Cercar en aquest blog

dilluns, 22 de febrer de 2016

Maria Vilanova ressenya "Descalça", de Jordi Romeu

Maria Vilanova i Vila-Abadal, doctora en Filosofia i Ciències de l’Educació per la Universitat de Barcelona i llicenciada en Filologia, autora de la casa amb la novel·la Cendra viva, ha ressenyat la segona novel·la de l'escriptor riudebitllenc Jordi Romeu i Carol, Descalça, que va sortir al mercat el passat mes de novembre. Descalça és un retrat viu del món rural a mitjans segle XX i un homenatge a la dona treballadora del camp català durant massa temps silenciada per la història.


Títol: Descalça 
Autor: Jordi Romeu Carol
Pàgines: 304
Preu: 18 €


Maria Vilanova
Descalça: dos llibres en un. Sí, Descalça és una novel·la, però és també un llibre de consulta, de referència del món de la pagesia, d'una realitat que els que venim de ciutat desconeixem, per vergonya nostra. Sortosament, però, Jordi Romeu Carol ens obre els ulls i ens hi acompanya, agafats de la mà, per fer un recorregut per uns quants anys de la vida de la Cinta, la protagonista, una nena que es fa adulta al transcurs de les pàgines d'aquest llibre. 
Alternant present i passat, l'autor descabdella, pausadament, el camí que la Cinta ha de fer fins a reconèixer el que la pot fer feliç, el que la identifica com a persona, el que li permet anar descalça, per tal que pugui trobar i trepitjar el seu lloc, el lloc que li pertoca, el lloc on la seva vida serà seva i de ningú més. I l'autor així ens ho fa saber en la darrera pàgina del llibre: “Només posar els peus damunt la terra, ja ha notat la lleugera escalfor que el sol hi ha amagat, l'agradable tacte de l'argila humida i temperada l'uneix més que mai a aquella casa”.
Les feines del camp marquen el ritme de la història. A pagès, ni es pot córrer ni es pot fer salat. Tot té el seu temps i en Jordi Romeu ho sap, tan bé com els seus personatges. Amb gran meticulositat i un extens vocabulari ens descriu cadascuna de les feines de la terra. Aquesta precisió en l'ús de les paraules i en les descripcions de les tasques del camp fan recelar del que es diu a la solapa del llibre: que a l'autor li ha estat relativament fàcil, perquè viu en un poble on l'activitat agrícola sempre ha tingut una presència constant. Es fa difícil de creure que darrere de les explicacions detallades de la sembra i de la collita —per posar només un parell d'exemples—, no hi hagi dies, setmanes, mesos i, tal vegada, anys, de recerca i documentació sobre el que tan hàbilment ens explica. I dic “hàbilment”, perquè saber molt sobre un tema, no necessàriament significa, saber-ho transmetre. I en Jordi Romeu demostra que no només sap de què parla, sinó que sap, també, fer que els lectors entenguem i puguem seguir, fil per randa, cada acció que els personatges executen en l'entorn rural que els envolta i que els ha de donar tot el que els cal per viure.
Jordi Romeu, l'autor
La protagonista és la Cinta, ben cert, però jo crec que tant o més protagonista és l'espai on es desenvolupen els fets. El món rural, sí, però també la ciutat. Els contrastos, els arrelaments i els desarrelaments i, sobretot, les contradiccions que viu en tots dos àmbits, esculpeixen el caràcter de la jove, forta i fràgil, alhora. És en un pis de l'Eixample de Barcelona on aprèn que, sovint, els silencis diuen més que les paraules. Per a la Cinta, la seva vida té sentit a pagès, perquè a ciutat “els morts s’apilaven en nínxols, en cementiris, que més semblaven colomars que no pas llocs on reposar. Els de ciutat eren sepultats com vivien, uns damunt dels altres”. I a ella li cal poder contemplar un horitzó lliure de cases, de terrats amb jardins artificials; li cal respirar el “seu” aire, el del seu tros, el de casa seva, enmig de camps i boscos.
I, paradoxalment, qui li facilita que, finalment, pugui retrobar-se amb el seu “paradís perdut”, no és aquell que li ha promès l'oro i el moro i que diu que l'estima, però que mai no li ha preguntat què necessita; aquell que l'ha de dur de dret a la felicitat, però que no li ha interessat mai saber on rau, per a ella, aquesta felicitat. No, el camí cap a la llibertat i la felicitat anhelades, la Cinta el troba de la mà de persones alienes, llunyanes del seu entorn familiar, persones, però, que creuen en la seva força, en la seva determinació; que confien, de veres, en ella.
Descalça és una lectura que ens mostra i ens fa recórrer un tapís molt ben teixit, amb varietat de fils i de textures. Un tapís que fa de molt bon contemplar. Un llibre, en definitiva, molt recomanable per a tothom; per als que coneixen el món de la pagesia i per als que no en sabem ni un borrall. Gràcies, doncs, Jordis; un per haver-lo escrit; l'altre per haver-lo publicat! 

