Cercar en aquest blog

dilluns, 18 de gener de 2016

L'home de la campana, ressenya de Xavier Jarque

L'home de la campana, del matemàtic Joan Girbau, és una de les poques biografies novel·lades que hi ha al món de Carl Gauss, conegut altrament com a Princeps Mathematicorum. Avui volem compartir amb vosaltres la ressenya que en va fer Xavier Jarque, professor de la Universitat de Barcelona i president de la Societat Catalana de Matemàtiques. 

Títol: L'home de la campana
Autor: Joan Girbau
Pàgines: 356
Preu: 23€

Joan Girbau ha escrit una novel·la sobre Carl Gauss, sota el títol L'home de la campana i el subtítol Biografia novel·lada de Carl F. Gauss, i que vaig tenir el goig de presentar a l'Institut d'Estudis Catalans a mitjan abril. Va presidir l'acte el president de l'Institut, Joandomènec Ros, i també hi va participar Jordi Albertí, de l'Editorial Gregal. Tots vàrem coincidir en l'interès de l'obra com a instrument de popularització de les matemàtiques i de la visibilitat dels matemàtics com a científics pel gran públic. 

Imatge de la presentació a l'IEC.
D'esquerra a dreta: Joan Girbau, Xavier Jarque, Joandomènec Ros i Jordi Albertí
Carl F. Gauss va ser un il·lustre matemàtic que va viure a cavall dels segles XVIII i XIX als territoris que avui coneixem com Alemanya (la major part de la seva vida va transcórrer a Göttingen però va néixer a Braunschweig, capital del Principat de Braunschweig-Wolfenbüttel), i va esdevenir, relativament aviat, un dels científics més significatius i rellevants del seu temps. La seva projecció matemàtica ha arribat fins als nostres dies i continuarà indefinidament.

El llibre està escrit com un relat històric en què l'autor fa un gran esforç per mostrar-nos què hi ha darrere del Gauss matemàtic. Ens explica molts detalls de la seva vida quotidiana, professional i familiar (no és un llibre de matemàtiques sinó una novel·la sobre la vida  d'un matemàtic excepcional). L'autor, ben documentat, aprofundeix força en els costums de l'època i el context històric. Vol ser una novel·la per al gran públic i per tant es pot llegir sense necessitat de cap background matemàtic. Com us deia abans, no puc fer cap valoració crítica de l'estil literari, tot i que si puc dir que és un llibre directe, fàcil de llegir, i en alguns moments força emotiu. Faré només algunes consideracions.

La primera és que, darrere de moltes carreres professionals de primer nivell hi ha vides socials i/o familiars força enrevessades o, almenys, mogudes. Carl Gauss no va tenir una vida fàcil. Va haver de superar la mort de les seves dues dones, i la de dos fills (una d'elles al final de la seva vida), va patir la invasió de Napoleó, els afers polítics que van suposar l'expulsió de la Universitat de Göttingen d'alguns dels seus col·laboradors i amics, etc. Sempre m'ha semblat remarcable que l'excel·lència  científica, que requereix tanta concentració i reflexió, molts cops es produeix en persones de vides personals complexes.

La segona reflexió, de fet, és un dubte. No sé si el lector amb pocs coneixements matemàtics podrà  copsar la dificultat de les matemàtiques que Gauss va crear i, conseqüentment, entendrà la magnitud del personatge. Tinc la sensació que si hom novel·la la vida d'un músic (Amadeus Mozart),  d'un biòleg (Charles Darwin o Alexander Fleming), d'un metge (Louis Pasteur o Santiago Ramon y Cajal), d'un arquitecte (Antoni Gaudí) o d'un físic (Albert Einstein o Stephen Hawkings), no li cal convèncer el lector de la magnitud de l'obra del personatge, ja que el lector ho sap, però tinc els meus dubtes que en el cas d'un matemàtic, malgrat que l'obra de Gauss és perfectament equiparable a la dels exemples esmentats, el lector entengui la dificultat extrema del que Gauss va saber visualitzar i formalitzar. Joan Girbau, fent servir diferents arguments, posa molt d'èmfasi en aquest punt (o almenys així m'ho ha semblat a mi). Vol fer entendre al lector no matemàtic com d'important és l'obra de Gauss (i ens il·lustra amb uns annexos al final del llibre per explicar de forma senzilla però entenedora alguns dels seus resultats més imponents). En tot cas, per a mi, l'argument més potent i emotiu és al final del llibre. Davant de l'examen oral de Bernhard Riemann, Gauss és l'únic que sap entendre la transcendència  del moment (ni tant sols el jove Riemann n'és conscient) i, vés a saber, potser intueix, emocionat, el gran moment que s'apropa a la teoria de la relativitat, i que ell no podrà veure. La diferència entre els genis i els bons matemàtics rau precisament en el fet que els primers saben distingir entre què és un avenç fonamental i què és un molt bon resultat. 

