Cercar en aquest blog

dimarts, 27 de desembre de 2016

Els bessons rere la finestra

A Gregal no parem màquines durant les festes de Nadal, i és per això que avui us volem presentar una de les nostres novetats que han sortit darrerament. Es tracta d'Els bessons rere la finestra, la primera novel·la publicada d'Esther Vila; i diem que és la primera publicada perquè en els últims anys ha anat escrivint una sèrie de novel·les d'intriga, que es desenvolupen en escenaris de les comarques gironines. Cada trama és completament independent, això no obstant, hi ha un fil de connexió donat per dos personatges: una reportera gràfica, la Mercè, i la seva col·laboradora i amiga, l'Elisa. Feta aquesta petita introducció, us deixem amb un text de la mateixa autora. 



Títol: Els bessons rere la finestra
Autora: Esther Vila
Pàgines: 210
Preu: 18 €
Compra'l!

La Mercè Juanhuix ha rebut l’encàrrec de cobrir el reportatge fotogràfic del casament d’en Sergi Masferrer, conegut membre de la societat gironina. Res no la pot fer sospitar que aquesta feina serà diferent de totes les altres fins que, en un moment determinat, l’Elisa Dorca, la seva amiga i empleada, que l’acompanya, li diu a l’orella que el nuvi ja està casat. Així comença Els bessons rere la finestra.

Més tard, les dues amigues descobriran que la principal protagonista de la celebració és una dona que no hi ha assistit ni hi ha estat convidada. Començaran aleshores una carrera contrarellotge per intentar esbrinar què s’amaga darrere el misteri de la dona desconeguda i arribaran a descobrir-ne la identitat. La troballa les deixarà torbades i confuses i les farà dubtar respecte a l’ús que n’han de fer. Finalment, decidiran no parlar-ne amb ningú, però continuaran intentant destapar què s’amaga darrere aquella hipòcrita aparença de normalitat. Se sentiran aclaparades per la trista història dels bessons i la seva germanastra, prematurament orfes de pare i mare i abocats a un futur incert, i formularan mil hipòtesis i conjectures respecte al que ha passat amb el vaixell que navega sol, però mai no coneixeran tota la veritat. Només el lector la sabrà.

Els bessons rere la finestra us farà viatjar per tres generacions de la vida d’una família benestant de Girona, els Masferrer, i, a més de pels carrers i places de la capital, us portarà a l’Escala, el mariner poble de les anxoves, i al pintoresc i tranquil Ventalló, ambdós a l’Alt Empordà, també a l’idíl·lic Positano i a la bulliciosa Gènova, a Itàlia; llocs, tots ells, on els personatges es mouen, sense adonar-se algunes vegades del terra que trepitgen, immersos com estan en la seva complicada i intensa vida interior.

Esther Vila

Amors purs, amors de conveniència, amors prohibits. Desamors adults i desencisos infantils. Odis que s’esmunyen amb traïdoria i es cuinen a foc lent. I una obsessió que va cobrant cos i es converteix en raó de vida: aconseguir la venjança tant de temps cobejada. I sempre, per sobre de tot, determinant, la incondicional lleialtat fraternal.

En el transcurs de la novel·la, i amb 24 anys de diferència, es produiran tres morts poc clares en el si de la família Masferrer. Però la roba bruta es renta a casa. Oficialment, constaran com a desafortunats accidents, en cap moment seran investigats per la policia i quedaran impunes.

I al voltant de tot això, un home que té una manera despòtica de practicar sexe però que, d’una forma inexplicable, es deixa dominar totalment per la seva dona, que l’empeny a negligir les seves responsabilitats vers els fills; una jove i ambiciosa advocada disposada a tot per aconseguir allò que vol; una noia sensible i càndida que abandona estudis, família i pàtria per seguir el seu amant i dues entranyables dones que, en canvi, en un temps ja llunyà, van haver de renunciar a l’amor.

Els bessons rere la finestra no és només una engrescadora novel·la d’intriga. És un relat ple d'emocions que remou sentiments fins al punt que el lector, sorprenentment, acaba sentint-se identificat i còmplice dels botxins, mentre que es predisposa en contra de les víctimes... 

Esther Vila

dilluns, 19 de desembre de 2016

Miquel Àngel Estradé ressenya "Sota les llambordes, la platja"

Miquel Àngel Estradé, guanyador del III Premi Gregal de Novel·la (2014) amb L'home impassible ens presenta l'obra guanyadora del IV Premi Gregal de Novel·la, Sota les llambordes, la platja, de Núria Borrut Mulet.

Títol: Sota les llambordes, la platja
Autora: Núria Borrut Mulet
Pàgines: 260
Preu: 19,50 €
Compra'l!

