Cercar en aquest blog

dilluns, 28 de setembre de 2015

Col·loqui sobre "Dràcula. La novel·la i la llegenda"

El passat 7 de setembre, amb motiu de la publicació de l'obra Dràcula. La novel·la i la llegenda i de la presentació que en fèiem a La Setmana del Llibre en Català, des de Gregal vam organitzar un col·loqui sobre la figura del comte Dràcula amb la col·laboració d'uns quants experts sobre la literatura fantàstica. Un d'ells, Francesc Sánchez Barba (doctor en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona i secretari del Centre d'Investigacions Film-Història), ens ha fet arribar aquest resum de l'acte, el qual volem compartir-lo amb tots vosaltres. 


"Dràcula. La novel·la i la llegenda" a la Setmana del Llibre en Català




Francesc Sánchez Barba

El debat del passat 7 de setembre que es va celebrar a la Sala Picasso del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya va comptar amb els següents participants:

  • Miquel Codony, coorganitzador de la HispaCon; blogaire especialitzat en ciència-ficció; creador del web Fantastik sobre literatura fantàstica i membre de l’Associació Urânik.
  • Ismael Àvalos Pérez, coorganitzador de la HispaCon; codirector del curs Tolkien i la literatura a la UPF; guionista i conductor del programa de ràdio El Vuelo del Fènix (Montcada Ràdio) i membre de l’Associació Urânik.
  • Antoni Maestre Brotons, Doctor en Filologia Catalana per la Universitat d’Alacant (2005) i llicenciat en Filologia Anglesa per la Universitat Nacional d’Educació a Distància (2011).
  • Miquel G. Aracil, periodista i escriptor. Ha escrit diversos llibres d’assaig sobre el gènere.
  • Antoni Munné-Jordà, president de la Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia; també és escriptor de novel·les.
  • Emili Olcina, escriptor. Ha fet alguns treballs de literatura fantàstica.
  • Francesc Sánchez Barba, doctor en Història Contemporània i secretari del Centre d’Investigacions Film-Història. Va exercir el paper de moderador.

Fotografia d'un moment del col·loqui
Amb el títol genèric El fantàstic: Un debat sobre l’assaig "Dràcula. La novel·la i la llegenda" de Clive Leatherdale el col·loqui d’experts es va desenvolupar al llarg d’uns 100 minuts partint de dos grans eixos. 

En primer lloc es va abordar el panorama de la literatura fantàstica i el seguiment del públic a través dels nous mitjans i xarxes de comunicació, tot precisant els conceptes fonamentals i establint les possibles lectures i relectures de les obres clàssiques atenent especialment la recepció de les noves generacions. En segon  lloc es plantejà una reflexió crítica sobre la figura de Dràcula en la literatura fantàstica tenint molt present l’aportació de l’assaig de Clive Leatherdale que l’Editorial Gregal ha publicat aquest mes de setembre.

En una primera roda d’intervencions: 

  • Miquel Codony va subratllar el fet que les successives reedicions del llibre d’Stoker mostrava que existia un públic fidel i “atrapat”. De la mateixa manera, va  afirmar que Dràcula conjuga temes com la victòria sobre la mort, l’erotisme i la moral, recordant les referències dels antics sumeris al vampirisme. 
  • Ismael Àvalos va reinvidicar la impossibilitat de domesticar la imatge del monstre tot i els intents de fer-lo mutar o, des d’una òptica postmoderna, de suavitzar la seva essència de depredador de l’ésser humà, el seu primitivisme i la seducció del seu poder destacant la negativitat d’aquests vampirs, la pell dels quals brilla a la llum del dia. 
  • Emili Olcina va recordar la utilitat de la figura del vampir com a mirall dels desitjos de les víctimes –en realitat de tots els humans– i que ja és present en l’esborrany de Polidori. També va parlar sobre el joc d’inversions que es desprenen d’aquest mite. 
  • Toni Mestre va anotar els canvis de la figura recollits en la literatura tot fent referència a la visió que Joan Perucho proposa a la seva novel·la Històries naturals i que, pràcticament, insisteix que l’home de ciència el mati subratllant el neguit que provoca la seva pulsió. A més, afirmà que als anys 60 el vampir podia fer referència a allò que era “diferent” amb tints de ser marginat o incomprès i que podia connectar amb els adolescents. 
  • Antoni Munné va subratllar la presència de molts contes inicials que ja prefiguren el relat més elaborat d’Stoker, tot i que en manquen encara algunes característiques. També va anotar la importància de l’obra El Castell dels Càrpats, de Jules Verne, i la innegable capacitat de seducció del personatge. 
  • Miquel G. Aracil va repassar alguns trets comuns de la literatura fantàstica i els motius que es repeteixen com si estiguessin codificats i vinguessin d’un imaginari arrelat en les tradicions. Per acabar, va abordar l’exploració del punt de vista del monstre i del seu glamour.
  • Francesc Sánchez va comentar la relació estreta, seguint la teoria de Kracauer, entre els períodes de crisi i la revisió dels mites més tenebrosos. També va convidar els ponents a obrir altres apartats en el debat, tot demanant opinions sobre l’assaig de Leatherdale que tothom havia analitzat i gaudit.

