Cercar en aquest blog

dimarts, 15 de desembre de 2015

La espada de Alá, de Jordi Calvet

Esta semana queremos hablar sobre una de nuestras últimas novedades. Una novela que salió al mercado justo hace un mes y que ya va por su segunda edición. Se trata de la trepidante La espada de Alá. Para que podáis conocer un poco mejor la obra, os dejamos con un texto de su autor, Jordi Calvet.


 Título: La espada de Alá
Autor: Jordi Calvet
Páginas: 530
Precio: 20€




La espada de Alá es el resultado de meses de investigación y ardua preparación. Tiempo en el cual realicé varios viajes a Tailandia para investigar el escenario sobre el terreno de parte de la novela, charlar con lugareños vinculados al ocio para adultos del país y visitar todo tipo de antros. Ya en nuestro país, tuve varios encuentros con representantes de diferentes cuerpos de seguridad, visitas a campos de fútbol y largas conversaciones con musulmanes para saber su opinión sobre el terrorismo yihadista.

Jordi Calvet en TVC
Todo esto era necesario para dotar esta obra de rigurosidad. El objetivo primigenio era plantear un atentado terrorista en nuestra casa. Para ello intenté pensar como un yihadista y decidí que el lugar donde una acción de este tipo tendría más eco sería en un campo de fútbol; concretamente el Camp Nou, y justamente en un clásico Barça-Madrid. Una vez definido el qué, el dónde y el cuándo, me quedaba el quién y el porqué.

Entonces opté por un terrorista de nacionalidad tailandesa hijo de un expatriado español y de una tailandesa musulmana. La nacionalidad del terrorista respondía a mi intención de llamar la atención sobre el conflicto que se está produciendo desde el año 2.004 en el sur de Tailandia. Allí, en las tres provincias de mayoría musulmana que hacen frontera con Malasia, hay periódicamente atentados contra profesores, militares, policías y monjes; la mayor parte de ellos son representantes del gobierno que, según los insurgentes, atacan a la cultura islámica y quieren imponer la budista. Este conflicto no aparece en los medios de comunicación, ya que está bastante localizado en una zona muy concreta y no afecta a los lugares más turísticos del país. Sin embargo, 6.000 muertos en los últimos once años son suficientemente importantes como para hablar sobre ello. En cuanto al porqué, si lo queréis saber, tendréis que leer la novela. 


Entrevista en el diario AS

El terrorismo, sin duda alguna, estará presente en nuestras vidas en los próximos años. París demostró que desgraciadamente la ficción puede hacerse realidad. De la misma forma, hace pocas semanas también se produjeron unos atentados en el centro de Bangkok que pueden significar un cambio en la estrategia de los islamistas radicales del sur de Tailandia. 

Independientemente de todo esto, La espada de Alá es una ficción que pretende entretener y atrapar al lector en un universo de emociones y de acción trepidante que no lo dejará indiferente.  



Jordi Calvet

dilluns, 7 de desembre de 2015

Carlos Casabona presenta "On vas, Irina?", de Rosa Maria Pascual

Avui volem dedicar aquesta entrada al blog a la novel·la On vas, Irina? de Rosa Maria Pascual. Una novel·la que tracta la crua realitat que va patir i que encara està patint Ucraïna des de l'explosió de Txernòbil aquell 26 d'abril de 1986. Per parlar d'aquest llibre, us deixem amb el text que va fer servir el pediatre Carlos Casabona per presentar-lo a la Biblioteca de Sant Feliu de Guíxols.


Títol: On vas, Irina?
Autora: Rosa Maria Pascual
Pàgines: 360
Preu: 20€






добраніч  (dobranich), buenas tardes a todos: 
Carlos Casabona

En primer lugar quiero dar las gracias a David, como director de la biblioteca de Sant Feliu de Guíxols que nos acoge, por confiarme la presentación de este soberbio libro que trata de seres humanos inocentes involucrados en las consecuencias de un terrible y conocido desastre nuclear  sucedido  en Chernóbil, en el norte de Ucrania, un desgraciado 26 de abril de 1986.

Quisiera dar, también,  las gracias a la Editorial Gregal, pero sobre todo quisiera dar las gracias a la escritora del libro, Rosa María Pascual, porque la lectura de su libro me ha transportado a un mundo de sensibilidades heridas, a una tierra dura pero noble; y me ha proporcionado la oportunidad de poder compartir sufrimientos, miedos y alegrías con los protagonistas de una novela  maravillosamente narrada con un estilo admirable y cinematográfico, que entrelaza tres tiempos diferentes. Esto no es simple ni sencillo.

A las personas que les cuesta acercarse a un libro y pasar de sus primeras páginas, quiero decirles que no deben de temer... ya que además de un libro, es un excelente guión de cine en el que el dolor de sus personajes hace mella en tu interior, y sientes el calor de la nube tóxica que estalló en la central aquella maldita madrugada, extendiéndose rápidamente por una gran área habitada que alcanzó finalmente a casi toda Europa.

Carlos Casabona, Rosa Maria Pascual i David Trueba durant la presentació.

Como el  movimiento se demuestra andando, os leeré algunas líneas para comprobar el estilo tan visual como poético de su prosa:

“Al mig d’una plana fèrtil, entre estepes, amb el fons llunyà d’un altiplà, es troba una caseta coronada de gerberes de tots colors; aquestes margarides de mil i una fulles, que han vingut dels boscos i prats molls, treuen el nas, des del jardí, cap a la finestra de la cuina.”

Podemos encontrar por cualquier página la inspiración que rodea las descripciones de Rosa, que nos hace recordar —incluso—  a Marcel Proust:

“Lentamente lo relata todo con la misma placidez con la que vuelan los copos, con la especial parsimonia de la nieve, capaz de parar el tiempo y transformar el paisaje en un sueño inexistente que va más allá de los límites geográficos y de las fronteras humanas, un decorado que oculta y borra, lo que le ha sucedido, una ilusión que la transporta a algún feliz lugar de la memoria de su infancia”

La acción se desarrolla, pues, en un gran país, Ucrania, de 45 millones de habitantes y que sólo aparece en las noticias cuando hay desastres o conflictos bélicos, a pesar de tenerlo relativamente cerca. Es muy curioso que la palabra Chernóbil signifique en ucraniano, mal negro. Rosa nos regala esta curiosa descripción en la pág. 189, y como una buena premonición habla de la escritora Svetlana Aleksievitx, recientemente galardonada con el premio Nobel de literatura. Svetlana,  ucraniana de origen, que vive actualmente en Alemania.