Sota les llambordes, encara un paviment més dur.

La Núria Borrut, ja amb una sòlida i perllongada trajectòria literària a l'esquena, s'ha proposat amb la seva novel·la oferir-nos una visió crua i sense gaires efectismes sobre el compromís que adquireixen algunes persones molt singulars amb les utopies per tal de bastir un món sense explotadors ni explotats i on la llibertat més pregona amaria la societat, per tal que els individus que la integren puguin emancipar-se integralment.

Fa tota la impressió que l'autora sabia perfectament què volia reflectir des de la primera ratlla, i des del principi sotmet els seus personatges principals, sobretot la Sissi Rodoreda, la fotògrafa revolucionària i radical, a un guió estricte i ferri amb la intenció que no tinguin la temptació de prendre's cap llicència ni crear cap situació equívoca. Ho fa, a més, amb un llenguatge auster, un estil planer i exhibint un vigor narratiu notable.  D'altra banda,  dedica tant o més temps a explicar el context històric que vol destacar que a les vivències i a les emocions del personatges. És com si volgués recordar al lector, amb voluntat pedagògica, tot de períodes convulsos en el decurs del quals un seguit de règims i de dirigents polítics reaccionaris van  esclafar les ànsies revolucionàries dels pobles que lluitaven per una societat més justa i més lliure. Dedica, tal com el títol ja prefigura, una atenció preferent al maig del 68, però també hi ha referències documentades i prolixes al conflicte del Vietnam, el moviment hippie nord-americà, el cop d'estat a Xile sota el mandat d'Allende, les matances a Cambodja d'en Pol Pot, i sobretot a la Baader-Meinhof i la RAF.

Miquel Àngel Estradé


Utilitza la Sissi, una dona compromesa, dura, radical, una mica escèptica, exigent amb els altres i amb si mateixa i que acaba combregant amb la mística revolucionària d'organitzacions disposades a tot, per relatar-nos com el "sistema" acaba engolint o triturant tot allò que es vol interposar en el seu afany de dominació i de perpetuació d'una governança cruel i injusta, que quan convé manipula, mata o subjuga sense escrúpols.

Sense emprar gaires adjectius ni gaires llicències estilístiques, malgrat que quan s'hi aventura demostra tenir-hi traça, ni voler-nos tampoc commoure, la Núria ens narra un seguit de derrotes, o potser seria millor dir que ens en narra una de sola però escalonada. És la derrota dels qui lluiten incansablement per canviar el món i se senten decebuts i traïts, perquè sempre hi ha forces poderoses i aclaparadores que acaben esclafant i arraulint els moviments populars. Malgrat això, no defalleixen mai i encara combaten més aferrissadament pels seus ideals.

La Núria no ens vol explicar, a través dels comentaris de la neboda catalana de la Sissi, que custodia el seu dietari, si la seva tia va ser gaire feliç en l'àmbit personal. És com si volgués ser molt respectuosa amb la seva intimitat i l'assumpció del seu lesbianisme, procurant  no caure en cap detallisme que pugui semblar morbós. És clar que també pot ser que, al cap i la fi, aquests aspectes els consideri irrellevants, perquè són altres coses les que importen de debò. Bé, en tot cas el lector ja jutjarà fins a quin punt els personatges tenen per a l'autora un caràcter més o menys instrumental. Tanmateix, sí que sabem que la Sissi es va desvincular completament de la seva família d'origen sense conèixer per què, malgrat que estic convençut que més d'un lector s'ho preguntarà encuriosit i li sorprendrà que no li donin gaires pistes per a què pugui deduir-ho. També sabem que no va tenir fills, malgrat que va estimar força el fill de la Chantal, la seva parella i l'altre personatge principal de la novel·la. De tota manera, intuïm que per a la Sissi la seva vida professional i el seu compromís amb els moviments revolucionaris van ser fonamentals i indestriables, possiblement per damunt de la majoria d'altres coses. És evident que va convertir la fotografia en una arma incisiva de combat que supeditava l'estètica a l'ètica.