En el col·loqui es van esmentar diverses tradicions populars de vampirisme recollides també en la catalana: els antagonismes gairebé equidistants entre la religió catòlica i el príncep de les tenebres, la detecció de patiments i records humans en la figura d’Stoker o el reflex de l’anomalia i ambivalència dels homes i dones. També es van fer referències a altres escriptors (Scott Fitzgerald, Keats, Maupassant...) que haurien tocat temes similars.

Es va posar de relleu la capacitat de l’assagista britànic per tractar el personatge i la novel·la de Dràcula des de tots els punts de vista amb un llenguatge clar que superaria línies d’anàlisi úniques com ara que el vampir mostraria la decadència de l’aristocràcia davant la burgesia o certes crítiques a la cultura jueva. La dificultat en la destrucció del monstre seria un altre aspecte destacable, com també la metàfora mal·leable que oferiria.   

No hi van faltar les comparacions entre noves figures presents als jocs de rol, els videojocs o el cinema, tot i la conclusió més que evident que la bona literatura (aquest és el substantiu, sense la necessitat de col·locar-hi altres adjectius) i els clàssics sempre romandran i seran objecte de noves lectures. El cànon resistirà malgrat les combinatòries i versions especialment des del pastitx de certs materials audiovisuals nord-americans que, en tot cas, emmarcarien el vampir en comunitats més àmplies i no tant en la imatge romàntica del castell i la solitud.

dimecres, 16 de setembre de 2015

"Dràcula. La novel·la i la llegenda". Text de Clive Leatherdale.

Dràcula. La novel·la i la llegenda
Clive Leatherdale


Fa uns dies vam presentar la versió catalana de l'assaig de Clive Leatherdale sobre la llegenda del comte Dràcula. A causa del seu estat de salut, el doctor Leatherdale no va assistir a l'acte, però hi va voler ser present mitjançant el text que reproduïm a continuació.





Dràcula. La novel·la i la llegenda



Text en català:


Dràcula. La novel·la i la llegenda. La Setmana del Llibre en Català.

Dràcula ha seguit un camí inestable des de la seva publicació, l’any 1897. Quan Bram Stoker va morir, el 1912, el llibre ja estava a la venda però encara no era una obra cèlebre. Fins i tot, per aquelles ironies del destí, Dràcula podria haver caigut lentament en l’oblit. Que això no hagi estat així, d’una banda, és gràcies a les creacions artístiques rivals que van treure suc del seu potencial i, de l’altra, s'ha de reconèixer a la inspiració de l'autor i, per tant, a l'obra en ella mateixa.

És evident que Dràcula és coneguda per tothom no tant pel seu personatge literari, sinó sobretot pel seu protagonista cinematogràfic. L’ambivalència de l’obra, que podia ser tant interpretada teatralment com llegida, no era casual. Stoker n’era conscient des del primer moment. Dràcula està puntuada amb bases teatrals de principi a fi. Això és visible no només en el text, que sovint fa al·lusions a Hamlet i a altres obres de Shakespeare, sinó també en la pròpia estructura de la novel·la. Els intervals entre paràgrafs, les anades i vingudes d’esquerra a dreta de l’escenari... Tot fa pensar que Stoker va concebre la seva obra de tal manera que es pogués plasmar tant sobre paper com dalt d’un escenari.

La resurrecció del comte per part del dramaturg irlandès Hamilton Deane el 1924, ara complementat amb l’omnipresent capa negra, va fer que Dràcula arribés a un públic més ampli. Un cop a l’escenari, només era  qüestió de temps que el comte fes el salt a la gran pantalla. La combinació de sexe, mort, ullals i espectres assegura que Dràcula perduri, malgrat que no sigui de la forma en què Stoker hagués volgut.

Però hi ha un altre factor que va ajudar a assegurar la longevitat del comte. Els títols poden crear o destruir un llibre, de la mateixa manera que poden fer i desfer una pel·lícula. Quan Stoker va començar a escriure els primers gargots del llibre, no va veure més enllà d’«El comte Vampir» com a nom per al seu dimoni. El maig de 1897, el text mecanografiat va arribar a les mans dels editors amb el títol «El no-mort». Caldria plantejar-se si amb un títol així la novel·la hauria venut milions d’exemplars i generat una indústria cultural tan immensa. El més probable és que no. Entre el lliurament i la composició tipogràfica, el nom de Dràcula va sortir a la llum. Qui en va prendre la decisió és encara, a dia d’avui, un misteri no resolt.  Això, i el fet que Stoker no hi pensés abans, suggereix que la decisió va ser presa per algú altre. Sigui qui sigui aquesta persona va demostrar estar inspirata, ja que «Dràcula» és un nom encisador. La  barreja de vocals i consonants fortes fan que la llengua caigui de forma que Bela Lugosi, el primer actor que va interpretar el comte a la gran pantalla, pugui aterrir amb facilitat el públic cinematogràfic amb la seva presentació: «Jo sóc Dràcula.»

Els erudits britànics eren, i continuen sent, més reticents a escollir Dràcula que els americans. Recentment, fins i tot no era estrany que les llistes de lectura de les universitats britàniques que oferien cursos sobre la novel·la gòtica no fessin cap mena d’al·lusió a Stoker. La meva pròpia fascinació per Dràcula es remunta a la meva adolescència, quan el vaig llegir per primera vegada. L’impacte que em va causar va ser immens, i el temps no l’ha fet decaure. Recordo la frustració que sentia en trobar tan pocs estudis sobre l’obra que m’il·luminessin, de manera que el 1982 em vaig aventurar a il·luminar-me a mi mateix. El resultat va ser Dracula: The Novel & the Legend. Amb els anys vaig publicar-ne noves edicions i, avui, el llibre roman com una obra de referència a les facultats. Ja traduïda al francès, a l’italià i ara en aquesta esplèndida edició catalana, aquest assaig pretén explorar el rerefons de l’obra mestra de Bram Stoker, analitzar el paper dels seus personatges i interpretar la novel·la segons la seva lectura sexual, psicoanalítica, bíblica, oculta i política.