On vas, Irina?, de Rosa Maria Pascual, i Voces de Chernóbil, d'Svetlana Alexievich

Viajaremos también a las entrañas de la corrupción del régimen ucraniano, y comprobaremos el desbarajuste y corruptelas de las entidades solidarias (no tanto en Cataluña sino sobre todo en el país de origen de los chicos que se envían).
Como profesional sanitario especializado en la atención infantil, pero también como padre de dos jóvenes que también fueron niños, claro, la lectura de este libro me ha causado una profunda impresión porque la protagonista principal es una joven adolescente que se convierte en madre empujada por unas frenéticas ganas de vivir la vida con intensidad ante un pobre, contaminado y peligroso entorno. Nuestra protagonista, Irina, lleva consigo durante buena parte de la narración, un bebé de pocos meses, y sus vicisitudes nos harán contener la respiración en muchas páginas. No quiero dejar pasar por alto, las bellas descripciones que Rosa Maria  hace del alimento más natural, más completo y que mayor vínculo y acoplamiento emocional ofrece al ser humano, la leche materna:

"De seguida el bebè xucla els primers calostres i les expertes creuen que alletar la criatura li serà cosa fàcil. Frec a frec, pell sobre pell: un desig enorme de viure la felicitat fa que la jove mare no tanqui els ulls fins a la matinada”.

"La nena, com un cadellet que ensuma, s’hi enganxa de seguida i tota la colla es queda al seu davant contemplant-les".

"Com si ho entengués, la menuda, per celebrar-ho, posa la mà a l’escot de la brusa, li aparta el sostenidor, prem el mugró i xucla una calma angoixada".

¿Qué más puede desear un pediatra que encontrar por doquier referencias tan bellas de la alimentación al pecho? 
En una novela donde todo parece que va a ir mal, en la que hay desgracias encadenadas por la implacable lógica de una furia nuclear desencadenada por la impericia y desidia humana, y mantenida en el tiempo por un gobierno que ocultó casi un mes la magnitud del desastre, la vida se abre camino.
En la novela encontraremos también descripciones sobre la gran diferencia que existe entre los hospitales de Ucrania en los que los  propios enfermos deben aportar su ropa y material de curas, y la eficacia, recursos y equipamiento de nuestros modernos hospitales, que humanitariamente estudian los efectos de la radiación sobre los organismos de los niños que vienen en acogida a Cataluña.

Si increíble y atractiva es la historia de nuestra Irina y su hijita Lyuba, en un entorno humilde rural pero lleno de afectos y autenticidad, la sabia decisión de Rosa de entrelazar su vida con la de una pareja de novios, en Vasia y Liusia, nos conduce a episodios de profundidad dramática que no quiero desvelar aquí, pero que me hicieron estremecer no sólo durante su lectura, sino que posteriormente han ido resonando en mi mente como eco de una vivencia en la que cualquiera de nosotros o de nuestras familias podíamos haber tomado parte.

¿Qué nos ha querido Rosa comunicar? Escribir es gritar, escribir es pensar en voz alta, escribir es lanzar a los demás mensajes que nos queman en nuestro interior y necesitan ser expelidos a presión de la caldera en la que se convierte nuestra alma cuando conocemos sucesos, vidas o personas que nos impactan. Rosa no tenía otra salida, cuando tras varios veranos en su población (Cardedeu), convivió con niños ucranianos que cambiaron su vida para siempre, niños-adolescentes que dieron más de lo que recibieron (y eso que fue muchísimo, pues recibieron regalos, dinero, afecto, hospitalidad, servicios médicos...), y se vio obligada a explicar al mundo la fuerza que tiene la vida para resistir a la radiación, a las corruptelas de un gobierno opresor, a la falsa caridad de algunas familias de acogida, a la agresión moral y física de personas sin escrúpulos...

Rosa Maria Pascual, l'autora

Para acabar esta presentación, nada mejor que las palabras que Rosa Maria escribe en la primera página de su novela:

"Estimats, perdoneu-me, però cal que –per valorar la dignitat que encara teniu– transformi la vostra vida en una novel·la. Tot el que m’heu explicat, hem viscut, sentit, interpretat i estimat no es pot perdre..."


                                        Esperança (la maestra que acoge a Irina)

dilluns, 30 de novembre de 2015

Jeroni Marín presenta "Ombres de foc", de Jeroni Alsina

Aquesta setmana volem compartir amb tots vosaltres el text que va fer servir Jeroni Marín, escriptor de SíriusEl Maltés, per presentar la novel·la Ombres de foc, de Jeroni Alsina. 


Títol: Ombres de foc
Autor: Jeroni Alsina
Pàgines: 480
Preu: 20,95€





Jeroni Marín
Bona tarda a tothom i benvinguts a la presentació de la novel·la Ombres de foc de Jeroni Alsina. Allò que és essencial de l’obra, serà el mateix autor qui us ho comuniqui. Per tant, a mi em correspon traçar pinzellades del que penso que és aquesta novel·la. I per fer això, és important que sapigueu qui és en Jeroni Alsina Rocasalbas.

Nascut a Barcelona durant la Guerra Civil, format al Lycée Français i llicenciat en medicina l’any 1962. Va ampliar estudis al servei de Nefrologia de l’Hôpital Necker de París on es va formar com a nefròleg i va estudiar els 53 primers trasplantaments de ronyó de l'equip del professor Jean Hamburger. Quan va tornar a Barcelona, va ser un dels tres metges que varen posar en marxa la Unitat de Trasplantaments Renals de l'Hospital Clínic. I a partir d'aquí ha desenvolupat múltiples càrrecs de responsabilitat en l'àmbit de la nefrologia. Podeu veure'n el detall a la solapa del llibre. Després de la jubilació, s'ha format a l’Escola d’Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, cosa que li ha permès redactar l'obra que avui ens porta aquí.

En Jeroni Alsina i jo no ens coneixíem fins avui. Pot semblar una bogeria presentar la novel·la d'un autor sense conèixer la persona. Però m'ha semblat interessant fer-ho així per poder-la llegir i parlar-vos de l'obra com a lector neutre. Després, a mesura que vas coneixent els personatges, el to de l'obra, el pensament de l'autor, t'adones que això del lector neutre és impossible. Tots tenim predileccions per uns personatges i uns escenaris i també tenim afinitats o desavinences amb idees que es van desvetllant al llarg dels capítols. La lectura d'Ombres de foc m'ha enriquit, m'ha fet viatjar i sentir amb els personatges, els ambients, els escenaris, els petits moments i gestos, la música de tot plegat.

La novel·la se centra en la trajectòria de la família Klein al llarg de dues generacions, especialment durant els anys trenta i quaranta del segle passat amb el personatge del pare, en Samuel Klein. I als anys seixanta, amb la filla d'en Samuel, la Sarah, i el seu gran amic Armand. Aquesta no és una família qualsevol. No són persones ordinàries en temps extraordinaris. Sinó que són d'un estil molt concret i dinàmic: són jueus d'origen alemany, són cultes, sensibles, i sobretot compromesos. Aquest fet és central. Perquè nosaltres els lectors, veurem la vida, l'època, les vivències, els escenaris, els fets històrics a través dels ulls d'uns personatges d'un nivell intel·lectual extraordinari. Per tant, tindrem una gran lucidesa per poder veure la part central del segle XX i els grans esdeveniments bèl·lics, polítics, ideològics, socials, civils, mèdics, musicals, artístics, filosòfics, literaris, entre d'altres. 

