Cercar en aquest blog

dimarts, 22 d’octubre de 2013

Fer realitat una promesa

Escrit d'Imma Cabré, autora d’Els senyors del poder, guanyadora del II Premi Gregal de Novel·la Històrica.

Quan les meves filles eren petites, alguna vegada els deia que quan fos gran seria escriptora. Sempre m’havia agradat escriure i ho feia a hores mortes. Quan ets jove t’has de guanyar la vida i estar per la família. Però tots tenim un projecte il·lusionant a llarg termini, que mantenim amb esperança mentre batallem amb el dia a dia. El problema és que el temps s’escola ràpidament i a ara ja no podia seguir dient allò de quan sigui gran... perquè ja ho era!

Per això, rebre el Premi Gregal de Novel·la Històrica no ha estat només fer realitat un somni, sinó també complir amb un compromís de vida, amb una promesa feta a les meves filles. 

El meu nom havia aparegut publicat en alguns llibres col·lectius de relats, però ara, a finals de novembre, sortirà la meva primera novel·la, Els senyors del poder. Un llibre amb una portada on només apareixerà el meu nom. Serà la plasmació en paper d’un univers que durant molt de temps només ha viscut dins del meu cap. Ara existirà i farà via independentment de mi. Potser serà llegit, jutjat o, pitjor encara, ignorat, però ja se sap que les persones no en tenim mai prou, i ara ja no em conformo amb veure el meu nom a les llibreries, ara somio que algú em digui “m’ha agradat”.


dimarts, 17 de setembre de 2013

Escriure als 60 anys i que et publiquin

Escrit d'Alfons Cama i Saballs, autor d'Un pessic a l'ànima, la nostra propera publicació.

És una joia difícil de descriure tenir a les mans els cent primers exemplars del teu primer llibre, un modest relat de ficció. El pòsit dels anys i el repte per l’escriptura han aconseguit donar-te l’empenta necessària per poder-lo autoeditar i dur a la impremta. I, d’aquesta manera, fer conèixer la vida, els fets i els llocs per on van transitar uns homes i unes dones que, fins aquell moment, només havien viscut en la teva imaginació.
I encara més si la família, els amics i, fins i tot, algun personatge amb criteri literari a qui l’has donat a llegir t’animen a continuar en descobrir com has relligat aquell grapat de paraules.
Un motiu de satisfacció que t’impulsa a divulgar encara més aquella petita història, perquè aleshores penses que fins i tot persones que et són desconegudes podran gaudir amb la seva lectura. I hi impliques amistats, fas un blog, la portes a petites llibreries, a biblioteques, n’imprimeixes dues-centes còpies més... I et presentes com un jove autor. Un jove autor, però, amb una seixantena d’anys a sobre.
I et llences a acabar aquell altre nou relat, els personatges del qual ara conviuen amb tu i només amb tu: en Martí Pijoan, en Jordi Sugranyes, la Maria Eugènia Vinyals... Encara amb més ganes, si cal, de mostrar les seves vivències.
I, quan en tens l’oportunitat, el dones a llegir a alguna editorial que te’l pugui publicar. Publicar un relat d’un desconegut, no mediàtic, cap premi literari, seixanta anys... Que difícil!
I quan reps la trucada d’en Jordi Albertí de l’Editorial Gregal i t’anuncia “te’l publiquem” penses que això d’escriure ja no pot ser una dèria passatgera.
I quan tornes a pensar amb en Martí, amb en Jordi, amb la Geni, amb els senyors Vinyals, amb la Fina, amb la Maria Cinta... te n’alegres molt més per ells que per tu mateix.
I parlant amb en Jordi —l’editor— te n’adones de la seriositat, del rigor i de l’esforç que dedica aquesta jove editorial a potenciar la cultura catalana des de les arrels. I encara et carregues de més raons per sentir-te’n cofoi.

La novel·la que l’Editorial Gregal farà arribar a les llibreries abans de Nadal —si tot marxa com pensem— es dirà Un pessic a l’ànima. És un relat que transcorre durant la segona meitat del segle passat, moments de transformació social, política i econòmica al nostre país. Una història de relacions humanes. Una incursió en la vida del doctor Martí Pijoan, un metge que fa el seu camí per la vila de Palamós i les ciutats de Girona i Barcelona.
Tots els seus personatges són de ficció. Encara que qualsevol d’ells pugui tenir trets d’alguna de les ànimes que han passat pel sedàs de la meva memòria.