La perdurabilitat i l’atractiu de Dràcula, en part, no és el resultat de l’estil literari d’Stoker, que els grans crítics condemnen àvidament, sinó de la complexitat i la densitat del text. La narració és tan rica que engresca a fer-ne innombrables preqüeles i seqüeles. Per exemple, quines aventures va viure Dràcula durant els quatre-cents anys previs a la seva presentació amb Jonathan Harker? I què li va passar exactament a Harker després de ser abandonat, al castell, a la seva sort?

Però Dràcula ofereix molt més que riquesa textual. És, i utilitzo aquesta paraula amb molta cura, un llibre profund. Malgrat que es pot gaudir com un relat de terror superficial, posseeix uns abismes sorprenents. Stoker era un escriptor intensament bíblic i va puntualitzar Dràcula amb referencies teològiques. Quan, per exemple, al Capítol 1 escriu «Cal una gran quantitat d’aigua, amb un fort corrent, per poder netejar la vora exterior d’un riu», Stoker molt probablement fa referència al poder purificador de l’aigua, teològicament parlant, ja que el narrador creua el llindar entre l’Occident cristià i l’Orient pagà. Dràcula, segons explica, prové d’Orient, com el dimoni. Des d’aquesta perspectiva, el text evoca la lluita entre Jesucrist i Satanàs.

Fins i tot els fonaments de l’erudició de Dràcula resten oberts al repte, ja que bona part de tot el que comunament s’accepta com a fet suscita un estudi més detallat per demostrar tot el contrari. Anem, per exemple, a la qüestió de la relació que s'estableix entre el comte Dràcula i Vlad Dràcula. Fa una generació, poca gent de l’Est havia sentit a parlar de Vlad l’Empalador. Actualment, això ja no és així; però el fet que ara el coneguem més, també té un preu. I és que Vlad s’identifica íntimament amb el comte d’Stoker. Ningú pot posar en dubte que Stoker va manllevar el nom de la figura del voivoda valac. El que sí que es pot refutar amb tota seguretat és que Stoker es va documentar sobre l’Empalador. El comte és alt i prim, Vlad era baix i gras. El comte té els palmells peluts, les orelles punxegudes i els ullals prominents; cap d’aquestes característiques encaixa amb Vlad. El comte és un home vell i pudent, de cabells blancs i nas aguilenc; Vlad tenia les faccions marcades i els cabells foscos. Qualsevol semblança que pogués existir entre tots dos possiblement era pura coincidència, per la simple raó que Bram Stoker no sabia quin aspecte tenia Dràcula. El més probable és que el comte diabòlic d’Stoker fos un producte de la seva imaginació, un estereotip més malvat que el model històric.

Quant al personatge, els dos Dràcules tenen poc en comú excepte una infeliç associació amb l’empalament. Les pròpies reflexions del comte són, pel cap baix, vagues, i com que l’objectiu de Van Helsing és descriure el comte en els termes més diabòlics, és revelador el fet que no faci res de tot això. En cap moment es menciona el nom de Vlad, ni el de l’Empalador, ni l’espantosa pràctica de travessar persones en estaques clavades a terra. Tot el que pot aportar Van Helsing són tributs: «soldat, viatger i alquimista … un cervell excepcional.»

Dràcula també inclou un castell. Malgrat ser una obra de ficció, això no ha dissuadit els buscadors del veritable castell. Els romanesos dirigeixen els turistes al castell de Bran, el qual no té la més mínima connexió ni amb Vlad Dràcula ni amb el comte Dràcula, però compensa perquè és més accessible que les ruïnes de Poenary, del qual s’han autentificat els seus vincles històrics amb l’Empalador.

Stoker mai no va viatjar tan a l’Est del continent europeu, de manera que fos quin fos el model que prengués per descriure el castell de Dràcula, la fortificació ha d’estar emplaçada més a prop de casa seva —i podria molt ben ser l’Slains Castle, situat al nord-est d’Escòcia. El castell d’Slains custodia la pintoresca localitat pesquera de Cruden Bay. Stoker amb freqüència passava les seves vacances a Cruden Bay durant els anys 1890, i allà va escriure bona part dels seus textos, fins i tot els primers esborranys de Dràcula.

Stoker, de fet, pinta el seu castell posant molta atenció en cada detall. Un arquitecte podria dibuixar el seu aspecte de forma força acurada, amb el seu pati, les seves portes ornamentades, la torre des de la qual Dràcula crida els llops, les seves diverses ales connectades amb escales rectes i serpentejants, els merlets trencats, les decoroses dependències de les dames a la part posterior, la capella en ruïnes oberta als elements i el penya-segat que es precipita al buit a l’ala sud.