       


dilluns, 15 de febrer de 2016

Coia Valls presenta "Amb dits de molsa"

El passat 1 de febrer, Alfons Cama va presentar la seva última novel·la, Amb dits de molsa, al Centre de Lectura de Reus. En l'acte hi van intervenir també Dolors Quintana, que va llegir alguns fragments de l'obra, i l'escriptora reusenca Coia Valls. Amb aquesta entrada, volem compartir amb tots vosaltres la glossa que va fer Valls sobre la novel·la en qüestió.

Títol: Amb dits de molsa
Autor: Alfons Cama i Saballs
Pàgines: 217
Preu: 18€ 


Amb dits de molsa, la darrera novel·la d'Alfons Cama, ens presenta, in media res, un escenari que ens podria semblar inofensiu. Molt aviat, però, mitjançant un pròleg brevíssim, se'ns descobreix que hi ha un cadàver, que aquesta no serà una història fàcil, que l'autor no es conforma amb escriure sobre la superfície de les coses. També ens informa del seu treball en relació a l'estructura de l'obra, la dosificació a l'hora de donar detalls o pistes a seguir, la perícia en què ens porta de la mà per terrenys incerts i versemblants.

El cadàver d'aquestes primeres línies és el d'un home del qual no sabem res, i representa una incògnita que ens mantindrà expectants fins al desenllaç de la novel·la, on tot cobra sentit, sense concessions, però també amb aquestes escletxes d'esperança que la vida sempre ens permet.

Pensareu, doncs, que la novel·la acaba bé, que potser m'he avançat, però quan un argument està ben dissenyat tot això depèn del punt de vista del lector. L'escriptor proposa una història, uns personatges. El lector o la lectora interpreta la seva proposta.

Coia Valls i Alfons Cama

Després d'aquests preliminars, l'acció s'inicia amb algú que arriba a la ciutat, una magnífica fórmula per començar. Algú que arriba ha estat un dels temes més sovintejats en la literatura i sempre et provoca la sensació que tot és possible, que aquest “algú” té un gran ventall d'opcions per desenvolupar-se com a personatge, de bones i de dolentes. Tot obert, doncs. Com a la vida!

El personatge que arriba és el d'una dona, la Roxana, filla del Llac de l'Inca. Tant la partença com la mateixa arribada contenen les seves respectives dosis de dolor, d'esperit de renúncia i, també, com no pot faltar mai en una novel·la de l'Alfons, d'esperança. La Roxana, d'altra banda, sempre porta una maleta groga amb la qual recorre molts dels escenaris, però no es tracta només d'això. Amb ella tragina records, fa moure la seva vida, les seves opcions.

En la seva anterior novel·la, Cama retratava les diferències de classe, encara ben marcades durant les darreries del franquisme, però també l'esforç dels petits revolucionaris en aquella lluita difícil i desigual contra la dictadura. Ara, a les pàgines d'Amb dits de molsa, els temes són la immigració, la crisi que pateix la nostra societat, els paradisos fiscals, l'especulació urbanística, el món de la droga o la impunitat. Tots aquests són els elements que, amb distintes gradacions, aniran empenyent els seus protagonistes per camins imprevisibles.

