Cercar en aquest blog

dimecres, 29 de gener de 2014

Ponència de l'escriptor Rafel Nadal en motiu de la presentació d' "Un pessic a l'ànima", la darrera novel·la de l'Alfons Cama Saballs


El passat 17 de gener vam presentar la darrera obra de l'escriptor Alfons Cama i Saballs a la Casa de Cultura de Girona, i vam tenir el plaer de comptar amb l'escriptor Rafel Nadal com a presentador. Tot seguit, us oferim la transcripció de la seva ponència.


Acte de presentació d' "Un pessic a l'ànima" a la Casa
 de Cultura de Girona, fotografia de Teresa Fargas

L’Alfons Cama és de Calonge, però també podríem dir que és de Palamós, i si bé ja fa temps que va adquirir la condició de fill adoptiu de Tarragona, quan s’ha posat a escriure, les emocions, les passions i les pulsions literàries l’han retornat a les comarques de Girona. Fa dos anys va escriure una primera novel·la plena de records d’infantesa que ell mateix es va editar, i per sorpresa seva el llibre li va funcionar. Així, amb El camí dels cirerers, aquest enginyer industrial es va convertir en escriptor.

Ara, l’Alfons ha reincidit i ha publicat Un pessic a l’ànima, la història paral·lela i simultània d’un amor —tan discret com intens—, d’una lluita política i de la transformació del país. A grans trets, el viatge per la infància, l’adolescència i la maduresa d’en Martí Pijoan, el fill d’un encarregat d’una fàbrica de suro de Palamós. Un viatge que ens passeja pels tres escenaris vitals del protagonista: Palamós, Girona i Barcelona, en coincidència amb els tres moments històrics que retrata la novel·la, és a dir, la postguerra, la transició i l’entrada en la democràcia.

Deixin-me dir per començar que Un pessic a l’ànima està molt bé. És un llibre ben escrit, llegidor, entretingut, que et va atrapant a mesura que la història avança. Ho dic perquè a les presentacions de vegades tots divaguem pel camí de la crítica més acadèmica i ens deixem el més important: si el llibre està bé o no. Queda dit, doncs, només de començar, que aquest llibre val la pena, que l’han de comprar, que l’han de llegir, que l’han de recomanar i que faran bé, a partir d’ara, de seguir la trajectòria de l’Alfons, perquè estic convençut que la seva aventura literària no s’acabarà aquí.

La història que ens hi explica l’Alfons és la història de les classes populars catalanes, que es van fer fortes, van créixer i es van emancipar cultivant els valors de la discreció, el treball, l’esforç, l’estalvi, la superació, la cohesió familiar i la devoció per la força emancipadora de l’educació. Aquests són els valors que va inculcar a casa seva en Damià, l’encarregat de la fàbrica de Palamós, i que després va practicar el seu fill Martí i s’intueix que també adoptarà el seu nét Albert.

Aquests són els mateixos valors que la petita burgesia de províncies va assumir com a propis: són els valors en els quals em van educar a mi mateix a casa, a Girona, i són els valors i també les contradiccions que reflecteixo a Quan érem feliços. Jo els vaig viure des de la comoditat i la discreció d’aquella petita burgesia de províncies que he intentat retratar en els meus llibres; l’Alfons explica els mateixos valors, les mateixes pors i les mateixes il·lusions des de la perspectiva de les classes treballadores i dels menestrals. I per contrast, ens fa entrar també al món de la burgesia barcelonina, segurament més poderosa i més gelosa dels seus propis privilegis.

Segurament per tot això, de seguida vaig tenir la sensació que el llibre de l’Alfons era complementari a la història que jo mateix havia volgut explicar. De la mà d’en Martí i la seva família, l’Alfons ens passeja per la Girona de la Sarfa, dels maristes o de la Rambla. Pel Palamós dels caleros, dels billars als soterranis del carrer Cervantes, de les primeres discoteques i de l’arribada del turisme. I per la Barcelona dels estudiants, de la revolta, de la lluita per la llibertat, de la presa de consciència que tots havíem de comprometre’ns. Són, com he dit, diferents classes, però els mateixos escenaris, els mateixos moments històrics i un mateix destí comú: la Catalunya moderna de classes mitjanes, de socialització i de benestar compartit. Fins ara, és clar, fins a l’arribada de la crisi.