Això no vol dir que Stoker tingués cap castell real en ment. I encara menys el d’Slains, que era el contrari del que descriu. El castell de Dràcula és principalment una fortalesa; el d’Slains, un habitatge majestuós. A més, Slains va estar habitat fins els anys 1930. Les imatges fotogràfiques del castell l’any 1890 no presenten cap ruïna gòtica, més aviat la sumptuosa llar del comte Erroll. La gespa està tallada, els parterres arranjats, i és impossible imaginar-hi cap història de vampirs. Stoker havia vist prou castells per haver-se de basar en el d’Slains, i la seva imaginació estava més que dotada per concebre’n el seu propi.

Gràcies a les notes de treball d’Stoker, descobertes a Filadèlfia i publicades molt recentment, ara sabem que Dràcula va experimentar molts canvis en l’argument, l’emplaçament i els personatges al llarg dels set anys durant els quals Stoker es va dedicar activament a escriure la novel·la.

El nom «Dràcula» no apareix com una entrada original en les notes de treball d’Stoker fins el 1892, aproximadament en el mateix moment en què va traslladar l’escenari cap a l’Est des d’Estíria, situada a l’actual Àustria, fins a Transsilvània. El fet que el calendari detallat a partir del qual es va planificar el relat la situï a l’any 1893, suggereix  que aquest va ser l’any durant el qual Stoker va escriure el gruix de la novel·la. El motiu pel qual va trigar quatre anys més a acabar-la i a publicar-la encara no s’ha escatit. Però sabem del cert que no era per una forta pressió laboral, ja que durant aquest temps Stoker va arribar a publicar dos llibres més. El que queda clar és que l’argument de Dràcula va continuar rebent esmenes, algunes més rellevants que altres.

Aquesta és la causa de bona part de la complexitat de la novel·la, ja que quan va introduir els canvis en una part del llibre, Stoker es va oblidar, o va ignorar, la necessitat de tornar enrere i canviar altres passatges interconnectats. Per exemple, el seu manuscrit final mostra com el castell de Dràcula desapareix sota terra en una convulsió cataclísmica.  Al darrer moment aquest paràgraf va ser suprimit, i Stoker no va tornar enrere per esborrar una referència prèvia a les energies volcàniques i les emissions sulfúriques que havia ideat per preparar al lector per a un clímax convulsiu. Aquesta referència ara queda aïllada, críptica en la seva solitud, però permet fer una mirada temptadora al que podria haver succeït. De fet, hi ha moltes pàgines a Dràcula que treuen a la llum reminiscències d’esborranys anteriors i que es presenten al lector amb un «palimpsest» d’una complexitat textual extraordinària.

Clive Leatherdale, 3 de setembre de 2015.



Text en anglès:

Dràcula. La novel·la i la llegenda. La Setmana del Llibre en Català.

Dracula has trodden an uneven path since its publication in 1897. When Bram Stoker died, in 1912, the book was still in print but was otherwise unacclaimed. But for one or two quirks of fate, Dracula might slowly have slipped into oblivion. That it did not was due partly to rival art forms capitalising on its potential, and partly to an inspired decision taken on the book itself.

        Dracula, of course, is known to most people not as a novel but as a movie character. The possibilities for acting as well as reading the story were not accidental. Stoker was alive to them from the start. Dracula is punctuated with theatrical props from start to finish. This is evident not just in the text, with its frequent allusions to Hamlet and other Shakespearean works, but also in the very structure of the novel. The chapter-breaks, the comings and goings of characters stage-left and stage-right, all signal a work that was intended for the stage as well as the page.

       Hamilton Deane’s resurrection of the stage Count in 1924, complete with the now ubiquitous black cloak, brought Dracula to a wider audience. And from stage it was only a matter of time before the Count leapt to the screen. The combination of sex, death, fangs, and spooks ensures that Dracula lives on, though not necessarily in ways of which Stoker would have approved.

        But another factor helped ensure the Count’s longevity. Titles can make or break a book, as they can make or break a film. When scribbling down his early drafts Stoker looked no further than ‘Count Wampyr’ as the name of his demon. In May 1897, as the messy typescript was delivered to his publishers, it bore the hand-written title ‘The Un-Dead’. Would such a title have sold in its millions and generated a vast cultural industry? Surely not. Between submission and type-setting, the name Dracula came to the fore. Who took that decision is not known. None of Stoker’s other works have one-word titles. This, and the fact that Stoker did not think of it sooner, suggests the decision was taken by someone else. Whoever took it, it proved to be inspired, for ‘Dracula’ is an inspired name. Its mix of vowels and hard consonants roll off the tongue in a way that made it easy for Bela Lugosi to terrify cinema audiences with his introduction: ‘I am Dra-cu-la.’

        Scholars in Britain were, and still are, more reluctant to embrace Dracula than those in the United States. Even recently it was common in British universities to find no mention of Stoker on Gothic Studies reading lists. My own fascination dates back to my teens, when I first read the book. Its impact on me was immense, and time has not diminished it. I recall the frustration at finding so few secondary works to enlighten me, so I set out to enlighten myself. Dracula: The Novel and the Legend was the result. Various new editions followed, and the book remains a standard university text. Already translated into Italian and French, and now this splendid Catalan edition, it sets out to explore the background to Stoker’s masterpiece, its cast of characters, and to interpret the novel according to sexual, psychoanalytic, biblical, occult and political readings.

        Dracula’s endurance and appeal stem, in part, not from Stoker’s literary style, which superior critics eagerly condemn, but from the complexity and density of the text. So rich is the narrative that it encourages any number of prequels and sequels. For example, what adventures befell Dracula in the four hundred years prior to his introduction to Jonathan Harker? And what exactly happened to Harker after he was abandoned to his fate in the castle?