Però, en aquesta història, també s'hi donen cita l'amor, la tendresa, el desig, la sensualitat i uns dits de molsa que ho poden tot. Si anés més enllà sobre aquest títol, us desvetllaria aspectes de la novel·la que heu d'anar descobrint per vosaltres mateixos.

El ventall d'opcions que suposa la proposta d'Alfons Cama en aquesta tercera novel·la està servit. L'autor ens ho ofereix fent servir una prosa cuidada, rica en matisos i detalls. Són detalls que utilitza per elaborar les descripcions dels llocs on transcorre l'acció: Tarragona, les seves places, carrers i barris, el Carmel barceloní, el Priorat i la seva extensió de vinyes, i una Lima que coneix de primera mà. Ens ho serveix des de l'observació atenta, és com una càmera que va apropant-se per mostrar textures i contorns, però que, també, de la mateixa manera sap allunyar-se i obrir l'escena, inserint-la en l'ambient en què transcorre.

Imatge de la presentació al Centre de Lectura de Reus

D'aquesta manera ens apropa a nuclis urbans desfavorits, a ambients marginals, o ens convida a transitar pel rovell de l'ou de la ciutat. Tots aquests escenaris conformen el nostre paisatge, per molt que de vegades ens veiem abocats a pensar que alguns no ens pertanyen.

D'emigrants, ho som una mica tots. Qui, en algun moment de la vida, no s'ha sentit estranger? Estareu d'acord amb mi que sigui d'on sigui la persona i vagi on vagi, hi ha sentiments universals com l'amor, el record a la mare o als fills, l'enyorança a la terra, que són comuns per tothom. Potser per això dins la novel·la hi ha espais per l'emoció.

Alfons Cama escriu de manera molt visual, però no per això renuncia a fer partícips de l'experiència els altres sentits: es poden flairar olors diversos, a Amb dits de molsa, i penetrants. Així mateix, podem sentir la humitat i la salabror que se'ns queda a la pell, o escoltar la dringadissa de campanetes, aquella que ens anticipa l'atmosfera acollidora de les classes de ioga.

Cama no deixa gaire espai a la imaginació quan ens presenta els seus personatges. És tanta la minuciositat que fa servir que gairebé podríem reconèixer-los si ens els trobéssim al davant. L'oval de la cara, la forma dels ulls i el color del cabell, la vestimenta... I, el que és més important, una manera de fer genuïna de moure's i de parlar. Són personatges que evolucionen perquè els passen coses, perquè estan vius, perquè tenen sentiments i ens fan pensar que al darrere de les paraules hi ha éssers humans.

Per tot això, llegir Alfons Cama és una bona experiència, un retrobament amb les bones històries.

dilluns, 8 de febrer de 2016

Entrevista a Albert Beteta, traductor de "Dràcula. La novel·la i la llegenda"

Uns mesos després de la publicació de Dràcula. La novel·la i la llegenda, i després d'haver participat a la Setmana del llibre en català 2015, entrevistem el seu traductor, Albert Beteta, perquè ens expliqui com va sorgir la idea de traduir l'obra, quin procés va seguir, quina és la importància d'aquesta obra en el món gòtic...


Títol: Dràcula. La novel·la i la llegenda
Autor: Clive Leatherdale
Traductor: Albert Beteta
Pàgines: 352
Preu: 20€



1. Albert, com va sorgir la iniciativa de traduir al català aquest llibre?

Tot va sorgir arran d’una assignatura que vaig cursar a la Universitat de Vic. Ens van encarregar un treball que consistia a traduir cent pàgines d’una obra literària en llengua anglesa que mai no hagués estat traduïda al català o al castellà. He de dir que, curiosament, en un principi vaig escollir un totxo d’història que parlava de la guerra angloespanyola de finals del segle xvii. Després de traduir-ne una trentena de pàgines a partir de Google Books, quan vaig decidir comprar-me’l, va resultar que valia més de cinquanta euros; com que no estava disposat a gastar-m’hi tants diners, vaig haver de triar un altre llibre. Llavors, vaig escollir Dracula: the novel and the legend.
Després d’implicar-me molt en l’assignatura i de gaudir molt de l’obra, tan bon punt la vaig acabar em vaig posar en contacte amb l’autor i li vaig proposar què li semblaria traduir-la al català, cosa que va veure amb molt bons ulls; a partir d’aquí, vaig anar traduint el llibre com a passatemps, en vaig elaborar una fitxa de lectura i vaig començar a contactar amb editorials fins que l’Editorial Gregal s’hi va interessar un any i mig després.