Jeroni Alsina, l'autor
Ja podeu endevinar que aquesta és una novel·la rica, que ens proposa un trajecte complet i detallat per bona part del segle passat. No només ens descriu el marc històric, sinó que també hi veiem la mentalitat de cada moment, les novetats de les idees i de les lluites socials, que són corrents de fons molt més potents i permanents que la immediatesa de la política. I com a historiador, reconec el mèrit que té aquest retrat del passat. En aquest sentit, tal com jo ho veig, Jeroni Alsina és un home culte en el sentit humanista de la paraula. Com els savis del Renaixement, que eren dipositaris del coneixement de diferents disciplines, des de les científiques fins a les artístiques, ell és una persona que coneix el segle passat en tots els sentits. I a més a més de ser un metge de prestigi, també és una persona formada, un melòman del jazz, de la història fins al punt de qüestionar-se el perquè de cada fet, de la psicologia, de la literatura, etcètera. I també és un home compromès. I penso que aquesta és una de les raons per les que ha escrit la novel·la.


Mentre la llegia, tenia la impressió que era davant d'una obra que va més enllà del relat, que és una mena de llegat de l'autor. Una altra persona amb la seva biografia, potser optaria per l'opció més lògica i més fàcil de mirar enrere i escriure unes memòries. Però en Jeroni ha sigut prou agosarat i generós per abordar la redacció d'una història que mereix ser embellida de forma novel·lada. I poder-hi encabir la sensibilitat, les atmosferes, els dilemes, les lluites, els pensaments i la poesia. Una poesia en forma de bellesa com la del passatge en el que la Sarah i l’Armand visiten la catedral de Notre Damme i la Sainte Chapelle de París. I igualment present en molts altres moments. Aquest atreviment i aquesta generositat són d'agrair. I s'ha de reconèixer la seva perícia a l'hora d'equilibrar els gèneres històric, autobiogràfic, i el de ficció en una sola obra sense que l'un s'imposi i ofegui els altres. Per fer això cal saber-ne molt d'escriure. També cal ser valent i sobretot honest. Al darrere hi ha una feinada monumental de documentació, de reflexió, de posada en ordre, de revisió i de mirar-se al mirall directament als ulls, sense complexos, per poder-hi veure més al fons, fins a la intimitat més pregona i bàsica.

M'agraden les històries en les que els escenaris no són simples decorats, sinó que són atmosferes i vivències. Veureu i viureu el París dels anys seixanta com joves universitaris, la Guerra Civil a Barcelona i la postguerra des de la pell d'en Samuel Klein, un home a les antípodes del feixisme i del nazisme que farà el que calgui per combatre'ls, fugireu de nit amb els maquis, debatreu sobre els moviments pacifistes americans arran de la guerra del Vietnam, descobrireu clàssics del jazz i sereu testimonis dels primers trasplantaments de ronyó. I ho fareu amb personatges complexos i humans. Persones amb ideals, conviccions fermes, sentiments sincers, febleses, ambicions, dubtes, errors, recances, ferides i records que els acompanyen. En definitiva, veureu i viureu la seva història. I això és el millor que es pot dit d'una obra com aquesta novel·la.

Deia Marc Aureli: “De cada cosa, pregunteu-vos quina és la seva natura, què és en essència”. Ombres de foc és valentia, honestedat, compromís, generositat, la flama de la joventut i la lluita eterna per la llibertat.


Jeroni Marín Surroca



dilluns, 23 de novembre de 2015

Jordi Dorca presenta "Cendra viva", de Maria Vilanova

Ara que sembla que ja ha arribat el fred, no hi ha res millor que quedar-se a casa asseguts al sofà, a la vora del foc o amb una manta, i començar a llegir un d'aquells llibres que no pots parar de llegir-lo fins que l'has acabat. Això és el que passa amb Cendra viva, de Maria Vilanova. Us deixem amb el text que va fer servir el filòleg Jordi Dorca per presentar la novel·la.



Títol: Cendra viva
Autora: Maria Vilanova i Vila-Abadal
Pàgines: 202
Preu: 18,50€


Cendra viva, de Maria Vilanova i Vila-Abadal

Va ser amb motiu de la presentació, a Vic, del llibre El món per un forat, i precisament després d’haver llegit el llibre London is London, quan al meu cap es va anar conformant la idea –la necessitat, gairebé–  d’una novel·la de la Maria de mena introspectiva, molt psicològica. Vaig pensar: li has de dir. Era ben bé la mena de novel·la que jo volia llegir escrita amb les seves paraules i com a continuació lògica de la seva obra literària.
     
Dit i fet. Sortint d’aquella presentació a la Biblioteca Joan Triadú no em vaig poder estar de dir-li-ho. Maria, ho veig ben clar, hauries de fer una novel·la de mena psicològica. Me la imagino intensa, punyent, amb molta grapa, atapeïda de sentiments. Ho tenia clar com una il·luminació. L'has de fer, Maria, li vaig. L’has de fer. La seva resposta va ser contundent. Ja la tinc, em va dir. Ja la té l'editorial, crec que em va dir. Sortirà a Gregal. I vet aquí que el llibre ja és entre nosaltres.

Cendra viva és, segons el meu parer, una novel·la psicològica. Però ho és amb matisos. És costumista, tal com diu la Carme Parets en una ressenya publicada al bloc Quadern de mots, sols en el sentit que reprodueix les pautes de conducta, les pautes socials. Ràpida, diàfana, i rica com el llenguatge genuí que ella sempre fa servir. En algun moment –ho  confesso– em recorda la polidesa de Zola, del naturalisme francès, pel fet que els sentiments, les passions es destrien bé, amb claredat científica.

Maria Vilanova, l'autora, i Jordi Dorca durant la presentació a Vic

Però no és solament això que m’impressiona. L’ús de la primera persona del present d’indicatiu, tan audaç tècnicament, ens atansa a la veritat de la protagonista, a la seva voluntat de viure una vida pròpia, lliurement triada.  

El text es llegeix vertiginosament. Hi ajuda –segur que sí– l'ús d'aquesta primera persona. Cendra viva és, en efecte, una novel·la psicològica. Però plena d'acció, de voluntat d'acció, sobretot, i d'un desig de viure que topa amb les constriccions socials que fan al cas. El resultat és, doncs, una novel·la d'acció psicològica, com diria Helena Bonals, col·lega escriptora. 