        But there is more to Dracula than textual richness. It is, and I use the word carefully, a profound book. Though it may be enjoyed as a superficial horror tale, it possesses surprising depths. Stoker was an intensely scriptural writer, punctuating Dracula with theological references. When, for example, in Chapter 1 he writes: ‘It takes a lot of water, and running strong, to sweep the outside edge of a river clear,’ he surely refers to the cleansing power of water, theologically speaking, as the narrator crosses the threshold between Christian West and pagan East. Dracula, we are told, comes from the East, as does the devil. Viewed through these eyes, the text resonates with the struggle between Christ and Satan.

        Even the fundamentals of Dracula scholarship are open to challenge, for much of what is commonly accepted as fact turns out on closer examination to be anything but. Take the question of Count Dracula’s relationship with Vlad Dracula. A generation ago few in the West had heard of Vlad the Impaler. That is no longer the case. But our greater knowledge of Vlad has come at a price. He has been tagged almost umbilically upon Bram Stoker’s Count. No one disputes that Stoker lifted the name from the Wallachian voivode. It is the idea that Stoker researched the Impaler that can confidently be refuted. The Count is tall and thin, Vlad was short and squat. The Count has hairy palms, pointed ears and protruding fangs, none of which fits Vlad. The Count is a smelly old man with white hair and hooked nose; Vlad was chisel-featured with dark hair. Any resemblance was unlikely to exist in the mind of Bram Stoker, for the simple reason he had no idea what Vlad looked like. Stoker’s demonic Count is more likely to have been born in his imagination, more villainous stereotype than historical model.

       As for character, the two Draculas have little in common save for an unhappy association with impalement. The Count’s own musings are vague, to say the least, and since it is Van Helsing’s purpose to portray the Count in the most diabolic terms, it is instructive that he does nothing of the kind. There is no mention of the name Vlad, nor of the Impaler, nor of the gruesome practice of pinning people on upturned stakes. All Van Helsing can conjure up are tributes: ‘soldier, statesman, and alchemist … a mighty brain.’

        Dracula features a castle. Despite being a work of fiction, this has not deterred seekers of the real castle. The Romanians direct tourists to Bran Castle, which has not the slightest connection with either Vlad Dracula or Count Dracula, but compensates by being more accessible than the ruins at Poenari, whose historic links with the Impaler have been authenticated.

        Stoker never travelled that far east, so any model for Dracula’s Castle must lie closer to home – Slains Castle perhaps, in north-east Scotland. Slains overlooks the picturesque fishing village of Cruden Bay. Stoker vacationed in Cruden Bay regularly in the mid-1890s and did much of his writing there, including some early drafts of Dracula.

         Stoker actually paints his castle with considerable attention to detail. An architect could draw its likeness pretty accurately, with its courtyard, its ornate gates, the tower from which Dracula summons the wolves, its various wings linked by straight or winding staircases, the broken battlements, the decorous ladies’ quarters at the rear, the ruined chapel open to the elements, the precipice that plunges into the void on the south side.

         This is not to say Stoker had any real castle in mind. Far less Slains, which was the opposite of what he depicts. Castle Dracula is primarily a fortress, Slains primarily a stately home. Moreover, Slains was inhabited until the 1930s. Photographic images of it in the 1890s present no Gothic ruin, rather the sumptuous home of the Earl of Erroll. The lawns are neat, the flower beds tidy, and nothing less vampirish could be imagined. Stoker had seen enough castles to have little need of Slains, and his imagination was more than equipped to conceive his own.

        Thanks to Stoker’s research notes, housed in Philadelphia and only recently published, we know that Dracula underwent many changes in plot, location and characters over the course of the seven years in which he was actively writing it.

          The name ‘Dracula’ does not appear as an original entry in Stoker’s notes until 1892, about the same time that he shunted the setting eastwards from Styria, in modern Austria, to Transylvania. The fact that the detailed calendar upon which Stoker plots his tale relates to 1893 suggests that was the year when the bulk of the novel was written. Why it took four more years to be finished and published is not clear. It cannot have been pressure of work, for Stoker published two other books in the interim. What is clear is that the plot of Dracula continued to undergo amendments, some minor, some major.

           It is this that results in much of the novel’s complexity, for when making changes to one part of the book Stoker forgot, or ignored, the need to go back and change other interconnected passages. For example, his final manuscript shows Castle Dracula disappearing into the earth in a cataclysmic convulsion. At the eleventh hour that paragraph was excised, but Stoker did not go back to delete an earlier reference to volcanic energies and sulphuric emissions that was designed to prepare the reader for the convulsive climax. That reference now stands alone, puzzling in its solitude, except as a tantalising glimpse into what might have been. Indeed, there are many pages in Dracula in which echoes of earlier drafts resurface, presenting the reader with a ‘palimpsest’ of extraordinary textual complexity. (1,600 words)

Clive Leatherdale, 3 September 2015

dimarts, 8 de setembre de 2015

Presentació de Dràcula. La novel·la i la llegenda a La Setmana del Llibre en Català

Presentació de Dràcula. La novel·la i la llegenda a La Setmana del Llibre en Català


El passat 1 de setembre vam publicar l'assaig de Clive Leatherdale, Dràcula. La novel·la i la llegenda. Ahir, dia 7 de setembre, vam fer-ne la primera presentació a La Setmana del Llibre en Català; van intervenir-hi, David Estrada, com a presentador, Jordi Albertí, com a director de Gregal, i Albert Beteta, com a traductor de l'obra. Malauradament, per problemes de salut, el doctor Leatherdale no va poder-hi assistir, tot i que va escriure un text perquè fos llegit durant l'acte.