2. Què vas sentir quan Gregal va decidir apostar per la teva traducció?

Sincerament, va ser una satisfacció immensa tenint en compte que vaig invertir moltíssimes hores de feina a traduir un llibre, força llarg a més, sense saber si mai s’acabaria publicant. La veritat és que com més traduïa, més em motivava acabar la traducció i més coses aprenia; per tant, era un passatemps productiu que m’aportava molts coneixements tant a nivell personal com professional: d’una banda, perquè la majoria de temes que tracta el llibre em desperten la curiositat; de l’altra, perquè era la primera vegada –i espero realment que no sigui l’última– que traduïa un llibre, la qual cosa per a mi era tot un repte. Tot i així, al cap i a la fi no deixava de ser un passatemps, i el dia que veus que pots compartir amb els demés tot allò amb què has treballat durant més de dos anys i que et valoren la feina que has fet, la sensació és realment gratificant. De la mateixa manera que ho és que familiars, amics, col·legues i coneguts tinguin l’oportunitat de llegir el que has traduït i participin del teu «passatemps».


3. Per què Dràcula. La novel·la i la llegenda?

Realment, quan vaig haver de canviar de llibre vaig començar a buscar una obra més multitemàtica que la que havia triat en primer lloc, la qual era purament històrica. Feia poc que havia vist la pel·lícula Dràcula de Bram Stoker de Coppola, que em va agradar força, i vaig començar a buscar llibres sobre el personatge de Dràcula i els vampirs. Volia una obra variada, que tractés ficció i realitat, història i literatura, juntament amb temes de psicologia, ocultisme, llegenda, tradicions i literatura, i que tingués a veure amb Dràcula i les llegendes de vampirs. També és cert que buscava un assaig antropològic complet, desconegut però rellevant, que, a més de ser interessant i de qualitat, fos capaç d’enganxar per si mateix perquè tingués a veure amb una obra important, i Dràcula és una de les novel·les més famoses de tots els temps, un fet avalat per les vendes obtingudes i per les crítiques que se n’han fet. Vaig començar a buscar obres d’aquest perfil i vaig descobrir aquest llibre, que s’ajustava perfectament al que estava buscant, en definitiva, una obra antropològica que pot interessar a qualsevol persona que gaudeixi de les lletres.

D'esquerra a dreta: Albert Beteta, Jordi Albertí i David Estrada

4. Què comporta dur a terme la traducció d’un assaig que abasta una temàtica antropològica tan variada?

Doncs, d’entrada, temps, paciència i dedicació; sobretot, molta dedicació. De fet, vaig trigar més de dos anys. És clar que, en el meu cas, combinava la tasca amb els estudis i la feina, i com que tampoc sabia si mai es publicaria perquè cap editorial s’acabava de decidir, m’ho prenia amb calma. D’altra banda, tampoc m’havia llegit la novel·la original de Dràcula i, en conseqüència, vaig haver d’aconseguir-la, llegir-ne molts fragments i recórrer-hi constantment per no perdre el fil dels detalls comentats per Leatherdale i per poder contextualitzar i traduir fidelment els fragments que en cita al llarg de l’obra. Així mateix, a causa de la multiplicitat de temes dels quals parla Leatherdale, vaig haver de documentar-me sobre personatges il·lustres, autors literaris, esdeveniments històrics, mites i llegendes, éssers mitològics, emplaçaments geogràfics, etc.
A nivell lingüístic, em vaig trobar amb termes, expressions i conceptes que desconeixia, i curiosament moltes vegades em va passar que sabia el que volia dir l’autor però no trobava la manera d’expressar-ho perquè sonés natural en català. Per sort, vaig comptar amb l’ajuda de molts companys, familiars i amics que van aportar el seu gra de sorra perquè pogués resoldre tots aquests entrebancs i la traducció seguís el seu curs.