Cendra viva és, a més, la història d’un setge. Més que feminista, és una novel·la humana, humanista.  La Josefina, dona nascuda al segle XIX, viu en solitud: una solitud en companyia, com ho són totes les solituds que el sistema imposa. Un sistema que es va carregant i recarregant. Varia l'èmfasi. Hi ha modificacions, però el pes de la història es nota. Les formes de relació social canvien. Però mentrestant, a escala humana –com diu l'autora– , ens toca viure el que ens toca viure. 

Hi ha una mamà (la sogra, una dona horrible, però real) que exerceix el paper dominant, i ho fa gairebé a distància. Tanmateix, sempre hi ha un fil d'esperança. La protagonista lluita, podríem dir que encara lluita. Dona anònima, nascuda el 1895, que lluita pel sentit de la vida.

La cendra viva és això. Això i moltes coses més. També aquesta lluita pel sentit de la  vida. Aquesta porta que convida a més primavera. Allò no dit. La paraula no dita, allò que no gosem dir, allò que no gosem fer.  

Hi ha, és veritat, uns mossens que se surten de la norma: antisavis, com diu la Maria. Aire, més aire per anar surant. La sensació arriba al lector. I una minyona, la Cisqueta, alta i grossa, confident o quasi confident, sobre la qual rebota el pes de la norma, de la interdicció, de les prohibicions socials.
Hi ha, en fi, el marit bon vivant, el marit d’aquesta dona jove, atrapada des del segle XIX.
 
De les seves calaverades a ciutat no en sabem gairebé res. O tot. La Maria Vilanova ho escriu magistralment, això. Ho sabem tot, el que fa aquest home. Però resta en silenci.   

I la mamà, tornem-hi, la mamà dominant, mamà de ferro. Fa contrast amb el papà, home sensible, amb característiques femenines, autèntic pol femení. “Passa’m la sal, Josefina”, diu la mamà. Autoritària, braç executor del sistema masclista imperant.  No sabem si estima o no...  No ho sabem.   
Però el final –no el dic–  convida a imaginar més llibres. I tal vegada a una continuació d’aquest mateix.  No ho sé. En qualsevol cas, el futur ha de ser lliure, de llum en la vida. Que no digui i que no calgui escriure “passa’m la sal, Josefina”.

Jordi Dorca, filòleg


                                 

dilluns, 16 de novembre de 2015

Jordi Rubió parla de "L'èxode català de 1936 a través dels Pirineus"

Aquesta setmana descobrim l'últim llibre d'història que hem publicat: L'èxode català de 1936 a través dels Pirineus. Aquesta obra ens arriba de la mà de Jordi Rubió i Coromina, doctor en Història per la Universitat de Girona; títol aconseguit precisament presentant en la seva tesi doctoral aquest estudi sobre els orígens, el desenvolupament i les repercussions de l'exili de 1936 durant la Guerra Civil Espanyola.

Títol: L'èxode català de 1936 a través dels Pirineus
Autor: Jordi Rubió i Coromina
Pàgines: 388
Preu: 22€


A continuació us reproduïm l'entrevista que la Librería de Cazarabet ha fet a Jordi Rubió Coromina:

Jordi, per què un llibre dedicat a l’èxode català del 36? què et fa triar aquest any per a la teva tesi i després per editar aquesta síntesi que és el llibre de Gregal que tenim entre les nostres mans?
Jordi Rubió, l'autor
La Retirada de 1939 ha captat l'atenció de bona part dels historiadors durant els darrers 40 anys, des dels treballs de José Luís Abellán i Javier Rubio als tot recents de Pelai Pagès. En canvi, l’estudi de l’èxode català de 1936 ha evolucionat molt poc des que Albert Manent reclamava a finals de la dècada de 1980 profunditzar en el tema. L’any 2003 es publica la primera monografia específica, Els catalans de Gènova, de Rubèn Doll-Petit, que aborda la fugida marítima a través del port de Barcelona, però l’èxode a través dels Pirineus és un tema que quedava pendent.
Qualsevol que esculli un tema d’investigació ha de fer-ho amb un interès especial, una curiositat que ha d’impulsar el treball. Jo vaig escollir l’èxode català de 1936 perquè volia entendre el perquè d’aquest desplaçament de població; perquè milers de catalans decideixen fugir de Catalunya clandestinament per lluitar amb les tropes franquistes i quines conseqüències té aquesta presa de posicions en la conformació de les estructures polítiques i socials del primer franquisme.
Ho anomenes “èxode”. Per què no exili?
No defujo el terme “exili”, però vull marcar certes diferències. El 1939 la població es veu forçada a marxar fora del seu país per motius polítics i a residir a l’estranger mentre la situació no canviï; per tant, s’exilia. El 1936, en canvi, es produeix un desplaçament de desenes de milers de catalans cap a França i Itàlia. En la seva majoria, però, ho fan per entrar de nou a Espanya pel territori ocupat per les tropes franquistes. Una part d’aquests catalans decideix exiliar-se mentre duri la guerra, tanmateix emprar el terme “exili” pel conjunt no em sembla del tot apropiat. En canvi, “èxode”, com a emigració sense més adjectius, pot convenir al conjunt de desplaçats.
No tots els que van marxar en aquest èxode eren o van formar part dels vençuts al cap de tres anys…
Ben al contrari, els que integren aquest èxode són (seran) els vencedors. Els motius de la fugida són diversos, però la gran majoria acabarà la guerra al costat dels nacionals i això els valdrà el respecte de la Dictadura, que els atribuirà nombrosos beneficis dins de la societat. El règim franquista reconeix a excombatents i excaptius el dret preferent a les places de concurs públic de l’administració i de l’empresa privada, l’accés als comandaments dels òrgans de Falange i de l’administració local i provincial, a més de l’exercici del poder moral damunt d’una societat esberlada entre vencedors i vençuts.
Els vençuts es troben en alguns grups minoritaris que he pogut identificar dins d’aquests desplaçament de població. Entre els homes en edat militar que escapen a la mobilització, els catalans d’ordre i els religiosos que fugen de la repressió republicana hi ha, per exemple, membres del POUM o membres del govern de la Generalitat amenaçats dins mateix de l’ordre republicà. Els vençuts són també aquells grups a qui les males condicions de vida que ocasiona la guerra fan marxar cercant més una millora de la seva situació econòmica que no pas cap altra cosa. Aquest fenomen afecta també diversos grups de gitanos.
N’hi havia que no volien saber res de les guerres, de les confrontacions… fins i tot entre la família i els amics. Molts d’aquests que van marxar el 36 devien pensar que estarien fora de les fronteres només un breu temps i així fou en alguns casos, no?
Efectivament, no tothom es posiciona clarament a favor d’uns o dels altres. Existeix un rebuig a l’esforç militar, ja sigui al costat dels republicans o dels nacionals. Fugir per esquivar la mobilització al front és una reacció humana que trobem a totes les guerres. Ara bé, els pròfugs que fugen durant la Guerra Civil acabaran, gairebé tots, de grat o per força, lluitant en un dels dos bàndols. Un grapat dels refugiats de 1936 tornarà a Catalunya per acollir-se a les amnisties del govern de la República i la gran majoria anirà a l’Espanya de Burgos engruixint les tropes franquistes. Als que aconsegueixen evitar la mobilització militar, de retorn a Espanya acabada la guerra, Franco els imposarà tres anys de servei militar obligatori.
Molts dels refugiats de 1936 es dirigeixen a França amb l’única intensió de retornar a Espanya per Irun, porta d’entrada al territori ocupat pels rebels. Per aquests, la fugida, el sojorn a l’estranger, no és més que un tràmit d’uns pocs dies. Tot i així, aquests homes no se senten tant a casa com lluitant per arribar-hi. Per a ells, l’objectiu és l’ocupació de Catalunya per les tropes franquistes, que representa el moment en què podran tornar als seus pobles i ciutats d’origen i retrobar-se amb els seus familiars.

