura de Les cartes d'en Marc. En Marc és un jove monitor d'esquí suec que se'n va a Andorra per treballar durant la temporada de neu. Un cop allà, s'allotjarà en un hostal. La filla dels propietaris d'aquest hostal, la Tània, de dotze anys, no veurà amb bons ulls que en Marc s'allotgi tot l'hivern a casa seva, i encara menys que sigui el seu monitor d'esquí, però serà així. Tot i que la Tània farà esforços per conviure amb el Marc, ja sigui a les pistes d'esquí, ja sigui a l'hostal, resultarà ser un noi simpàtic i eixerit. 

Un bon dia, però, durant els últims dies de la temporada, fent un descens, la Tània tindrà un caiguda d'esquí molt forta en la qual es trencarà el braç i es desllorigarà el genoll. Al Marc li sabrà molt de greu l'accident i li agradaria poder-se quedar amb la Tània per animar-la i fer-li costat, però tindrà programat un llarg viatge d'un any i haurà de marxar. Tot i així, com que finalment hauran establert una bona amistat, el Marc li regalarà un atles i prometrà a la Tània escriure-li des de cada lloc que visiti durant el viatge. I és així com el Marc escriurà cartes a la Tània des de Suècia, Galiza, Catalunya, Menorca, Algèria, Líbia, Egipte, Israel, Illes gregues i Suïssa. La Tània s'emocionarà cada cop que rebi una carta del Marc, i no només per saber que està bé i tenir notícies seves, sinó també perquè cada carta narrarà una història o un conte propi de cada indret que la distrauran durant la recuperació. Seran narracions ben diverses, perquè totes tindran alguna relació històrica o cultural amb el país, ciutat o poble des d'on escrigui el Marc, i això farà que la Tània, des de la seva habitació, també viatgi a través de les històries i que s'adoni de la diversitat cultural que hi ha a tot el món. 

Les cartes d'en Marc, doncs, és un llibre dolç i divertit, amb un bon contingut històric i cultural. És fàcil de llegir i amè. El que s'hi explica va acompanyat d'unes il·lustracions entranyables i lluminoses que fan que la lectura sigui distreta i agradable.

D'esquerra a dreta: Georgina Esteva, escriptora; Montse Buñuel, il·lustradora;
Jordi Albertí, autor; i Isabel Sanagustín, editora.
Aprofitem també per avançar-vos una notícia important: abans de Sant Jordi traurem dues noves novel·les juvenils més. La primera és El Nicolau blanc-i-blau i el seu amic Quitu, de Georgina Esteva i amb il·lustracions de Montse Buñuel, mentre que la segona és El segon soterrani, de Josep Maria Ibarra. Com veieu, la nostra intenció és anar augmentat el catàleg de narrativa juvenil per tal de promocionar la lectura entre els més joves.