Núria Borrut
És significatiu constatar que la Sissi, decebuda pels resultats del Maig del 68, que considera infructuosos i més aviat estèrils, i crítica amb el consum abusiu de drogues dels hippies, esdevé, amb el pas dels anys i dels fracassos acumulats, una partidària entusiasta del terrorisme violent i revolucionari d'extrema esquerra, de la RAF, i com s'enamora, gairebé místicament, de la Ulrike Meinhof. Amb els diners que guanya amb els seus reportatges fotogràfics un cop ha triomfat, finança la Baader-Meinhof. És a dir, podríem deduir de la seva trajectòria, que com que no és possible enderrocar el sistema capitalista imperant mitjançant mobilitzacions pacífiques i massives com les del Maig del 68, l'única alternativa és emprar els atemptats selectius contra els qui el dirigeixen. L'autora justifica perfectament perquè la Sissi creu que la lluita de la RAF és justa i explica com l'estat, en aquest cas l'alemany (però es pot entendre que podria ser qualsevol altre), també practica el terrorisme. Obvia, però, que la Baader-Meinhof havia teoritzat a favor de la lluita armada en el modern estat capitalista, incidint en l'alienació de les masses. És a dir, per a ells com que les masses no saben què els convé, un grapat d'ideòlegs lúcids les han de desvetllar obligant l'estat a ensenyar la seva cara més sinistra. Aquest nucli revolucionari avantatjat constitueix, és clar, el nou despotisme il·lustrat que s'atorga el dret a fer qualsevol cosa, fins i tot assassinar, per tal de combatre l'alienació col·lectiva que els envolta.

La Sissi, insatisfeta amb el Maig del 68, acaba abonant, doncs, el comportament dels qui han decidit executar els principals dirigents del capitalisme proimperialista, per tal de construir un món millor. Deduïm que com que la Sissi ho volia tot i immediatament, no va gaudir mai de tot allò que tant el Maig del 68 com altres moviments socials transformadors van aconseguir, que mirat en perspectiva va suposar avenços importants en l'àmbit dels drets individuals i col·lectius. És la paradoxa del revolucionari intransigent i irreductible, que no s'adona de la transcendència d'allò que ha ajudat a assolir, perquè volia veure-ho assolit més ràpidament i de forma completa.  La Sissi Rodoreda, com tants altres, a sota les llambordes no hi va trobar la platja, sinó un altre paviment encara més dur, i això la portà a cavar més fondo per buscar-hi un paradís, que en realitat estava empedrat de violència revolucionària que sovint acabà anorreant tràgicament els qui la van practicar i va esdevenir socialment estèril.

Miquel Àngel Estradé

dimarts, 13 de desembre de 2016

Ángel Iturriaga ressenya "Quan no érem ni onze"

Ángel Iturriaga Barco (Logronyo, 1974) és historiador i escriptor, autor de llibres sobre el FC Barcelona com ara Diccionario de jugadores del FC Barcelona (2010), Diccionario de técnicos y directivos del FC Barcelona (2011) i Paulino (2013), llibre dedicat a la figura de Paulino Alcántara, davantar que va militar al club blaugrana a principi del segle XX.
Iturriaga ha volgut compartir amb tots nosaltres un escrit en el qual ressenya Quan no érem ni onze, de Josep Bobé, obra que repassa, de forma novel·lada però amb una gran quantitat de documentació històrica, el primer any d'història del club blaugrana.


Títol: Quan no érem ni onze
Autor: Josep Bobé
Pàgines: 270
Preu: 18 €
Compra'l!

«Algunos creen que el fútbol es solo una cuestión de vida o muerte, pero es algo mucho más importante que eso». Esta frase del mítico entrenador del Liverpool Bill Shankly sintetiza a la perfección Quan no érem ni onze, obra de Josep Bobé imprescindible en la biblioteca de todo culer con interés por la historia de su club. ¿Qué tiene un deporte que mueve y conmueve a las masas en todos los continentes con independencia de su religión o estatus?, ¿qué hace que nos abracemos al desconocido de al lado como si fuera nuestro hermano cuando el equipo de nuestros amores logra un gol?

Esta obra les dará muchas claves para responder a estas preguntas y a muchas otras. Estas páginas abren la trastienda de la historia del FC Barcelona, que como podrán comprobar va mucho más allá de las andanzas de un grupo de amigos que se juntaban para jugar en descampados de la parte alta de la ciudad. Al contrario, es un libro ideal para conocer con detalle las circunstancias y el contexto en el que se desarrollaron momentos importantes de la historia del balompié catalán en general y barcelonista en particular, así como pequeños detalles desconocidos para los aficionados. Todo ello forma un conglomerado de piezas que termina solidificando en una obra madura, propia del solido conocimiento de Josep Bobé, socio apasionado de la historia azulgrana, que lleva mucho tiempo realizando un esfuerzo hercúleo para rescatar los orígenes de la historia del club, para dar voz a aquellos fundadores de la entidad que parecían silenciados para siempre. Para los que conocemos su pasión y determinación por recuperar la memoria no es ninguna sorpresa el calado de Quan no érem ni onze. Para quienes no lo conozcan, estoy seguro de que se llevarán una gran sorpresa con este descollante miembro de una generación de apasionados por la recuperación de nuestros antepasados futbolísticos, sin los que el Barça que hoy conocemos no existiría.