Joan Girbau, l'autor
La tercera reflexió és al voltant d'una de les feines més poc conegudes de Gauss. De l'any 1818 a l'any 1832 Gauss dedicà molts mesos a fer mesuraments geodèsics de Hannover, seguint un treball anterior de Schumacher a Dinamarca. Aquesta és una feina de camp, molt allunyada dels conceptes matemàtics que ens vénen al cap quan es parla del Gauss matemàtic. El llibre sembla proposar com a possible raó la necessitat de passar un temps lluny dels problemes familiars que cada cop li costen més de gestionar. El fet de passar llargues temporades sol li permet gaudir d'unes vacances del dia a dia de la família. Però això no és tot. Gauss respon per carta a Wilhelm Olbers al voltant d'aquest tema (quan aquest li pregunta com pot ser que algú com ell pugui dedicar tant d'esforç a una feina tant poc intel·lectual) amb les següents paraules: “Malgrat que tots els mesuraments del món no valen un sol teorema, cal jutjar això en termes relatius i no absoluts. Dedicar-me a coses una mica rutinàries em proporciona la distracció necessària per contrarestar la gran concentració que exigeix la recerca científica bàsica...” Val a dir que Gauss va aprofitar tota la seva experiència per fer un tractat sobre mesuraments sense precedents...

I, finalment, una quarta reflexió. Gauss mor essent un home, podem dir, ric. Ha fet  inversions en negocis arreu del món; no només a la seva ciutat. Sobre aquest tema en concret l'autor no en dóna més detalls però no deixa de ser paradoxal que algú que havia tingut una vida familiar intensa (i, no precisament, feliç), i una vida professional extraordinària, també tingués esma per invertir els seus estalvis en diferents contrades, i que ho fes amb èxit. Avui en dia, en diríem un crack.

Us encoratjo a llegir el llibre de Joan Girbau. Passareu una molt bona estona i gaudireu d'un dels nostres grans referents.


Xavier Jarque
Universitat de Barcelona

dilluns, 11 de gener de 2016

"La puta d'oros", d'Elena Torres

Elena Torres s'estrena com a autora amb una novel·la que no deixarà indiferent a ningú, començant pel títol: La puta d'oros. Intriga, amor, venjança... tot un còctel de sentiments que satisfaran les delícies dels amants de la novel·la negra.


Títol: La puta d'oros
Autora: Elena Torres Girbau
Pàgines: 452
Preu: 20€


Tot i que pot sonar a tòpic, no és difícil imaginar que darrere de cada escriptor hi ha un gran lector. I quan dic gran, parlo d’incomptables hores dedicades a la lectura. En el meu cas, confesso que em recordo llegint des que tinc memòria.

Amb els anys et tornes selectiu i busques obres i autors que saps que no et decebran. De tots diré que el gènere amb el que més gaudeixo és, sens dubte, el gènere negre. El gènere que sento més reivindicatiu a l'hora de denunciar les xacres que pateix la nostra realitat. I és que en el fons, cadascú de nosaltres s'apropa a la literatura buscant acomplir uns objectius personals i del tot intransferibles. Com va dir l’escriptor nord-americà Edmund Wilson: «No hi ha dues persones que llegeixin el mateix llibre».

Per què escrivim? Què és això tan intens, tan potent que ens empeny a deixar-ho tot per a consumir hores i hores davant d'una pantalla d’ordinador o d'un full en blanc, castigats en la soledat més absoluta? Escriure, per a mi, és un acte tan natural com respirar i tan necessari com la parla o el gest. I com quan penses que tens coses a dir, les dius; quan tens coses a explicar, les escrius.

La puta d’oros neix de la voluntat de donar veu a totes aquelles persones que han patit una agressió violenta i que, a resultes d'aquest acte atziac, deixen de ser qui són per passar a ser «la víctima». Un substantiu terriblement impersonal.