Rubió presentant el llibre a la llibreria La impossible de Barcelona

Però gent de la ciència, intel·lectuals que fins i tot signaven documents a favor de la República també van marxar, per què?
Sí, entre els refugiats de 1936 hi ha reconeguts científics i intel·lectuals. Potser el cas més significatiu és el de José Ortega y Gasset, que tot i haver signat un document de suport al règim republicà va prendre el camí de l’exili l’any 1936. Segurament aquí hauríem de saber dissociar l’adhesió a un govern o fins i tot el refús al cop d’estat davant dels actes revolucionaris perpetrats dins del territori republicà. La violència revolucionaria exercida dins de l’Espanya republicana té una incidència clara en l’actitud dels republicans més moderats i, per suposat, entre els sectors més conservadors.
De Catalunya marxa gent tan important com Joan Casanovas, president del Parlament de Catalunya, Josep Maria Espanya, conseller de Governació, Ventura Gassol, conseller de Cultura, Frederic Escofet, comissari general d’Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya o Santiago Gubern, president del Tribunal de Cassació. Estaven amenaçats i corrien risc de mort per haver facilitat la sortida de Catalunya a molts perseguits.
Hi havia gent que va marxar i que ho va fer per por a certes repercussions. Aquests se'n van anar a territori neutral per intentar buscar una entrada, altra vegada, a l'Estat espanyol i a territori conquistat pels rebels franquistes… Com ho feien escapant des de Catalunya i el Pirineu?
La fugida a través dels Pirineus és una fugida clandestina, que es fa de nit i per passos fronterers poc concorreguts. Senders de muls, colls i ports de muntanya són els indrets preferits pels guies que condueixen les expedicions de fugitius. Un cop a França, tots els refugiats són identificats per les autoritats gales, que els ofereixen la possibilitat de residir a França, en centres o camps d’acollida, o bé el trànsit cap a Irun. Naturalment, també poden refer el camí cap a Catalunya encara que són ben pocs els que ho fan (o que declaren voler fer-ho). A partir de l’octubre de 1937, França no deixarà elecció als refugiats, als quals els donaran 48 hores perquè surtin de França cap a una de les dues Espanyes en guerra.
Què ens pots dir, breument, dels altres èxodes: el de la frontera portuguesa, el del Pirineu Navarrès i Basc, el marítim…?
Portugal és la via de fugida de diversos generals, militars i civils involucrats amb el cop d’estat del 18 de juliol. Al Pirineu de Navarra hi conflueixen diferents desplaçaments de població, el dels republicans que fugen d’un territori dominat des del juliol de 1936 per les forces rebels i el dels catalans que han sortit de Catalunya entre finals de juliol i primers de setembre de 1936. És per la frontera navarresa que arriba a Pamplona Josep Maria Conill Postius, el cap del requetè català.
La frontera basca viu diferents onades de l’exili republicà, primer amb la caiguda d’Irun el setembre de 1936 i després amb la presa de Bilbao l’estiu de 1937.
L’exili marítim, tal com l’ha demostrat Rubèn Doll-Petit, és molt quantiós i alhora constitueix l’exili més genuïnament burgès dels que s’esdevenen durant la Guerra Civil.
Por a les represàlies o, com dèiem, gent que escapava del conflicte, tant d’aquestes columnes un xic descontrolades com d’altres. Tanmateix, n’hi havia que van escapar perquè tenien verdadera por al conflicte en si, a la guerra i a tot el que comportava i perquè, tot i ser de tarannà republicà i d’esquerres, veien que allò estava perdut, ja que els rebels, des d’un principi, comptaven amb els suports del poder monetari, del món burgés, de la “gent d’ordre”, de l’església, de la majoria dels militars i, fins i tot, de la gent que, com ells, fugien del conflicte i no podien plantar cara, però que tenien la necessitat de fugir i d’escapar del conflicte per l’angoixa que tot  això els podia suposar.
L’arbitrarietat i l’aprofitament de la guerra per arranjar querelles personals van existir dins de les dues Espanyes. Així, la por a represàlies només toca a la gent que senten un perill per la seva vida, car fugir implicava, de facto, la imposició de represàlies als familiars que es quedaven. Per tant, si es feia, havia de ser per una bona raó.
Molts dels que van iniciar aquest èxode eren persones de dretes i d’església que, després, van reiniciar el viatge de tornada…què ens en pots dir?
Sí, és clar, els homes d’església i d’ideologia dretana ocupen un espai important entre els refugiats catalans de 1936 i la seva tornada a Catalunya la viuen com a conqueridors de la pàtria. Molts d’ells tornen tan bon punt els seus pobles són ocupats pels rebels; alguns causen estralls denunciant tots aquells que havien tingut simpaties amb els republicans.
Quins trets fonamentals compartien els que van emprendre l’èxode del 36?
-El catolicisme. La fe cristiana sembla l’element més transversal entre els refugiats de 1936 encara que no sigui del tot generalitzable. Més enllà d’aquest element, cal dir que es tracta significativament d’una migració de gent d’ordre i de “quintos”, d’homes en edat militar.
De quins llocs del territori de Catalunya venien aquests primers homes i dones que van iniciar l’èxode? I, passant pels Pirineus, cap a on anaven?
Hi ha refugiats de totes les comarques catalanes, però les comarques frontereres de Lleida i Girona estan especialment ben representades, així com les àrees més poblades dels voltants de Barcelona. A la Catalunya nova, els percentatges de població que fuig pels Pirineus són molt inferiors.
Rubió durant la presentació del llibre a la Fira Liberisliber de Besalú