5. Deixant de banda la teva traducció, objectivament com valoraries aquest assaig del Dr. Leatherdale?

Des del punt de vista del traductor, que al cap i a la fi és un lector privilegiat, puc dir que ens trobem davant d’un estudi antropològic molt rigorós i exhaustiu. Cal tenir en compte que, malgrat que els dos temes principals del llibre orbiten al voltant dels vampirs i del comte Dràcula, l’obra abraça un conjunt de qüestions molt variades que van des de les bases de les creences ancestrals relatives a la sang fins als detalls més entranyables que van impulsar Stoker a concebre un ésser assedegat de sang a cavall de la vida i de la mort.
En la primera part, Leatherdale recorre el folklore remot i la influència del cristianisme al vell continent per explicar l’obsessió humana per la sang i la creença en els vampirs; a continuació, posa els ulls en la literatura romàntica del segle xix, en què la figura del vampir va tenir un paper clau. A partir d’aquí, i ja en la segona part, l’autor fa una anàlisi profunda i detallada de Dràcula fins a l’últim detall: aprofundeix en els orígens historicoliteraris que la van contagiar –i aquí entren en joc personatges com Vlad Tepes o Elizabeth Bathory–, repassa la vida de l’autor i les experiències personals que el van marcar i que hi va transmetre, empra la psicoanàlisi amb els personatges, posa al descobert els aspectes sexuals i religiosos, troba els paral·lelismes que té amb les cartes del tarot i el mite del Sant Greal, l’enfoca com una crònica sociopolítica de l’era victoriana i, finalment, mostra com el mite de Stoker ha deixat petja davant dels esdeveniments que van marcar la història del segle xx. Si a això hi afegim l’amenitat narrativa de l’autor, que n’esclareix totes les qüestions com si resolgués un crim, basant-se en nombroses i diverses fonts d’informació, penso que la valoració és més que positiva!

6. A qui creus que pot interessar, el llibre?

En primer lloc, el recomano a totes aquelles persones que tinguin curiositat per saber com es va concebre el personatge del comte Dràcula, quins antecedents històrics, literaris i llegendaris el precedeixen, juntament amb tots els elements de què es nodreix la novel·la. D’altra banda, penso que no és un llibre exclusiu per als amants de Dràcula, sinó que és un estudi antropològic que abasta qüestions molt diverses i, en conseqüència, pot interessar a qualsevol amant de les humanitats, qui trobarà una font de coneixement folklòric, literari, històric, psicològic, esotèric, etc. També, i per descomptat, és un llibre imprescindible per a totes aquelles persones que es vegin atretes pels vampirs i, molt especialment, per als fans de Dràcula, els quals descobriran una infinitat de curiositats inesperades entre les múltiples reflexions que fa l’autor basades en els estudis que s’han fet de la novel·la fins a l’actualitat, juntament amb les seves aportacions, avalades per un gran recull bibliogràfic.


7. Aquesta interessarà als amants de Dràcula: per què aquest assaig de Clive Leatherdale està considerat un dels més importants en l’estudi de l’obra mestra de Bram Stoker?

Doncs, segons em va explicar Mercè Samper, una bona amiga i tota una experta pel que fa a Dràcula, l’assaig de Leatherdale és un dels més importants que s’han fet referents a la novel·la per dos motius: el primer, que es tracta d’una obra completa, global i holística en la qual l’autor ens apropa a Dràcula a mesura que dóna sentit a les diverses vessants que componen l’obra, com ara el folklore, la literatura, el context històric i social, la simbologia, la mitologia, l’anàlisi freudià, el marxisme, la sexualitat i un llarg etcètera, la qual cosa ja és innovadora per si mateixa. El segon, és que en el moment de publicació no hi havia gaires obres que fessin llum –si més no, de manera satisfactòria– sobre el mite del vampir literari, de l’autèntic Dràcula. De fet, el llibre va sorgir de la pròpia necessitat de l’autor de donar resposta a les seves inquietuds envers la novel·la.
A més a més, també podem destacar el rigor de Leatherdale, que intenta ser el més objectiu possible amb aportacions ben raonades i documentades; el fet que l’autor begui directament del Dràcula original, la qual cosa es pot evidenciar en el coneixement que té de l’obra o en les cites amb què reforça els seus arguments; i, en darrer lloc, el fet que tot i tractar-se d’un assaig, el llibre manté les característiques de les millors novel·les de misteri, ja que els plantejaments i els reptes constants de l’autor fan que el lector en cap moment perdi l’interès per la lectura.