Elena Torres durant una presentació

Els escriptors, a diferència dels periodistes, no podem sortir al carrer buscant testimonis que sustentin la nostra història. El nostre és un treball d'imaginació, de recerca minuciosa destriant fils ficticis fins a trobar el que, finalment, acabarà sent el pal del paller, l'eix vertebrador de la novel·la; en aquest cas una víctima que, per sort o per desgràcia, sobreviu a l'agressió brutal que va patir.

No aixafo la guitarra a ningú si dic que La puta d’oros no és una novel·la en la que el més important és saber el qui, el com i el perquè. És clar que és important saber qui l'odiava tant com per sacrificar-la i fer-la patir fins a donar-la per morta. I és clar, també, que un cop sabem qui és, ens resulta imprescindible saber per què ho va fer.

Però jo volia alguna cosa més. No em conformava amb tan poc. Ho volia saber tot. Qui era abans no li arrabassessin d'arrel la seva identitat; preguntar-li què representava per a ella viure amb l'estigma de ser «una víctima»; què sentia, com treballava les seves pors, els seus malsons i, per damunt de tot, què esperava del futur: Oblidar? Justícia? O potser el que de debò desitjava era venjança? Preguntes delicades que a qualsevol de nosaltres, si ens poséssim en la seva pell, se'ns farien difícils de contestar.

La puta d’oros és tot el que explico i molt més. Perquè mai res és blanc o negre, perquè la vida està plena de matisos i, com nosaltres, els personatges són profundament humans. I com s'encarrega de mostrar-nos cada dia, la vida no deixa de sorprendre'ns.

Elena Torres Girbau


Booktrailer:


dilluns, 4 de gener de 2016

"Descalça", de Jordi Romeu

Després de tenir uns dies el blog parat, el reactivem per desitjar-vos un feliç any 2016 ple de bones lectures. Així doncs, avui us volem presentar una de les nostres últimes novetats, Descalça, mitjançant una entrevista al seu autor, Jordi Romeu Carol. 


Títol: Descalça
Autor: Jordi Romeu Carol
Pàgines: 304
Preu: 18€


         Per què el títol Descalça? Quin significat té?
         La Cinta, la protagonista de la història, es descalça quan se sent feliç. El primer cop que ho recorda és quan amb sis anys va a mercat a la Bisbal, a la primera meitat del segle XX. Allà es troba amb un grup de nens que la conviden a jugar amb ells. Al final del dia, tota la colla van al riu i hi mullen els peus. A partir de llavors, cada vegada que se sent feliç, es descalça i continua fent allò que estava fent.
         Podríem dir que es tracta d'una història de dones?
         La novel·la gira al voltant de la Cinta. De fet, està impregnada d’ella. La manera de narrar, els detalls amb què es fixa la narració, la manera d’entendre la vida i les emocions són un reflex de la manera de ser de la Cinta. Per tant, és la història d’una dona, sí, de la Cinta.
         Què t'ha dut a escriure una història com aquesta?
         Quan escrius una novel·la pots partir de diferents bases. Pots primer pensar una història i després construir els personatges adequats a aquella història o pots, al contrari, bastir primer un personatge i desenvolupar una història a partir d’aquí. En el cas de Descalça, el procés va ser aquest. Primer vaig construir el personatge de la Cinta i d’ella en va sortir aquesta novel·la.
         Al llarg de la novel·la hi apareixen moltes feines i eines del camp. Has hagut de fer una tasca de documentació important, no? Són tasques que tu no pots haver viscut en primera persona.
         Primer de tot cal tenir en compte que les feines i les eines hi apareixen perquè formen part de la vida quotidiana de la Cinta. No hi són perquè sí. Bona part les conec personalment perquè les he viscudes, però moltes d’altres les conec a través del meu pare i dels meus avis, que me n’han parlat i m’han explicat com les feien servir. D’altres, però, he hagut de buscar-les a través de la recerca documental. Actualment hi ha molta feina feta en aquest àmbit i, per tant, es poden localitzar estudis molt ben treballats.
         Hi ha una intenció pedagògica amb la introducció d'aquestes tasques i eines del camp?
        Tot allò que hi surt és pertinent per la història. És a dir que serveix per fer avançar la trama. Malgrat això, és evident que permet aprendre, que et fa reviure una manera de viure i una manera de treballar al camp que actualment ja s’ha perdut. Hi haurà gent que potser reconeixerà allò que havia sentit explicar als seus pares o als seus avis i n’hi haurà que ho sentirà dir per primera vegada. Em sembla bé que també serveixi per fer conèixer una manera de viure ja desapareguda.
         Està inspirat en algú? Hi ha alguna part de veritat?
         Evidentment sempre parteixes d'una realitat que pots conèixer més o menys. Pots espigolar trets d’algú proper i barrejar-los amb altres. La història i la Cinta, però, són ficció. No són ningú en concret, tot i que de Cintes n’hi ha hagut moltes, sobretot a l’època de la qual estem parlant. Estic segur, però, que actualment també en podríem trobar alguna.
Jordi Romeu en una presentació de la novel·la 