Pels que hi vau faltar, avui volem compartir amb tots vosaltres els apunts que va fer servir David Estrada, escriptor, antropòleg i professor de Filologia Anglesa a la Universitat de Girona, per presentar el llibre.

David Estrada (presentador), Jordi Albertí (director Gregal) i Albert Beteta (traductor)




Dràcula: la novel·la i la llegenda
de Clive Leatherdale

Editorial Gregal

La Setmana del Llibre en Català, Barcelona: 07/09/2015



Qui ha llegit l’anàlisi que Bruno Bettelheim fa de la Caputxeta Vermella al seu llibre Psicoanàlisi dels contes de fades, té la sensació que ha entrat en un món de percepció nou i inabastable.  I això no només per les aportacions de psicoanàlisi a la percepció de la realitat, a la interpretació del simbolisme, sinó també per la quantitat d’informació històrica i folklòrica associada a aquest conte infantil. El llibre de Clive Leatherdale, Dràcula: la novel·la i la llegenda, ens farà la mateixa impressió.

I el llibre no només ens farà la mateixa impressió per l’anàlisi literari del personatge del vampir i el seu simbolisme, i per la quantitat d’informació associada amb aquest mite, sinó que, a més, ens durà pels camins de la recerca científica de la manera més sorprenent i encisadora. Perquè el llibre de Clive Leatherdale és una obra d’assaig, i una obra d’assaig escrita amb l’entusiasme, amb l’erudició i la fluïdesa narrativa de la millor literatura de misteri.

Clive Leatherdale (autor)


L’obra de Clive Leatherdale constitueix una aportació importantíssima a la literatura antropològica.  L’Antropologia estudia les cultures humanes des de diverses perspectives. Hi ha un interès pels aspectes històrics i folklòrics, un interès pels aspectes econòmics, un interès pels aspectes religiosos, un interès pels aspectes artístics i, fins i tot, un interès pels aspectes estrictament físics. Qualsevol disciplina del saber que permet entendre i interpretar les cultures humanes queda incorporada a la seva metodologia de la recerca. Com a disciplina d’estudi, l’Antropologia s’ha anat desenvolupant gràcies a la publicació d’obres que han esdevingut clàssics; obres com ara La branca daurada, de James Frazer, Els Nuer, d’Evans-Pritchard, Sexe i temperament en tres societats primitives, de Margaret Mead, La gent de la selva, de Turnbull, o El pensament salvatge, de Lévi-Strauss, per exemple. Són estudis el contingut dels quals potser ha estat criticat i revisat al llarg dels anys, però que han esdevingut clàssics per la seva voluntat de voler entendre i interpretar el seu objecte d’estudi.  I en aquest sentit, el llibre de Clive Leatherdale ens ofereix tots els elements perquè també considerem la seva obra com un referent clau dins de l’Antropologia tant per les informacions que aporta com per la metodologia de la recerca.

Quan comencem la lectura del llibre, Clive Leatherdale sembla estar just al nostre costat  i, amb tota la naturalitat del món, ens pregunta si sabem qui és Bram Stoker i si mai hem llegit la seva novel·la Dràcula. Una pregunta doble i doblement inesperada, que segurament preferiríem no haver de respondre. Perquè, llevat de molt honorables excepcions, tots nosaltres estem en falta: no en sabem ni mig borrall sobre l’escriptor Bram Stoker, ni hem llegit la versió original de la seva obra Dràcula, i segurament no sabem res de res sobre els vampirs més enllà de quatre llocs comuns.  Afortunadament, Clive Leatherdale ens pica l’ullet i ofereix una resposta diplomàtica: “No he llegit el llibre, però he vist la pel·lícula”. Salvats. És la resposta perfecta per introduir l’estudi i les reflexions que ha preparat l’autor. Perquè ni Bram Stoker va fer cap pel·lícula, ni les pel·lícules són fidels a la novel·la de Bram Stoker i perquè, sobretot, si Bram Stoker no hagués escrit Dràcula de la manera que ho va fer, en el moment en què ho va fer i en el país en què ho va fer, la nostra percepció del vampir i del món que l’envolta segurament seria força diferent i força més superficial. Força més superficial.

Aleshores Clive Leatherdale somriu perquè sap que ens ha fet un gol i que té el magnetisme de la narració a les seves mans, i amablement ens convida a seguir-lo en les seves explicacions. Unes explicacions que ens portaran de sorpresa en sorpresa, començant per l’afirmació que, tot i les explicacions racionals de la ciència i la invenció de la llum elèctrica per desfer les ombres més negres de la nit, textualment: “el concepte de vampir es fonamenta en dos preceptes: la creença en la vida després de la mort i el poder màgic de la sang” (pàg. 14).

