Cercar en aquest blog

dilluns, 17 de març de 2014

Ponència de l'escriptora Coia Valls en motiu de la presentació d'"Un pessic a l'ànima" al Cercle de Lectura de Reus

PRESENTACIÓ
Un pessic a l’ànima a Reus
per
Coia Valls

Les novel·les funcionen quan l’escriptor no sols aspira a transmetre’ns la peripècia vital dels seus protagonistes sinó quan és capaç de transmetre’ns l’ambient, el món en què es mouen. Només aleshores nosaltres, com a lectors, ens disposem còmodament per enfrontar-nos a una història de ficció. I és que la ficció, en aquest cas la novel·la, no pot desenvolupar-se al bell mig del no-res.
El lector necessita veure que al darrere hi ha un univers complex i complet, un territori que batega de manera independent a la nostra quotidianitat, necessita, al capdavall, saber que no es trobarà en terra de ningú. Malgrat la força que tinguin els protagonistes, sense la participació d’una societat que transformi les decisions dels personatges que han estat cridats a escena, les ficcions grinyolen i acaben avorrint-nos.


Igual com en la vida ens afecta tot el que ens envolta, els lectors i lectores volen tenir la sensació que els personatges viuen el seu temps. D’aquesta manera, una història també es podria definir així: un personatge o personatges inserts en l’esdevenir del món. Però quines seran les seves reaccions? Com s’enfrontaran a les dificultats? Quina és aquella característica que els fa diferents, dignes de formar part d’una novel·la que ens pugui interessar?
Escriure té molt d’això. Descobrir el món que ens envolta des de la nostra perspectiva. Però sens dubte el paper de l’escriptor és molt especial. Ha d’estar obert. S’ha d’abocar a transmetre’ns uns fets, sense que els lectors sentin que els estan dirigint cap a un costat o cap a un altre. Deu ser el lector qui decideixi de quin peu coixeja aquell personatge o quines són les conclusions que li ve de gust extreure’n.
Dic tot això com a preàmbul a una bona novel·la, la d’Alfons Cama i Saballs que avui tinc el gust de presentar, Un pessic a l’ànima. Però no seria bo continuar sense introduir a tots vostès, que han vingut amablement a escoltar-nos, una mica més en matèria.
Alfons Cama és un home que ha conegut de prop la història més recent del nostre país, que s’hi ha implicat i, sobretot, n’ha sabut treure conclusions. Va estudiar durant els anys previs a la mort de Franco, quan era necessari saber quina era la teva posició en el món. Després ha treballat molts anys en l’administració pública i, potser, pel que intueixo, va dedicar una part de la seva vida a bastir el seu somni. De vegades, i això els hi diu una persona que ha començat, com en Cama, a publicar en la seva cinquantena, paga la pena esperar. Jo estic convençuda que escriure novel·les demana maduresa, si més no quan la idea és aspirar a fer una obra capaç de connectar amb la gent.
Només des de la maduresa et pots permetre entendre que les històries de ficció no es poden escriure com adoctrinament, o com a un mirall de les teves pròpies idees. El lector, la lectora, vol interpretar a través del que sap, del que és, de la seva experiència, i de seguida se sentirà decebut si se n’adona que lluny de deixar-lo participar de la història, l’escriptor pretén portar-lo de la mà fins a posicions ja prefixades.
Un bon escriptor es defineix, doncs, per aquest espai de llibertat que dóna als seus lectors. És clar que explica una història des de la seva perspectiva, però ens dóna l’oportunitat d’interpretar-la i d’extraure’n aquells moments, ensenyances, motius que creiem més propers a nosaltres. Hi ha poetes que parlen de la poesia com un gènere que s’ha de gaudir, no pas d’entendre, i, en un altre sentit també es podria dir de la novel·la. Deus tenir l’opció de portar la història que t’expliquen cap a la teva manera de veure les coses.
Per això sempre ric –si més no internament, el respecte als altres és important- quan un escriptor ens diu que pretén transmetre una manera de veure les coses. És fantàstic! Però resulta ingenu. En el fons, el lector o lectora, el que farà serà llegir amb un esperit clar de recerca dels seus propis referents, aquells amb els quals els hi és donat identificar-se. Només així gaudim d’una història, des de la llibertat de la interpretació.

Un dels fets que més em van cridar l’atenció només començar a llegir Un pessic a l’ànima és que em permetia aquest tipus de lectura. En aquest sentit, en Cama actua més com a cronista; d’una època, d’uns personatges; però, per sort, perquè els cronistes acostumen a ser força avorrits, al fons batega la vida dels seus protagonistes, sobretot d’en Martí, un noi que, com molts altres de la Transició, acaba posant el seu gra de sorra en el final d’un règim de conseqüències lamentables per gairebé tothom.
Aquest recorregut vital d’en Martí, eix i motiu de la novel·la, ens acaba convencent per la sinceritat dels seus plantejaments. Tot i no ser un personatge de vida extraordinària, reflecteix tantes i tantes vides senzilles tocades, d’una manera o d’una altra, per l’esperit de revolta, per la necessitat de trobar sortides quan tot sembla enfonsar-se.
No és l’únic personatge al qual hauríem de posar nom en aquesta presentació. També ens crida l’atenció el de Maria Eugènia, la “Geni”; perquè és artista, segons diu ella mateixa. Aquesta noia de bona família que travessa la novel·la serveix en Cama per retratar les diferències de classe encara ben marcades durant les darreries del franquisme. La relació de la Geni i en Martí ens porta l’aroma d’aquella meravellosa novel·la de Juan Marsé, Últimas tardes con Teresa, on en Martí seria una mica com el Pijoaparte particular de l’Alfons.
El quadre social reflectit, però, és molt més extens. Els petits empresaris, els seus assalariats, les relacions gairebé d’amistat que de vegades eren possibles entre ells. I d’una altra banda, el món de la joventut dels 70, els seminaris, la por a l’homosexualitat –molt ben traçat el personatge d’en Jordi- o l’esforç dels petits revolucionaris per lluitar amb totes les forces al seu abast contra la dictadura.
I és aquí quan surt l’Alfons Cama novel·lista, quan explica els fets sense jutjar-los, sense intervenir en les consideracions que pot extreure’n el lector. Un pessic a l’ànima funciona com una novel·la d’aprenentatge, una bildungsroman, que ens trasmet l’educació sentimental d’una sèrie de personatges en un moment cabdal de la nostra història.
Però no seria just que no dediquéssim uns instants a parlar de la capacitat de l’Alfons Cama per reeixir amb un llenguatge precís –no és una altra cosa, una novel·la, en primer terme-, una manera d’escriure que ens condueix a través de l’obra sense ensurts, sense frases que ens facin dubtar, que suspenguin el pacte establert entre autor i lector. En Cama té una prosa que podrien envejar novel·listes més consolidats, i jo diria que és fruit d’un tarannà personal reflexiu, observador, que s’ha anat forjant a poc a poc.
Un pessic a l’ànima és una bona novel·la sobre aquells anys en que tot semblava possible, quan els murs queien un darrere de l’altre perquè alguns hi van posar la vida. N’estic convençuda que la gaudireu, que anireu a la recerca de la seva primera novel·la “El camí dels cireres” i que no li perdreu la pista en el futur.
De moment, però, farem bé d’endinsar-nos en la que ens convoca. Però deixeu-me, de manera personal, que li demani a l’Alfons que continuï amb aquesta tasca d’imaginar històries per al nostre delit.

Coia Valls
Dilluns, 10 de març de 2014