La primera fotografia del FC Barcelona.
Hi apareixen barrejats els jugadors del FC Barcelona i del FC Català


Como podrán comprobar cuando se adentren en sus páginas no podrán dejar de leer hasta llegar al final. No es necesario que sean entusiastas del fútbol para que se metan dentro de estas historias, porque como verán, en el fondo son como las andanzas de nuestros antepasados, solo que con un balón de por medio. Cuando terminen su lectura quizás no piensen que el fútbol es algo más que una cuestión de vida o muerte, como señalaba Shankly, pero estoy seguro de que se darán cuenta de que este deporte es mucho más que 22 hombres en calzoncillos luchando por una pelota.

Siéntense y disfruten.

Ángel Iturriaga Barco

dilluns, 24 d’octubre de 2016

Una sola mirada, de Mario Merchán

Avui us presentem la novel·la Una sola mirada de la mà del seu autor, Mario Merchán Andrés.

Merchán (Barcelona, 1972) va créixer al barri del Camp d’en Grassot, Gràcia, a mig camí del Park Güell i la Sagrada Família. Es llicencià en Enginyeria Industrial (1996) i treballà com a consultor energètic. Compaginà les activitats professionals amb la vinculació a entitats naturalistes, fet que el portà a visitar l’Àfrica en diverses ocasions. El 2005 es traslladà a Anglaterra, on obtingué un màster en Estudis per al Desenvolupament per la Universitat de Manchester (2006), la qual cosa li permeté dedicar-se a la promoció de les energies netes i renovables en l’àmbit de la cooperació internacional. Durant la darrera dècada ha treballat per a les Nacions Unides a Viena i per a la cooperació alemanya a Rwanda i a Moçambic.

Una sola mirada és la seva primera novel·la. Amb ella, lliga experiències de joventut amb les vivències a l’Àfrica, unes i altres marcades per la proximitat sentimental a aquelles dues grans obres de l’arquitectura universal a mig camí de les quals va créixer.

Títol: Una sola mirada
Autor: Mario Merchán Andrés
Pàgines: 384
Preu: 19,50 €
Compra'l!



Fa molts anys, a l’institut, vaig llegir un llibre d’històries curtes d’en Jack London. Una d’aquestes era El chinago. En ella l’autor descrivia les darreres hores de vida d’un condemnat a mort, i explicava els pensaments del pres durant aquest temps, que cessaven al precís moment en el qual moria. Em va impactar. Aquesta història, que és ben senzilla, en aquell moment em va semblar una narració extraordinària per dues raons. La primera, per descriure com un individu s’enfronta a la seva pròpia fi, perspectiva que no havia trobat en cap text fins aleshores. La segona, pel fet que tenia un final absolut que no donava cap opció a afegir-hi res més ja que la història d’aquell personatge s’havia acabat. Per a mi, que sempre m’ha agradat escriure, va ser una descoberta tan extraordinària que vaig voler imitar London en una redacció per a l’assignatura de llengua. No recordo els detalls, només que vaig escriure quelcom amb el qual jo em posava en la pell d’algú que era a punt de morir. Esperava que la professora valorés el meu esforç creatiu, però mai vaig saber si li havia agradat o no, només va manifestar-me la preocupació que la redacció havia suscitat en ella. Es va prendre massa seriosament el contingut i va voler saber si tenia algun problema personal. Devia pensar que estava travessant per una d’aquelles etapes existencials que de vegades porten a plantejaments suïcides als adolescents. No cal dir que la reacció de la professora em va decebre. Aquell fet, però, em va dur a una altra descoberta, que és la capacitat de la paraula escrita per a fer creure al lector que allò que s’ha escrit és o va ser real.

Aquest preàmbul em serveix per a confirmar que la meva novel·la, Una sola mirada, no és autobiogràfica. M’ha sorprès que els primers que l’han llegida, especialment aquells que són més properes a mi, hagin extret aquesta conclusió. És cert que jo he estat a tots els indrets que descric al llibre; que la major part dels sentiments que expresso els he experimentat en algun moment; que les reflexions que faig són, en bona mesura, meves, i alguns fets que explico són adaptacions d’experiències personals. Per exemple, és veritat que els meus amics i jo jugàvem al magatzem de la botiga dels pares d’un d’ells quan érem petits; que, de joves, anàvem a la muntanya plegats; que una de les vegades que vam anar a peu de Barcelona a Montserrat vam travessar un túnel de nit i el tren va passar llavors; que vaig llicenciar-me en Enginyeria Industrial; que, ja de gran, vaig viatjar per diversos països de l’Àfrica, i que hi he viscut uns quants anys i hi he treballat ajudant empreses i associacions local a construir petites, sovint molt petites, instal·lacions hidroelèctriques. Tot això surt a la novel·la, és cert, però el gruix de la història és, únicament i exclusivament, fruit de la meva fantasia. El capítol introductori ja diu al lector que, dels diversos moments temporals de la novel·la, el temps present, des del qual es narra la història, s’esdevé cent quaranta anys després de l’inici de la construcció de la Sagrada Família, és a dir, l’any 2022. Per tant, si part de la història se situa en el futur, no puc haver fet res més que imaginar el que podria arribar a passar.