Podem equiparar alguns trets o factors que van desencadenar l’èxode del 36 comparant-los amb tot allò que es va desencadenar quan es va proclamar la Segona República, el 1931?
Quan es proclama la II República, el 14 de juliol de 1931, pràcticament l’únic que marxa és el Rei. Més tard, algunes accions violentes contra l’Església causen el desplaçament de religiosos a França, però aquests fenòmens són constants en la història contemporània d’Espanya i es fa difícil comparar-los amb els esdeveniments de 1936, quan la repressió contra sacerdots i religiosos és brutal i sistemàtica.
Ostres, sempre m’ha cridat l’atenció, però en aquest llibre tot  agafa més forma quan veig que documentes que algunes persones de dretes, vinculades o simpatitzants amb els rebels. ja havien agafat l’èxode com a prevenció. A molts, el Cop d’Estat els va agafar a la frontera o a l’altra banda….Sembla que tot ja estava més que dibuixat?
No sé si podem dir que tot estigués dibuixat, però el cert és que hi ha coses que poden semblar casuals i que no ho són. Desencadenar un cop d’estat en ple període estival pot afavorir que les classes benestants estiguin fora del país i també que els membres del govern estiguin disgregats, la qual cosa pot ajudar l’èxit de la revolta.
Com va ser el procés de documentació, amic Jordi, per aquest llibre i la metodologia de treball?  Treballar, tenint al darrere l’Àngel Duarte Montserrat i el Jordi Canal Morell, ha de ser tot un estímul i, a la vegada, un repte. I la col·laboració amb Gregal com ha anat?
Documentar la fugida de tants catalans entre 1936 i 1938 ha estat la tasca més difícil, ja que en els arxius catalans hi ha molt poques traces d’aquest desplaçament de població. És gràcies als arxius francesos i als arxius de l’espionatge franquista que he pogut identificar i quantificar aquest èxode.
El treball amb els meus directors de tesi ha estat molt gratificant. El més important per mi ha estat que hagin cregut i defensat l’interès històric de la meva recerca doctoral.
Per a mi ha estat un goig poder treballar amb una editorial jove i independent com Gregal, que inverteix en l’edició de llibres de difusió històrica.
En què estàs treballant ara?
Ara mateix no treballo en cap recerca específica. La situació de crisi permanent que viuen les Humanitats des de fa anys no ajuda gens les persones que, com jo, procurem fer recerca als llims del sistema universitari català. La producció científica haurà de passar per altres viaranys o no passarà.

dilluns, 9 de novembre de 2015

"Amb dits de molsa", ressenya de Jordi Serra

L'entrada d'avui la volem dedicar a una de les nostres últimes novetats, que ens arriba de la mà de l'escriptor calongí, però establert a Tarragona, Alfons Cama Saballs. Cama va començar el seu camí com a escriptor el març de 2013 i aquesta que presentem avui, Amb dits de molsaja és la seva tercera novel·la. 

Jordi Serra i Garrido, autor del recull de relats La cantonada i del llibre de poesia Desig de llum i d'ombra, n'ha fet una excel·lent ressenya. Us la reproduïm a continuació.


Títol: Amb dits de molsa
Autor: Alfons Cama Saballs
Pàgines: 217
Preu: 18€



Bombolla d'intrigues i carícies de molsa

Jordi Serra
Els humans ens entestem a atribuir a l’amor una capacitat redemptora il·limitada. Abans no assolim aquesta mena de salvació, però, ens deixem arrossegar un i altre cop pel sexe i la cobejança. I tan aviat ens penedim de no haver sabut endreçar aquestes pulsions, com de no haver-nos reduït a la simplicitat d’una conducta instintiva. Dir que la dicotomia sexe-amor és un dels motors narratius més poderosos d’ençà que existeix l’art de lligar paraules no ve gens de nou; poder dir, però, que t’ha caigut a les mans un llibre que resol la dicotomia per camins sorprenents o, si més no, poc fressats, és un goig.

Amb dits de molsa, la tercera novel·la del calongí Alfons Cama i Saballs, combina sàviament algunes pinzellades del gènere negre, tan en voga ara mateix, amb la sensibilitat que caracteritza l’autor a l’hora de relatar històries amoroses poc usuals, com ja va demostrar a Un pessic a l’ànima. Tot i que inicialment sembla apuntar cap a una història de temàtica ecològica, el pròleg etziba un gir que es grava a la memòria del lector i que el tindrà amb l’ai al cor una colla de capítols: cenyit a l’exigència d’un relat d’intriga, el llibre formula la canònica retrospecció que manté viu l’enjòlit ben bé fins al desenllaç.

En els primers capítols, la trama juga la carta del plantejament múltiple, oferint diversos fils argumentals que no trigaran gaire a confluir de forma inesperada. És en aquest punt que Cama demostra una gran habilitat per lligar uns tipus humans concebuts en biosferes tan dispars com la Tarragona dels especuladors immobiliaris i els altiplans del Perú. Les intrigues immobiliàries responen a una inquietud social que encara avui en dia és ben vigent i punyent, i l'autor sap posar aquest ganxo al servei d'una història que s'abandera, com a element més remarcable, de la construcció d'uns personatges que es fan creïbles i entranyables per la seva normalitat.

L'argument amorós, doncs, es va trenant subtilment a cavall de la trama que el vehicula, i acaba significant-se en el llibre per damunt d'aquesta. L'elogi més gran que es pot dedicar a les escenes amoroses és el de destacar-ne l'escaiença, tant pel fet que es deuen a la història, no a l'inrevés, com pel servei que fan a la definició dels retrats. S'alimenten, a més, d'una tendresa que no busca edulcorar els detalls –detalls que, en unes mans menys sensibles, podrien resultar escabrosos o fins i tot barroers–, sinó de fer els protagonistes més propers i versemblants.

Alfons Cama, l'autor
No ens estem de plantejar un petit però: es troba a faltar una mica més de prolixitat en el retrat d'alguns personatges, els antagonistes, i especialment els col·laboradors d'aquests, que amb prou feines queden dibuixats a través d'un parell de retrospeccions, ben encastades, això sí, en el conjunt de l'obra, però que es revelen escasses. Aquests personatges semblen prou atractius com per fer-ne un dibuix més aprofundit.

Pel que fa a l'ambientació, sòlida i ajustada sempre als propòsits de la història, no hi trobem descripcions allargassades innecessàriament, sinó petites postals que acoloreixen un i altre racó del relat. Estil econòmic i precís, marca distintiva de l'autor, així com un rerefons ben documentat que dóna consistència a la trama.