El llibre està estructurat de forma que cada secció ens aporta dades sobre el personatge de Dràcula com si tot plegat fos l’acumulació de proves en una investigació de detectius que ha d’acabar amb la solució d’un cas de misteri dels de por de debò.  Després d’un estudi de l’origen del vampir i la seva presència a les diverses cultures arreu del món molt a l’estil de James Frazer, l’autor se centra en el folklore de l’Europa central. Vlad l’Empalador, el primer a ser anomenat Dràcula, és el focus de molta controvèrsia i recerca històrica, però acaba com una pista marginal en l’estudi de Clive Leatherdale. Passem a veure com, a finals de l’Edat Mitjana i principis de la Moderna, l’església catòlica romana usa la figura del vampir com a element de coacció davant la pressió de l’església ortodoxa russa i la pressió de l’expansió turca. Diu Clive Leatherdale: “Els tentacles d’aquesta lluita i la psicosi que en va resultar es van estendre per tot arreu fins que a gran part de l’est d’Europa hi bullia la paranoia del vampir. Les excomunions es van multiplicar i es va manipular la superstició popular per servir l’objectiu del pensament vertader” (pàgs. 47-48).

Tot seguit veiem com el vampir arriba al Regne Unit de la mà del Romanticisme alemany i com assoleix un gran protagonisme com a personatge literari, sobretot a les obres d’horror anomenades “gòtiques” perquè acostumaven a narrar històries situades en castells medievals. Recordem, entre d’altres, Lord Byron, Mary Shelley i la seva obra Frankenstein, Emily Brontë, Edgar Allan Poe.  És aleshores quan Clive Leatherdale passa a descriure la vida i les obres de Bram Stoker presentant un estudi documentadíssim de la construcció literària de Dràcula, novel·la que va ser publicada per primera vegada l’any 1897, i no s’ha deixat d’editar fins ara.  

Clive Leatherdale ha fet una recerca minuciosa sobre la biografia de Bram Stoker, del qual fins ara se’n sabia relativament poc perquè la documentació és escassa; de manera que les noves aportacions documentals i els referents constitueixen una contribució crucial per reconstruir el procés de creació de la novel·la Dràcula i, alhora, entendre i interpretar els referents, l’argument i la dimensió escènica de l’obra. Són les arrels irlandeses les que estimulen la imaginació del jove Bram Stoker. La tradició oral de rondalles i mites plens de criatures terribles d’altres mons i d’altres temps. I la  influència de la pròpia mare, col·leccionista de rondalles populars, i les llargues converses amb els pares d’Oscar Wilde, també estudiosos del folklore celta de les illes en un moment en què la recuperació de la identitat cultural té una finalitat nacionalista. I molt important també, encara que d’una altra manera, els anys i anys com a gerent del teatre de l’actor Henry Irving.

Bram Stoker (autor de Dràcula)


La segona part del llibre és un estudi literari dels diversos personatges que apareixen en l’obra de Bram Stoker. Clive Leatherdale en fa la descripció, fa una recerca sobre les fonts que van servir d’inspiració per a cada personatge, i en fa una anàlisi meticulosa de les relacions canviants que es van establint entre tots al llarg de la narració.  Entrem a conèixer el Comte Dràcula, un personatge que pot haver sorgit de la combinació creativa inspirada en Vlad l’Empalador i la relació d’admiració que Bram Stoker sentia envers l’actor Henry Irving, gran especialista en l’escenificació de personatges dramàtics, des de Hamlet fins a Mefistòfil. Coneixem el catedràtic Abraham Van Helsing, l’estudiós holandès que representa la lluita racional de la ciència contra les forces ocultes del més enllà.  Coneixem Jonathan Harker, l’advocat que comença el relat amb els tràmits del trasllat del Comte Dràcula a Londres, i que acaba tallant-li el coll en el desenllaç. Coneixem Renfield, el boig del manicomi que espera l’arribada del vampir per ser el seu servent i factòtum a Londres. Coneixem el doctor Seward, racional, objectiu i escèptic. Coneixem l’americà Quincey P. Morris i l’aristòcrata Arthur Holmwood, que aviat hereta el títol de Lord, i tots dos aporten diners per finançar l’expedició fins a Transsilvània per trobar el vampir fugitiu.

I coneixem les dones de la novel·la.  Unes dones que demanen un capítol apart perquè representen tota una innovació dins les convencions literàries de gènere en la novel·la victoriana. Coneixem Lucy Westenra, aristòcrata jove i preciosa, la primera víctima del vampir i, de retruc, la primera vampiressa a Londres, devoradora de criatures i adults. Coneixem Mina Harker, muller de Jonathan Harker, personatge turmentat per la seva percepció racional del procés fatal on l’ha dut el vampir; literalment, l’advocada del diable en la seva contradicció de sentiments i lleialtats. I també coneixem les tres dones del Comte Dràcula a Transsilvània, unes vampiresses que Clive Leatherdale associa amb les tres bruixes que Shakespeare introdueix per predir el futur ple de sang vessada de Macbeth. Aquí, la voracitat lasciva de les tres vampiresses davant Jonathan Harker, per exemple, fa pensar en Margaret Mead i la seva descripció del despertar sexual del jovent a Polinèsia. 

L’anàlisi de Clive Leatherdale aviat va més enllà dels personatges i el seu simbolisme, i també inclou les accions i els elements clau de la narració. És un tipus d’anàlisi interpretatiu que recorda Lévi-Strauss i la seva sèrie Mitològiques, quan els significats i els referents dels mites dels indis de les selves sud-americanes queden descrits en un sistema tancat d’oposicions binàries que explica la seva percepció del món. Tot plegat, una metodologia d’interpretació i associació tan complexa que Clive Leatherdale necessita una tercera part per filar més prim.