En qualsevol cas, la idea d’usar tantes petites referències a la realitat ha estat pretesament volguda amb l’objectiu de donar versemblança al conjunt d’esdeveniments que s’expliquen, com també la manera com es narra la història, que no és altra cosa que un diàleg íntim que el protagonista manté amb un personatge que ja és mort. Precisament aquest, el repte de crear una historia i uns personatges del no res i que allò imaginat tingués sentit i pogués semblar real, era la meva motivació principal per a escriure una novel·la. I com que tot escriptor té, per molt que alguns tinguin una certa prevenció a confessar-ho, l’objectiu final de ser llegit, volia, a més, escriure una història que agradés, que qui la llegís la trobés maca i, a més, pensés que li havia generat sentiments, pensaments i reflexions enriquidors, amb els quals pogués identificar-se.

Mario Merchán durant la presentació del llibre a Barcelona


Des del començament, la història que vaig voler escriure va ser la de tres amics del meu barri, el Camp d’en Grassot, del districte de Gràcia de Barcelona, un argument senzill que havia de facilitar que el lector s’hi sentís identificat. Aquesta història havia de contenir, a més, tres elements. El primer era el temple de la Sagrada Família. Aquest és un monument fantàstic que sento molt com a meu, que és a tocar del meu barri, i em va semblar que la seva construcció inacabable havia d’acompanyar molt bé l’evolució vital dels personatges durant diverses dècades. El segon era un final que, com el de la història d’en London, fos dramàtic. Sóc dels que pensen que un final tipus ‘i visqueren feliços i menjaren anissos’ no és un final de debò, sinó un punt i seguit. Per a això vaig inspirar-me en un accident desgraciat que va colpir la família d’un dels meus millors amics. Finalment, el tercer element que havia previst incloure des del començament va ser el de l’existència d’una figura de Sant Jordi al Parc Güell. Aquest és un secret que es descobreix a la novel·la. Jo estic convençut que al bell punt més visitat del parc, en Gaudí va erigir un Sant Jordi que és fotografiat per multitud de turistes cada dia sense que en siguin conscients.

Un element que vaig considerar i integrar més tard, però que ha resultat ser un element cabdal de la narració, és l’arquitecte Antoni Gaudí. Vaig arribar a ell a través de la Sagrada Família perquè no es pot explicar la història del temple i la seva simbologia sense parlar de l’arquitecte. Jo, a diferència del personatge principal de la història, no coneixia prou detalls de la vida i obra de l’arquitecte i vaig haver de llegir molts llibre per a preparar la novel·la. És així que vaig descobrir que Gaudí va ser un personatge de complexitat fascinant que, per diferents circumstàncies, que es descriuen al llibre, va patir una evolució personal que el portà de ser un arquitecte jove d’èxit i ambiciós a convertir-se en una persona profundament religiosa i tancada en si mateixa. Com que aquesta havia de ser, en certa manera, l’evolució inversa del personatge principal, l’ús del contrast amb la biografia de Gaudí em va ajudar a donar rellevància a les reflexions entorn de l’evolució que tots i cadascun de nosaltres experimentem al llarg dels anys.