         Què creus que té més importància, a Descalça, la història o el personatge de la Cinta?
         Evidentment, aquesta és la història de la Cinta. La novel·la gira al voltant d’ella i, per tant, el personatge és essencial per entendre el perquè de la història. Malgrat això, sense els fets concrets que li passen, no podríem construir una novel·la.
Com descriuries la Cinta?
         La Cinta és una persona sensible, treballadora, senzilla i que avança a base d'esforç. Podríem dir que avança pausadament sense fer escarafalls. És una dona forta que treu el caràcter de mica en mica, que decideix fer el seu camí a partir de cert moment, després d’haver passat per moltes vivències.
Creus que és una novel·la de maduresa, en el sentit que veiem com evoluciona la protagonista des dels sis anys fins la trentena?
         Sí, és una novel·la de maduresa, la Cinta és un personatge que evoluciona constantment al llarg del text.
         L'estructura temporal de la novel·la també és força especial, oi? Ens la pots explicar?
         La novel·la comença en el moment en què la Cinta va a viure al seu mas d'infantesa al costat de la seva mare, que no es pot valdre per ella mateixa, i del seu fill Francesc de set anys acabats de fer. En cada capítol, però, alternem aquest present amb mirades cap al seu passat. Són com dues històries paral·leles: la del present en què veurem com sobreviurà en aquest mas abandonat; i la del passat, en què veurem com han arribat fins allà i per què. Aquests són els dos conflictes principals que anem descobrint a mesura que llegim.
         També jugues amb els temps verbals, oi?
         Exacte. La vida al mas a partir que hi torna amb la seva mare i el seu fill està escrita en present i les mirades retrospectives en passat.
         Els paisatges descrits i la Bisbal, són reals? A quina zona de Catalunya està situada?
         No, no són reals, tot i que en podem endevinar el paisatge de la zona del Penedès, més aviat del Baix Penedès. És una zona de planes i turons suaus amb algunes muntanyes de fons. La Bisbal, però, no és cap Bisbal en concret sinó un poble imaginari.
Jordi Romeu en una entrevista

         Creus que podríem definir-la com una novel·la “tranquil·la”, en el sentit que els fets flueixen amb molta naturalitat i senzillesa?
         La novel·la és com la Cinta, com comentava abans. Avança de mica en mica, sense sobresalts, com era la vida al camp. Les estacions i les feines de cada moment marquen el ritme del temps.
         Com vas pensar la novel·la? De cap a cap o la vas anar construint de mica en mica?
         Bé, contravenint una mica les normes de l'escriptura, vaig escriure-la de cap a cap i de manera cronològica. Un cop acabada, però, i després de moltes lectures i reflexions, la vaig reestructurar fent aquests canvis verbals i reescrivint-la per anar descobrint la història de mica en mica.
Amb comparació amb Petonets pels puestus o a la recerca de l'amor sincer, la teva anterior novel·la publicada, quines diferències hi veus.
         És molt diferent pel que fa al to i a la història. Petonets pels puestus era una novel·la divertida, irònica, amb situacions histriòniques mentre que Descalça és una novel·la molt més seriosa i profunda. Petonets la vaig escriure després de Descalça i em va servir per agafar aire una altra vegada després d'haver estat treballant amb Descalça, una novel·la que va ser molt treballada.
I a partir d'ara, què?
         Doncs anar treballant i escrivint. M'agradaria fer una bona promoció de Descalça perquè arribi a tot el públic possible i, alhora, vaig treballant en altres projectes. No tinc pressa per escriure, però tampoc m'agrada parar.
Moltes gràcies, Jordi. Per acabar, us deixem amb el booktrailer!