També caracteritza l’autor el seu excel·lent gust pels títols suggerents. Com en el seu llibre anterior, a Amb dits de molsa Cama reserva la revelació del sentit del títol per a un moment clau en la definició dels protagonistes, la màgia del qual no tinc dret a trencar, perquè és un dels moments de la lectura del llibre que cal esperar com qui espera una petita perla i que t'enlluerna un instant, de tal manera que portes aquesta espurna fins a la fi del llibre, i encara un temps després de finalitzar-ne la lectura. Sí que em permetré, però, jugar-hi discretament, tornant al que dèiem al principi: tot el plaer buit de sentit i tota la riquesa acumulada, tot ho donaríem pel conhort d’una carícia feta amb dits de molsa.


dimarts, 3 de novembre de 2015

"La indiana", per Ramon Erra

Avui volem dedicar aquesta entrada al bloc a La indiana; una d'aquelles novel·les que no es poden llegir abans d'anar a dormir perquè un cop s'ha començat ja no es pot parar fins a acabar-la, tot descobrint les aventures de la Claire Pourpière. Per tal que us en feu una idea, us compartim el text que va fer servir Ramon Erra, escriptor i professor d'escriptura, per presentar-la el passat mes d'abril a l'Ateneu Barcelonès. 


Títol: La indiana
Autora: Roser Burgués
Pàgines: 168
Preu: 17,50 €
Web: La indiana
















OR I FEMS
                                                                           
Ramon Erra


Primer de tot vull donar les gràcies a la Roser per la confiança que em demostra (i en això penso que potser és imprudent, que no sap a quin sant està encomanant la seva ànima) encarregant-me la presentació d'aquesta novel·la que segur que és importantíssima per a ella… vaja, que aquest de la presentació és un moment important. Ella diu, en el bonic, significatiu i encertat (en una presentació no se solen dir coses dolentes, però en tot el que diré aquesta tarda, o en gairebé tot, ja us asseguro que seré sincer), en el bonic, significatiu i encertat pròleg, doncs, diu la Roser que la novel·la se li imposa i no la deixa. Quina cosa tan maca, això de tenir un tema que se t'imposa, que no et deixa. I és veritat que un cop coneixes el personatge de la Claire Pourpière no pots deixar de pensar-hi. Impacta.


Impressiona tant que, mireu, m’he hagut de deixar barba per poder-me sentir autoritzat a parlar-ne avui aquí. La Claire Pura Pedra, de pedra picada (podria ser aquest l'origen del cognom).  No sé si la Roser, que els que la coneixem sabem que és una dona de caràcter, ha heretat molt o poc de la seva avantpassada, penso que alguna cosa sí. Caràcter i sensibilitat artístiques, això segur. Els que l'hem acompanyada en el camí, sempre costerut, d'acabar una novel·la, sabem que es necessita això i més.
Perquè, aviam, si algú té entre mans un material d'aquesta mena, una història… "Tinc una molt bona història!", diu un individu. I es pensa que amb això ja ho té tot per escriure una bona novel·la. Els que som avui aquí ja sabem que no. A part de tenir la història s'ha de tenir el talent i la sensibilitat per portar-la a bon port.

Però anem per feina. No ens perdem en minúcies. Anem a veure si la novel·la, a part d'una història ens ofereix alguna cosa més. Per exemple, si toca grans i petits temes.
Me'n vénen uns quants al cap:

  • Dona i poder
  • Poble i ciutat 
  • Riquesa i poder 
  • Misèria i abundància 
  • Cultura i diners 
  • Amor i amistat 
  • Pares i fills 
  • Món físic i món espiritual  
  • Moments històrics i vida diària 
  • Salut i malaltia 
  • Individu i comunitat 
  • Dignitat i el què diran 
  • Vida i mort 
  • Poder i més poder
  • Records i futur
  • Poder i més poder…

Ja veieu que la idea de poder se’m repeteix...

I parlant d’una dona! Ep, ja tenim alguna pista. Si una dona té poder, diners i glòria deu ser que… deu ser que no s'ha cuidat prou de la família? Ha fet servir els seus encants per lucrar-se? S’ha aprofitat de les debilitats dels homes? "Quina una!", diria la veu popular.

Ah! Un incís sobre un tema que és important a la novel·la, el de la veu popular, el de la societat rural tancada que no perdona que una dona sigui espavilada a més de guapa i per postres francesa. I és que la gent dels pobles...! Ai, és tan tancada, tan simple, tan ximple… Ep, ep, ep, alto aquí. Sobre el polèmic tema POBLE versus CIUTAT (en el sentit de "ai, que poc civilitzats que són aquesta gent de poble", etc.), que seria molt llarg de discutir, he d'avisar que jo, que sóc de poble i que no en renego de cap manera, estic autoritzat a dir-ne alguna cosa. Recordo algunes converses amb la Roser sobre com s'agafaria la gent de Castelló de Farfanya alguns passatges no gaire complaents amb el tarannà de la població (d'altra banda compartits amb totes les poblacions d'aquella època) que surten a la novel·la. Vaja, que la Roser pensava que potser la propera vegada que aniria de visita al poble la rebrien a cops de roc. Bé. Aquest tema deixeu-me que me'l guardi pel final. Ja us he dit que em sento autoritzat per parlar-ne. Ja avanço, però, que de Castelló de Farfanya en aquesta novel·la se'n diuen més coses bones que dolentes. Com a tots els llocs, hi ha gent i comportaments de tota mena. Que els pobles avui dia han canviat com un mitjó. Però les coses dolentes sempre couen…

Roser Burgués, l'autora


Garses, orenetes i blat. Seda, vanos i cotxes de cavalls. Campanes, crits d’oreneta i fregadís de seda. Déu meu quines descripcions més maques! S’hi plora i s’hi riu. S’hi fornica i s’hi mor.  Però què té aquesta novel·la que no tinguin totes les novel·les? Vull dir que a part d'una bona història, què ens ofereix?

Començaments de capítol que vénen de biaix, que entren per la tangent, que surten d’on no t’ho esperes. Com si ens disposéssim a parlar d’una altra cosa, bonica, agradable o dolenta i difícil de pair i, patapam, tornem allà on havíem de ser: la història d’una dona de pedra picada que també s’equivoca, que també pateix, que també paga un preu molt alt per la felicitat…si és que en té.

I aquestes el·lipsis, aquest deixar d'explicar que excita tant la imaginació de malalts de la imaginació... Jo me’n considero.  Ja ho veureu, quan acabeu la novel·la us quedaran unes ganes boges de saber què coi va passar a ca la Miquela aquell dia, aquella vegada que es van estar tots allà dos dies tancats i la gent al carrer esperant aviam què s'hi coïa. O dins el camarot de l’Ovidi, que ja ens imaginem que no van estar tota l'estona jugant al dòmino... 

Deixeu-me parlar també de la gran evolució del personatge principal, de la Claire Pourpière. Podríem dir que passem de la misèria al luxe, dels fems a la seda. En molt poques pàgines. Llegim-ne dos fragments. Que van just abans de la gran el·lipsi que us deia: aquells dos dies tancats i la gent del poble esperant al carrer aviam què. I nosaltres, els lectors, també esperant aviam què.