Albert Beteta


8. Què té Dràcula perquè després d’un segle encara avui segueixi suscitant interès a la gent?

Crec que les causes principals per les quals segueix generant interès és el fet que sigui un ésser de la ultratomba, que s’alimenta de sang, que té un gran poder de seducció sobre les dones i que no se sap gaire com combatre. A més a més, el fet de ser un personatge que habita en un castell ruïnós enmig dels Carpats l’envolta de terror i de misteri. El conjunt de tots aquests atributs el converteixen en la personificació del mal, en l’anticrist, en un vampir apocalíptic i en el vampir per excel·lència. Per consegüent, les seves característiques, els seus actes i el misteri i la por que generen l’han convertit en un mite de la literatura universal com el Quixot, Don Joan o Faust. A banda d’això, penso que Dràcula representa una vessant fosca, immoral i repugnant; una part salvatge, oculta i intrínseca de l’ésser humà que produeix dos sentiments antagònics: el terror i l’atracció. El terror, per motius evidents; l’atracció, perquè en el fons l’identifiquem amb la nostra faceta més salvatge, immoral i deshumanitzada, i també a causa de la nostra fascinació envers el mal i l’ocultisme. Tot aquest pastitx l’han convertit en el personatge de referència de la literatura de terror.


9. I ara et faig la mateixa pregunta, però amb els vampirs: què té la figura del vampir que encara avui dia sigui capaç d’encisar el públic?

D’una banda, tot i que vivim en una societat materialista i mancada de principis espirituals, la mort i la possibilitat que hi hagi alguna cosa després sempre han generat plantejaments i temors a la humanitat a causa del nostre instint de supervivència. Per aquest motiu, el temor ancestral que suposa la possibilitat que els morts retornin de les seves tombes segueix sent un temor atàvic que avui dia encara ens commou quan veiem certes pel·lícules, quan llegim certs llibres o quan escoltem certes històries. En conseqüència, si tenim en compte que el vampir està intrínsecament lligat a la mort perquè viu als llimbs entre el món dels vius i el dels morts és evident que el seu mite no és més que una quimera del nostre subconscient que reflecteix el nostre desig de no envellir i de no ser mortals. Per tant, la seva la figura té més fonament antropològic del que sembla. De l’altra, perquè els vampirs porten a la pràctica els instints més baixos, salvatges i primaris de la humanitat, és a dir, aquells actes, passionals, irracionals i criminals que la raó, la compassió i l’empatia ens impedeixen cometre, com ara violar, matar i sotmetre, per exemple.
En darrer lloc, penso que tot aquest pastitx psicofilosòfic encara pot anar més enllà, ja que avui dia la seva figura es podria atribuir als denominats vampirs psíquics, que són aquelles persones que pel seu caràcter o tarannà tenen la capacitat de produir emocions negatives sobre la resta de manera conscient o inconscient; o als vampirs del pensament que, en el cas d’una societat liberal i democràtica com la nostra, jo definiria com totes aquelles persones que, obeint a certs interessos, s’ocupen de controlar, modelar i censurar el pensament dels altres per tal d’imposar un model de pensament únic a favor d’un món globalitzat, multicultural i de lliure mercat.