L’Àfrica és un altre element que no vaig tenir en compte des de bon començament però que també ha arribat a tenir un paper fonamental a la història que explico. Potser resultarà interessant al lector saber que la primera idea d’aquesta novel·la va sorgir-me fa més d’una dècada. Llavors havia fet ja alguns viatges a l’Àfrica i m’atreia molt la idea de poder treballar-hi, però no va ser fins que vaig poder fer-ho, uns pocs anys més tard, que vaig decidir que el llibre havia de tenir dues parts. Em va semblar que la contraposició entre la vida que portem a Europa i la realitat a l’Àfrica, i com t’hi has d’afrontar i adaptar, resultava ideal per a sintetitzar també les diferències entre una primera part de joventut al barri i una segona de maduresa al continent africà. A més, vaig tenir la sort de poder viure a Rwanda, un país meravellós, de bellesa extraordinària, marcat per una guerra civil que va culminar en un genocidi brutal. A la novel·la dono una interpretació de les causes d’aquest conflicte que difereix de l’explicació simplista de rivalitat entre ètnies que s’ha difós. Àfrica és molt més del que coneixem des d’Europa. Els seus problemes són els mateixos que els nostres, però agreujats per la pobresa a la que viu la majoria de la seva gent. Arreu, al llarg del temps, les diferències socials, la misèria de molts confrontada amb la situació benestant d’uns pocs, han estat detonant de conflictes. Aquesta confrontació i el paper galdós que hi va jugar l’estament religiós, tal com es recull a la novel·la, són, al meu parer, les causes de la guerra a Rwanda, i també ho són dels fets de la Setmana Tràgica a Barcelona, que van causar un impacte tan devastador i profund en Gaudí que va marcar el rumb que va prendre el que li quedava de vida. Aquests esdeveniments, que s’expliquen cap al final del llibre, em van servir per lligar Barcelona amb l’Àfrica no només a través de Gaudí i a través del periple vital del protagonista entre tots dos llocs, sinó també pel fet que les creences de cadascun de nosaltres, aquí i allí, influencien la manera com afrontem el fet inevitable d’haver de morir-nos que, a la vegada, determina el que fem amb les nostres vides. I escriure sobre aquest darrer tema, com han fet en Jack London i molts altres escriptors abans i després que ell, era, sens dubte, part del repte que m’havia plantejat en decidir escriure la meva primera novel·la. 

dilluns, 17 d’octubre de 2016

"Un segon fora del dubte", el nou poemari de Marta Pérez i Sierra

Aquest poemari neix de l'experiència viscuda i de la reflexió sobre la recerca del plaer quan tenim la mort a tocar dels dits. Sentir plaer, fugir del dolor i del dubte, ni que sigui un segon. Aconseguir l'èxtasi total és un moment màgic, és arribar a un punt de no retorn, "la petita mort" l'anomenen alguns. Un segon fora del dubte és aquell moment de pau infinita que et dóna un orgasme, que et dóna la mort. Com sempre, mort i amor són molt a prop. 



Títol: Un segon fora del dubte
Autora: Marta Pérez i Sierra
Pàgines: 100
Preu: 14 €



Un segon fora del dubte és una història inspirada en fets reals, explicada en poesia, perquè només amb la poesia puc arribar a ell, el meu estimat amic mort poques hores després del trasplantament de pàncrees i ronyó que li van fer a Barcelona, l'any 1984.
Ell, en Jordi, sabia que moriria, ho sabia del cert, i abocat a la seva última esperança va dir que sí al trasplantament. En els seus últims mesos de vida, diabètic, cec, amb diàlisi i un llarg etcètera de patiments, desitjava més que mai gaudir de la vida. 
Aquest poemari neix de l'experiència viscuda i de la reflexió sobre la recerca del plaer quan tenim la mort a tocar dels dits. Sentir plaer, fugir del dolor i del dubte ni que sigui un segon. 

Marta Pérez i Sierra



El poemari pres en la memòria fràgil fa olor de llessamí, de taronja, de molsa de cirera, i d'amor primer. Tot neix d'una pura complaença, que un destí injust i esquerp negarà. Història, doncs, real i commovedora, que alliçona el lector a estimar-se encara més la vida. Que l'ajuda a entendre com el temps devasta l'avui amb urgència i que, davant la tragèdia, la mort enruna i abat la plenitud del despertar a les passions més generoses. Un llibre corprenedor, ple de versos inquietants que, com a contrapunt, ens empenyen a creure que l'amor límpid és possible. 
                                                                     Josep-Ramon Bach, poeta, narrador i dramaturg


Per dir la mort, posar nom a la vida. Al plaer, a l’amor, a aquell instant fora del dubte en què no hi ha dolor, ni por, ni incertesa; aquell instant en què s’és, simplement, plenament. Un poemari que diu la vida, el desig i l’amor perquè la mort no s’endugui totes les paraules. Un poemari que diu la mort, el dolor i l’absència per posar encara més en relleu la vida.
                                                                                      Sònia Moll Gamboa, poeta i filòloga



dilluns, 10 d’octubre de 2016

Una pinzellada sobre l'etimologia de Torcafelló

En el marc del V Premi Gregal de Novel·la, Enric Ribes i Marí, president de la Comissió d'Onomàstica de l'Institut d'Estudis Catalans i director de l'Institut d'Educació Secundària de Maçanet de la Selva, va fer un parlament sobre l'origen etimològic del terme Torcafelló, nom amb el qual es coneix el castell de Maçanet de la Selva, l'història del qual es remunta al segle XI. 


Enric Ribes i Marí


Una pinzellada sobre l'etimologia de Torcafelló

El bon amic Jordi Albertí em va demanar, ja fa dies, si podia parlar, als assistents a aquest acte, del topònim Torcafelló. Com que encara no he après prou a dir "no", i per altra banda dir "no" a un amic encara és més costòs... vaig acceptar. 