La tercera part del llibre recull l’estudi de diferents aspectes de la novel·la aplicant amb gran rigor paràmetres d’anàlisi diversos i de disciplines ben disperses. Elements aparentment tòpics com ara els alls, les estaques, el crucifix, o els rats-penats són descrits, analitzats i explicats de manera fascinant.  Com es pot arribar a dir tantes coses i tantes coses noves sobre allò que inicialment semblen llocs comuns o foteses?  L’erudició de Clive Leatherdale encara va més enllà. Procedeix a fer una anàlisi del vampir amb tècniques de psicoanàlisi, com ho havia fet Bruno Bettelheim amb la Caputxeta Vermella; també fa una anàlisi aplicant la metodologia marxista emmarcant el vampir en la societat victoriana industrial de l’Anglaterra de finals del segle XIX. Avalua l’aportació de Bram Stoker dins la tradició anglesa de la literatura de l’horror; diu Clive Leatherdale: “Els darrers anys del segle XIX van ser com un estiuet de Sant Martí per a la novel·la gòtica. Dr Jekyll i Mr Hyde (1886) d’Stevenson i El retrat de Dorian Gray (1891) d’Oscar Wilde són, juntament amb Dràcula, segurament els exemples més sorprenents d’aquest esclat d’energia simbòlica” (pàg. 64).

Imatge de la coberta de Dràcula. La novel·la i la llegenda


Hi ha una minuciosa comparació del personatge de Dràcula amb el Jesús bíblic per tal de presentar-lo com l’Anticrist amb arguments de teologia cristiana. El joc d’oposicions significatives és sorprenent.  Un exemple: Jesús mor i ofereix la seva sang per donar vida a la gent, però Dràcula mata i pren la sang de les víctimes per seguir viu. També hi ha una interpretació del vampir i el seu destí a través de les cartes del tarot, seguint les vint-i-dues cartes dels arcans majors, que encarnen una clau sistemàtica per accedir als misteris de l’univers; perquè Bram Stoker estava familiaritzat amb la saviesa oculta del tarot i els seus orígens en l’antic Egipte. L’estudi de Clive Leatherdale fins i tot lliga l’objectiu de la vida eterna del vampir amb la tradició literària del rei Artur i la recerca del Sant Greal. Tampoc hi falta el simbolisme generatiu associat amb les combinacions conceptuals de la sang, la llet i el semen com a fonts de vida. De fet, tota aquesta tercera part constitueix una autèntica provocació intel·lectual perquè la metodologia de la recerca i les associacions i les conclusions que proposa Clive Leatherdale van més enllà de les explicacions convencionals: semblen tan agosarades i potencialment polèmiques, que demanen una lectura objectiva i amb peus de plom per tal de seguir i apreciar la magnitud de les seves aportacions.

I si les aportacions de Clive Leatherdale fan del llibre una font inesgotable d’informació i de reptes intel·lectuals, l’estil narratiu té la fluïdesa de la millor literatura de misteri. És una prosa curosa, centrada en els fets, que segueix una estructuració argumental més pròpia de les novel·les que de les obres d’assaig. Cada paràgraf és una nova idea. No hi ha palla ni divagacions. No només relaciona una idea amb la que ve després, sinó que relaciona un capítol amb el següent creant una gran tensió dramàtica.  Per exemple, ¿qui pot tancar el llibre i deixar-ho estar quan la darrera línia que ha llegit és “Ha arribat l’hora d’examinar com va arribar a escriure Dràcula” (pàg. 98)? 

També hi ha un punt d’ironia, discreta potser, però evident en el to crític i en la tria d’exemples. La interpretació pornogràfica de les escenes de vampirisme en plena Anglaterra victoriana és fenomenal: obliga a un replantejament ben divertit de tot allò que fins ara percebíem com a mossegades d’allò més trivials. Un replantejament amb un punt de rubor. Fins i tot la xucladeta més innocent dels enamorats acaba demostrant el nostre potencial vampiresc. Literalment diu: “la pràctica del xuclet probablement prové d’un desig inconscient de devorar la parella, potser perquè fins i tot el 'sexe' i el 'menjar' es poden substituir d’alguna manera, com quan una persona s’enamora i perd la gana” (pàg. 233).

Dit tot això, si ara Clive Leatherdale fos aquí, entre nosaltres i, amb tota la naturalitat del món, ens preguntés si pensem llegir-nos el seu llibre sobre el vampir i si pensem llegir-nos l’obra original de Bram Stoker, què hauríem de respondre? 

Vull acabar agraint a l'Editorial Gregal el fet d’haver traduït aquesta obra al català i haver-la publicat en un moment en què els lectors són pocs i en què el gruix de la literatura científica roman en el seu anglès internacional. També vull agrair a l'Editorial Gregal l'edició preciosa del llibre com a objecte, i una edició del text extraordinària. La traducció té el gran mèrit de ser tan fluïda que sembla invisible.  No hi ha exhibicionisme de diccionari enciclopèdic ni sintaxi barroca, i això permet una concentració absoluta en la lectura. Aquest és l’estil perfecte que demana el llenguatge científic.

Tenim, per tant, un llibre extraordinari a les mans. Un llibre amb uns continguts potents i un estil narratiu intens. Una joia de l’Antropologia que demana que la llegim amb el mateix delit amb què faríem una xucladeta apassionada al coll més tendre.

Moltes gràcies.



David Estrada Luttikhuizen