És la història de la transformació de Catalunya cap a una societat sense classes, o d’amplíssimes classes mitjanes que inclouen tota la petita burgesia de províncies —que s’hi ha diluït— i també tots els Pijoan de Catalunya, que hi han pujat gràcies a l’ascensor social —mentre funcionava— i s’han convertit en membres de ple dret i finalment en actors de primera fila. Ja sé que no és el mateix ser alumne intern de pagament del Collell que ser intern fàmul dels Maristes. Però al final, la gana, la fred, la disciplina o l’enyorament són els mateixos des d’una bata de pagament que des d’una de fàmul i a tots plegats ens és fàcil reconèixer-nos en les escenes que ha construït l’Alfons, per més que a l’hermano Benjamín ell el bategi com a l’Hipopòtam i nosaltres li diguéssim directament el Mamut.

Rafel Nadal, fotografia de Teresa Fargas
Potser me’n vaig massa cap a una lectura en clau política de l’obra que presentem i seria molt injust, perquè els valors i el retrat polític hi són, però la història que ens presenta és molt més complexa. És un retrat d’època detallista. I és una història d’amor delicada. Una història amb moltes passions només insinuades. Que no es recrea en els detalls. Es queda en les sensacions, els primers apunts... Instants eficaços per despertar en el lector la força literària de les passions que el lector haurà d’acabar de construir.

A Quan en dèiem xampany començo i acabo amb aquesta escena:
“A casa, sempre que es destapava una ampolla de xampany, el pare demanava el tap, l’observava atentament amb cara d’entès, el flairava i el feia rodar entre els dits buscant el segell del fabricant.

—Bon tap —sentenciava molt solemnement quan hi reconeixia les inicials «FO» que l’identificaven com un tap fabricat a Francisco
Oller - Bouchons à Champagne, l’empresa familiar especialitzada
en la fabricació de taps de suro per a cava i xampany.

Després, tots ens l’anàvem passant i li donàvem la raó, fent que sí amb un cop de cap, tot i que en aquella època no sabíem res de carracs, de discos ni de mànecs.”

El gest que el besavi Francisco Oller va introduir als dinars familiars és un gest comú a totes les famílies vinculades al món del suro. A Cassà, a Llagostera, a Tossa, a Sant Feliu o a Palafrugell. I, és clar, a Palamós. També a la família Pijoan. Cap al final d’Un pessic a l’ànima, l’Alfons escriu:

“Per postres la Fina havia comprat un tortell en una pastisseria del carrer Major que sabia que faria les delícies d’en Damià. El van remullar amb un cava afruitat i fresc, amb un suau toc de dolçor. L’antic encarregat de la fàbrica va recollir el tap de l’ampolla, que havia petat alegre. Hi va inspeccionar el suro dels dos discos enganxats a l’aglomerat, un hàbit que no podia deixar de practicar en cap celebració en què es destapava una ampolla de cava.

Gasten suro de qualitat aquesta gent! va informar la resta de comensals.”

Quan vaig llegir aquest paràgraf vaig saber que havia encertat acceptant de presentar avui a Girona la història d’Un pessic a l’ànima, la segona novel·la de l’Alfons Cama, que està cridat a trobar el lloc al qual aspira en el sempre difícil panorama de les lletres catalanes.

De manera que ara destapo una bona ampolla de cava o de xampany. I després de flairar el tap i d’estudiar amb deteniment la qualitat dels discos de suro, omplo la meva copa i brindo per l’èxit d’Un pessic a l’ànima.

Salut per a tu, Alfons.

I a tots vostès, salut i molt bona lectura!