Una novel·la no és el tema, no és el què. Sí, és cert, la vida d'una indiana ja és una novetat, quan tot són vides d'indianos. Sí, però la novel·la, més que el què, és el com. I aquí és quan podem parlar del gran assortit, com si fos una capsa de galetes Birba de Camprodon, o de galetes Trias de Santa Coloma de Farners, amb aquells vanos i aquelles neules… aquí podríem parlar del gran assortit de recursos que ofereix la novel·la que avui presentem i que tampoc és tan llarga:

  • Cartes 
  • Monòlegs interiors
  • Diàlegs
  • Descripcions
  • Històries paral·leles
  • Entrem a la ment d'un animal de peu rodó
  • Cronologia capgirada
  • Cançons
  • Poemes
  • Llegendes… urbanes (rurals)
  • Símbols
  • Girs inesperats
  • Llistes d'objectes
  • Fantasies
  • Somnis
  • Estampes
  • Nostàlgia i humor.


S'ha discutit molt, vam discutir molt en el seu moment, sobre si eren contes o era una novel·la. I sí. Resulta que al final eren uns contes… que junts fan una novel·la. S’ha dit si en realitat no era la biografia d'una dona, sinó la crònica d'un poble. S’ha discutit si era novel.la costumista, si tenia un peu a les rondalles populars o si s’endinsava en el realisme màgic… Potser una mica de tot. Recordeu que va quedar finalista del III Premi Gregal de Novel·la Històrica. I calla que potser no li van donar perquè no s'acabava d'ajustar al gènere. Perquè el superava… amb tots els respectes per la novel·la guanyadora i pel gènere de la novel·la històrica, que tan bons resultats ha donat.


Intervenció de Ramon Erra durant la presentació. 
Estem davant d'una novel·la amb un biaix força interessant. La vida d'una dona extraordinària pel seu temps i el seu entorn ens és explicada només amb els episodis clau de la seva vida (o els que resulten clau per fer de la seva vida una novel·la).

L'ús de la figura de l'el·lipsi –que té el seu origen en l'estatus primigeni de conte de la majoria de capítols que formen la novel·la– està portat amb molta murrieria, de manera que l'estructura en surt beneficiada de la tria d'allò que es diu i d'allò que es deixa de dir.

L'ordre en què es presenten els fets també està força ben jugat. Comencem amb un episodi que té lloc uns anys després dels esdeveniments nuclears que es narraran: el moment de la crema d'objectes religiosos i esglésies durant la Guerra Civil.

Des d'aquesta primera escena ja veiem que es parlarà d'una dona diferent, culta, espavilada, que ha hagut de viure en un context primari. Aquí ja apareix el primer del seguit d'elements que serviran a l'autora per donar una idea de continuïtat en la narració (perquè sortiran més d'una vegada): en aquest cas, els quadres de Toulouse-Lautrec que el Miquel fill destrueix (ignorant-ne el valor), que al mateix temps també ens parlen de les diferències entre la sensibilitat de la protagonista i la de la gent del seu entorn.

Després comença la història d'aquesta dona, la Claire. La seva marxa d'Albi per un embaràs, o un amor, la seva vida a Castelló de Farfanya, desagradable i pobre en tots els sentits. Les primeres mostres del seu caràcter rebel i ambiciós. El primer contacte amb la Trementinaire (que és una altra dona lliure, però d'un nivell diferent). El seu amor per la família. El seu gran “sacrifici”, que al mateix temps és un alliberament: marxar a Cuba.

Aquí s’obre una gran el·lipsi, força intrigant, que es tanca amb l'arribada d'una Claire rica i glamorosa que reparteix duros a la gent del poble. Bona troballa això de no explicar-nos, la novel·la volem dir, què passa o què es diuen la Claire i la seva família i la Trementinaire dins de la casa de Sant Miquel de Farfanya els dos dies que hi passen tancats. Ben jugat també, en general,  el tema de la Trementinaire, que anirà agafant força i protagonitzarà algun dels moments més dramàtics de la novel·la: la Setmana Tràgica, per damunt de tot.

Cada capítol és una història interessant per ella mateixa, ben escrita, ben enfocada, sovint magnífica. I cada capítol també és un petit gir en la trama de la novel·la. Hi ha episodis que sembla que fugen del tema, que no hi tenen relació, però sempre s'acaba repescant la informació i es tornen a posar els fets narrats al servei de la trama, del cos central de la trama.

Ben ambientada, amb cops d'efecte i amb detalls plens de força (el Titanic, el robatori, la fi de la Trementinaire, l'embarcament dels nois per anar al Marroc, l'arribada amb cotxe a Castelló, etc.), amb un ús molt ric dels símbols: el color violeta del vestit, la branca de romaní, els escapularis, etc. La novel·la enganxa i a estones emociona.

Hi ha algun capítol de to més humorístic i algun altre que ens posa dubtes sobre qui és el vertader protagonista de la història que s'explica, però aquesta manera d'anar cap al tema principal, fent una mica de volta, també té la seva gràcia.

També hi ha moments amb una molt forta càrrega emotiva. I no cal dir que està molt ben escrita, etc., etc., etc. El to de la novel·la, un xic tragicòmic, crec que és el millor. És la marca de la casa. Penso que estem davant d'una novel·la original i força remarcable.

En resum. La Roser ens regala un text on ressonen les campanes, on volen les orenetes i on se sent el fregadís de la seda… l’organdí. Hi trobareu persones senzilles, persones complicades, gent dolenta, trossos de pa, monstres, aspectres, fantasmes, afamats, artistes, bohemis, músics de poble, jugadors, dones valentes, gent farta de tot… En resum. Or i fems. Hi trobareu traïcions, venjança, fidelitat, rebel·lia, però sobretot hi trobareu sensibilitat, poesia, detalls, i un retrat de l'ànima humana, que sempre és el mateix i que sempre ens sorprèn.

Ah, i tornant a allò del principi. De com es retrata la vida del poble de la Claire. Bé, penso que no cal que la Roser pateixi. La gent dels pobles també és capaç de veure les coses amb obertura de mires. I estic segur que sabran veure que això és un grandíssim homenatge al poble de Castelló de Farfanya. I que ara, a més de tot el patrimoni arquitectònic i artístic que queda al poble  (una part del qual es perdé durant la Guerra Civil, una pèrdua que serà encara més dolorosa d'acceptar pels lectors després de llegir el darrer capítol de la novel·la), a part de tot el que encara queda a Castelló d'aquella esplendor medieval, ara s'hi haurà d'afegir aquesta novel·la. El poble de Castelló es podrà enorgullir de tenir aquest homenatge preciós en forma de llibre i que avui presentem aquí a l’Ateneu Barcelonès, amb tots els honors.

Moltes gràcies.

  
Barcelona, Ateneu Barcelonès
Divendres 10 d’abril de 2015