De manera que avui em trobo amb el repte de parlar-vos sobre un topònim l'etimologia del qual no és clara del tot, i quan jo mateix encara no hi he aprofundit gaire. 

Ja fa més de dos anys que em vaig embarcar en l'estudi de la toponímia i microtoponímia de Maçanet de la Selva, i val a dir que ja estic encarant la fase final del treball de camp, amb la inestimable ajuda de molts maçanetens, i especialment d'un dels "savis" locals –i dic savi, perquè ho és, bé que ell no s'ho considera–, Joan Torres Gelabert 'Júria'. Mentre no acabi aquesta fase no entraré de ple en una segona fase, molt més reposada i reflexiva: cerca i consulta de documents, documentació i identificació –quan sigui possible– de topònims antics, estudi etimològic...

Però fet aquest aclariment, anem al gra. Segons l’historiador Jaume Marquès i Casanovas, que el 1983 va publicar un llibre sobre Maçanet de la Selva, el castell de Torcafelló apareix documentat per primera vegada l’any 1106, deg ser construït pels volts de 1080 i des dels seus inicis pertangué al vescomte de Cabrera. Què sha dit sobre  l’etimologia de Torcafelló? L’historiador Jaume Marquès, que va encertar a l’hora de desfer el malentès segons el qual s’identificava el castell de Torcafelló amb la torre de Cartellà, va provar de construir una hipòtesi.

Segons aquesta hipòtesi, Torcafelló és un mot compost per dos elements: el verb torcar i ladjectiu felló. Res a dir, pel que fa a l’etimologia. Però la motivació ja és més fosca. Per a Marquès, el verb torcar es relaciona amb el llatí TORQUERE ‘turmentar, castigar’, i felló significa ‘traidor, deslleial. Això fa pensar a l’historiador que l’antic turó de Torcafelló devia ser un lloc on es devia ajusticiar, com els nombrosos puigs de les Forques que hi ha arreu dels territoris de parla catalana. Certament, era costum penjar els ajusticiats en llocs ben visibles, per a escarment d’altres persones que volguessin seguir el seu camí. Però...

Ara vénen els emperòs. I n de caire filològic.

Pel que fa al verb torcar, segons Coromines, res a veure amb el llatí TORQUERE. Torcar vol dir ‘eixugar’ o ‘netejar fregant amb drap, paper, etc., sobretot per llevar d’una superfície alguna matèria pastosa, enganxosa’. Es tracta d’un mot germà de l’occità torcar i del francès torcher, derivats d’un mot del llatí vulgar

*TORCA ‘torcedura, feix d’herbam o draps retorçat o caragolat’. Així, en els reglaments dels Templers, traduïts del llatí al català a mitjan segle XIII, es diu: “[...] en la maisó en la cual los malaltes jasen, que 9 servidors [...] humilment laven lurs peus e lurs caps e·ls torquin lurs draps”. Llull, al llibre Amic e Amat, diu: Torcava l’amic sa cara e sos ulls de plor que sostenia per amor [...]”. Al Curial, podem llegir: “Com havien menjat y begut, torcat es morros y espolsat ses miques [...]”. Els exemples són molt nombrosos fins a l’actualitat.

Pel que fa a felló, afirmar que aquest mot significa 'traïdor, deslleial', no és del tot exacte i ens pot induir a error. Felló, en català medieval, significava 'irat', 'furibund', 'virulent'. Certament té el mateix origen que l'occità antic i francès felon, que en aquestes llengües volia dir 'cruel, malvat', i també 'vil, traïdor'. Felló i felon vénen, segons Coromines, del fràncic *FILLO, FILLONS, 'botxí', derivat del germànic FILLJAN 'excorxar, assotar'. Felló ja apareix en les cròniques de Jaume I i de Desclot i en obres de Ramon Llull. Vet ací un exemple, tret de Llull: "[...] si tu, fill, dius que no pots haver paciència ne abstinència con est feyló o irat, adoncs tu negues negun poder de libertat en ta franca volentat [...]". I dos exemples, trets del gironí Francesc Eiximenis, del segle XIV: "[...] (lo pecador) pensa que Déu és felló contra ell entró a la mort"; "[...] per tal diu hom dels hòmens irats e fellons que són embriachs de ira, car axí criden e brugen com si havien massa begut". 

Sempre felló equival a 'irat', mai a 'traïdor, deslleial'. Coromines remarca que de vegades pot tenir el sentit de 'malhumorat', 'de violència desfermada, desaforat'; per tant, 'de mal caràcter'. I, aplicat a alguns objectes, una espasa fellona era una espasa furient, rabiosa, d'amenaça terrible i violenta, i un vi felló és, encara avui, un vi rabiós, molt fort.