10. Satisfet del treball fet, explica’m una miqueta en què estàs treballant en aquests moments.

        Actualment, treballo en una agència de traducció de Barcelona especialitzada en textos de l’àmbit jurídic, i combino aquesta feina amb classes particulars extraescolars de llengua i d’història. D’altra banda, a nivell més personal, estic intentant promocionar l’assaig que he traduït, ja que fins ara no se n’ha fet gaire ressò; n’estic acabant la traducció al castellà –fa uns quants mesos que hi treballo i per sort ja em queda poc– i, finalment, estic buscant editor per a la versió castellana del llibre, que ara mateix és el que més em preocupa. Espero tenir la sort de poder trobar-ne un i tan bon punt tingui acabada la traducció, m’agradaria dedicar-me a algun altre projecte literari, ja que l’experiència de traduir aquest llibre tant a nivell personal com a nivell professional ha estat molt positiva.

dilluns, 1 de febrer de 2016

Glòria Berbel presenta "On Vas, Irina?"

El passat 22 de gener va tenir lloc, a Santa Maria de Paulatordera, la conferència Energia nuclear, deu motius per dir no. En la presentació hi van participar Rosa Maria Pascual, autora d'On vas, Irina?, i Ramon Gasch, escriptor i enginyer industrial. A més, com a presentadora hi va prendre part Glòria Berbel, llicenciada en Periodisme i tècnica de Recursos Humans a l’Ajuntament de Santa Maria de Palautordera, és també escriptora i ferma activista del Grup d’Escriptors del Montseny (GEM). Amb aquesta entrada, volem compartir amb vosaltres la presentació que va fer Berbel sobre Rosa Maria Pascual i la seva obra.


Títol: On vas, Irina?
Autora: Rosa Maria Pascual
Pàgines: 360
Preu: 20€



Us explicaré una mica qui és la Rosa Maria Pascual i Sellent. La Rosa Maria viu a Cardedeu des de fa més de 40 anys i ha treballat durant 30 anys com a mestra. A part d'això, ha gravat llibres per a cecs, ha escenificat contes i relats i, a més, es fa càrrec de tallers literaris, tant d'escriptura creativa com de lectura.

Ha fet llibres pedagògics que s'han publicat per aprendre tot jugant i, a més, ha estat premiada diverses vegades amb la seva obra narrativa:
  • Tardor roja, un mar de boires va guanyar el premi Jalpí i Julià de prosa poètica.
  • La meva mare, la meva mestra” va ser finalista del premi de memòria històrica Romà Planas i Miró 
  • I justament la novel·la que presentem avui, On vas Irina?, va ser finalista del premi Gregal de Novel·la Històrica 2013.

Quan jo veig per primera vegada la Rosa Maria, fixeu-vos si és curiós, és quan ella va fer la presentació de la novel·la d'Alfons Cama, Un pessic a l’ànima, a  Cardedeu. I ella em va conèixer quan jo vaig fer la presentació del mateix llibre aquí. Em va cridar l’atenció la seva espontaneïtat, la seva manera de dirigir-se a l’auditori, la seva naturalitat a l’hora de parlar en públic, vaig pensar que era una crack. Llavors encara no sabia qui era ella, no sabia que escrivia i no l'havia vista pel GEM.
Després, quan l'he coneguda, he entès moltes coses...

La Rosa Maria posa passió a tot el que fa, ja siguin llibres, ja siguin les presentacions dels actes, ja sigui, fins i tot, la redacció d'un mail adreçat a tots els companys del Grup... I les coses, quan es fan des del cor i amb alegria i amb ganes surten bé per nassos...


Imatge de l'acte. D'esquerra a dreta: Rosa Maria Pascual, Ramon Gasch i Glòria Berbel.


Per això, quan m'havia proposat primer parlar-vos de qui és la Rosa Maria he pensat que no calia, que parlar de la novel·la On vas Irina? es parlar d’ella, de l’autora, perquè en les seves pàgines hi està reflectida la seva humanitat, la seva generositat, la seva cultura. La seva intel·ligència, la seva sensibilitat, la seva tendresa, la seva rigorositat. Fins i tot està reflectit el seu nervi, la seva manera de ser inquieta. També la seva elegància, la seva delicadesa, la seva força i la seva empenta.

Tot això és el que a mi em transmet aquesta dona a qui conec poc però que és com si conegués de tota la vida. La Rosa Maria és una d'aquelles persones que té màgia i que agraeixes que un bon dia s'hagi creuat en el teu camí. Té una personalitat que t'atrapa, com la seva novel·la...