Cercar en aquest blog

dilluns, 6 de maig de 2013

Entrevista a Jordi Angusto, autor de "I jo, quina culpa en tinc, de tot plegat?"



1- Certament, I jo, quina culpa en tinc, de tot plegat? és un assaig que invita a la reflexió sobre la situació actual de crisi que ens envolta, tan a nivell econòmic com social. Quina motivació et va empènyer a escriure l’obra?En certa manera sí que ho és, de continuació. L’anàlisi d’allò que ens fa culpables és, alhora, l’anàlisi d’allò que en cap manera no ho som per molt que ens ho vulguin fer creure. Com per exemple que som gent desvagada i malgastadora, que vam consumir en excés i que en conseqüència ens mereixem la penitència de deu anys d’austeritat.

La mirada de la meva filla, que implícitament em preguntava què havia tingut a veure jo mateix en el desgavell amb que ara es troba ella, quan acaba els estudis i cerca debades una feina on aplicar tot el que ha aprés. Mentre que la generació precedent ens va deixar un millor món, la nostra no pot lluir el mateix mèrit. Mirar d’entendre per què havia estat així, per què se’ns ha girat en contra allò que havien imaginat una conquesta definitives, com ara entrar a Europa, va ser la motivació de l’assaig.



2- Al final de l’assaig ens véns a dir que si tenim alguna de culpa de la crisi és la de “delegar i callar massa”. Penses que cal un canvi de mentalitat dins el conjunt de la societat? Ens parles d’una revolució “d’individus en xarxa”. Ens ho podries explicar?

De fet penso que ja s’ha produït, aquest canvi. Com si allò que jo dic ho hagués pensat alhora un munt de gent. Els bombers que diuen que estan per rescatar persones i no bancs, els jutges que es rebel·len contra uns desnonaments injustos, els indignats, l’assemblea nacional de Catalunya... Una monja que decideix fer política i arrossega amb ella un economista que és com un àngel de la pau. Tots plegats ens hem adonat que la política és massa important per delegar-la en polítics professionals i hem fet un pas endavant. Un pas de gegants que és l’únic esperançador en un panorama que n’ofereix molt poca, d’esperança. I les xarxes socials crec que han facilitat molt aquest pas. La possibilitat de comunicació que ofereixen donen un poder enorme a tots aquells que no tenen altaveus polítics o mediàtics per fer-se sentir.


3- Creus que es pot ser optimista davant el futur?

Ho he dit més amunt: l’únic que permet ser optimista és aquest pas endavant dels ciutadans. La Catalunya Estat, per exemple, no hauria estat mai tan a prop com ho està avui de no ser per l’ANC, un moviment no estructurat que de cop i volta surt al carrer per dir prou. Crec que és un exemple únic de revolució democràtica i, per tant, pacífica, que hauria de ser un exemple a seguir per altres i per evitar l’emergència que en altres llocs està tenint la xenofobia.


4- Ens podries fer un breu avenç del teu nou assaig, I ara què? Es pot dir que un és continuació de l’altre?


Per descomptat, tot això no és cert i cal cercar alternatives a l’austeritat per mirar de sortir de l’atzucac actual. I en aquest segon assaig és això, davant del risc de passar de la crisi a una fallida social, unes propostes de solucions alternatives que, si més no, crec necessari debatre.