Diuen Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll que, "en el llenguatge literari de la Renaixença estigué poc en ús el mot felló amb el significat de 'covard i traïdor', però aquest significat és fals, provocat per la influència del castellà felón"

Val a dir que el mot felló, amb el significat genuí de 'irat', pràcticament ha desaparegut del dialecte central, però es manté viu en els parlars de les illes Balears, i en el cas d'Eivissa, per exemple, illa d'on jo vinc, felló apareix en nombroses cançons pageses, amb el significat original.

Tornem a la hipòtesi plantejada per Marquès: si torcar no significa el que ell pensava, i felló, almenys a l'edat mitjana i fins a temps relativament recents, tampoc, difícilment podem concloure que el nom de Torcafelló té cap relació amb 'lloc on es penjaven condemnats a les forques'. Quedi clar que això no vol dir que no s'hi pengessin condemnats, en aquest lloc, sinó que el nom no té cap relació amb aquest fet.

Castell de Torcafelló


Torcafelló: un topònim descriptiu o antroponímic?

Els noms de lloc, els topònims, són noms propis que tenen un sol referent, fan referència a un sol lloc. Per això solen classificar-se en dos grans grups: o són descriptius o són antroponímics. Dit amb paraules més entenedores: o fan referència a alguna característica (relleu, color, una qualitat, un fet històric o anecdòtic, la fauna o la flora del lloc, etc.), o bé una persona, que pot ser propietària del lloc, però també qui hi treballa o qui hi va sovint, etc.

Dit això, es pot concloure que la hipòtesi de Marquès sobre l'etimologia de Torcafelló faria encaixar aquest topònim en el primer grup, el dels topònims descriptius: rebria aquest nom perquè s'hi penjava gent condemnada. Però això, ja ho acabem de descartar.

Hem vist que felló és un qualificatiu que sol aplicar-se a les persones, i només molt rarament a un objecte –una espasa, el vi...–. Per tant, seria més lògic esperar que Felló fos un nom personal, i el mateix caldria esperar de Torcafelló. De fet, el mateix Jordi Albertí, en el seu llibre sobre Valldemaria, dóna a conèixer dos documents del segle XVII (1682 i 1690), en què es parla d'un pagès maçanetenc de nom Esteve Felló o Torcafelló. Si alguna cosa demostren aquests dos documents és que Felló i Torcafelló eren equivalents, que les propietats devien ser de la mateixa família, probablement les mateixes amb dos noms equivalents, i que tant Felló com Torcafelló són noms de persona.

Per tant, és molt probable que el nom del castell de Torcafelló tingui el seu origen en algun personatge anomenat –o malnomenatTorcafelló o Felló.

Però si tenim clar què volia dir felló a l’edat mitjana, referit a persones, què hi fa el verb torcar? És mal d’explicar i només intentaré exposar una hipòtesi, just embastada i agafada amb pics d’agulla, que, si no és del tot plausible, almenys tingui certa lògica i sigui acceptable.

Quan hem parlat del verb torcar, si ens fixem en els exemples amb què hem il·lustrat el seu ús antic, veurem que tots equivalen a ‘fregar’, ‘refregar’, ‘eixugar, sobretot amb un drap o amb les mans’... però aquestes accions sempre fan pensar en un moviment repetit: torcarse la cara, torcarse els morros... encara avui, a Mallorca, un tovalló rep el nom de torcaboques... Fins i tot la *TORCA del llatí vulgar era un feix d’herbam o draps retorçat o caragolat.

Si, com sembla, Felló i Torcafelló eren equivalents, quina funció podia tenir aquest verb torcar afegit com a primer element al nom compost? Jo m'inclino a pensar que només tenia un valor intensificador, intensiu, com el de reiteració del moviment de torcar... Com si avui diguéssim Felló i Refelló, o com els nostres joves utilitzen altres partícules com súper o mega...

A hores d’ara, no podem considerar el tema resolt. Però que podem descartar l’origen del nom en el fet que hi hagués algun patíbul al cim del turó; podem descartar el topònim descriptiu. I si ens queda la possibilitat d’un topònim antroponímic, és a dir, originat per un nom de persona... la hipòtesi que hem plantejat, afavorida per la identitat dels noms Felló i Torcafelló, és una possibilitat real, en la qual caldrà aprofundir, amb més calma i a la vista de més documentació.

Entretant, clouré la meva modesta intervenció amb allò tan italià de... se non è vero è ben trovato.

Moltes gràcies.


Maçanet de la Selva, 25 de setembre de 2016