Alfons Cama i Saballs

Setembre 2013

dilluns, 19 d’agost de 2013

Coneixeu la Vall Ferrera?


Per Rosa Nebot, autora de Després de l'hivern


Trepitjar senders de muntanya, enfilar-te per les tarteres, escoltar la remor alegre dels torrents que baixen, sovint impetuosos, per a unir-se a les aigües del riu que ha conformat la vall, aturar-se prop d’un gorg profund on diu la llegenda que les goges, o dones d’aigua, es banyen nues... pot servir d’inspiració per a crear un text literari? A mi m’ho sembla, tot i que, sovint, per atreure els lectors, convé afegir-hi les vivències i els patiments d’un o més personatges que encaixin en un paisatge que, amb aparença idíl·lica, pot comportar unes condicions de vida tan dures que determinaran el seu caràcter valent i lluitador, i també aspriu i feréstec.

Coneixeu la Vall Ferrera? Si no hi heu estat mai, us recomano molt que hi aneu, ni que sigui una vegada. No és la més gran, ni la més coneguda de totes les valls del Pallars Sobirà, però és encisadora, una troballa per als que estimen la muntanya, la tranquil·litat, el silenci. A la fi de la carretera, quan la vall s’estreny entre els vessants boscosos, hi ha el darrer dels seus pobles: Àreu. Però no s’ha acabat, la vall, perquè es pot seguir caminant a la vora del riu, la Noguera de Vallferrera, fins al seu naixement, per una pista forestal –altrament ben transitada per vehicles de tota mena- que va pujant i obrint-se camí entre el bosc esplèndid fins a arribar al pla de Boet, després d’haver deixat el camins que pugen a Costuix, a Tavascan, al Monteixo o a l’Aixeus, o el GR que permet fer drecera per a anar al refugi de la Vall Ferrera. Abans, però, caldrà aturar-se al pla de la Selva, un cercle grandiós envoltat de pics altíssims.
Si sou muntanyencs, ja sabeu les excursions que s’hi solen fer: Boarte, Baiau, Pica d’estats... Si no ho sou, tant se val: hi ha tanta bellesa que no us deixarà indiferents.
Per què us dic tot això? Doncs perquè després d’haver trepitjat aquests indrets durant molts anys, en les setmanes de vacances, se’m va acudir d’escriure alguna història que hi tingués alguna cosa a veure, on pogués reflectir un xic els paisatges que em tenien enamorada. I així va néixer Després de l’hivern, una novel·la l’acció de la qual transcorre, bàsicament, en indrets pallaresos que he conegut en les meves excursions. Si la llegiu, tingueu en compte, però, que el poble enlairat on vaig fer viure els principals protagonistes, me’l vaig inventar, tot i que em vaig inspirar en un que va quedar deshabitat fa molts anys.

Rosa Nebot i Carrió
Agost de 2013

divendres, 16 d’agost de 2013

La inutilitat de la literatura


Per Jordi Serra i Garrido, autor de La cantonada i altres històries

El meu estimat amic Joan, de Calonge de les Gavarres, es va pelar els colzes estudiant de valent set o vuit anys per obtenir no una sinó dues llicenciatures de Filologia –castellana primer, catalana més tard a través de convalidacions, un curs pont i el segon cicle–, passejant els seus llibres, la seva maleta i la seva densa humanitat per alguns dels pisos de lloguer més tronats de Cerdanyola del Vallès. En aquells anys em va descobrir els Kortatu, els Barón Rojo, en Joaquín Sabina i en Raimon (sense aconseguir de fer-me estimar cap d’ells especialment, val a dir-ho), la cervesa, el tabac i el cigaló de rom Pujol, va intentar ensenyar-me a jugar a la «buti» (res, tampoc), va demostrar tossudament que amb una llauna buida de Coca-Cola es pot suplir la pota trencada d’un llit (si bé algun dia a les tres de la matinada es va sentir algun renec després d’un barrabum), i entre moltes altres coses em va fer veure que l’èxtasi estètica es pot amagar darrere l’aparent simplicitat d’una llonza de dos dits de gruix, d’una botifarra de perol o d’uns peus de porc minuciosament escurats. Ah, sí, una altra cosa que em va ensenyar (res, una fotesa) juntament amb un altre Joan que vivia amb nosaltres: el valor de l’autèntica amistat. En Joan –el primer– es va pagar la carrera amb la suor que li xopava la camisa, durant la setmana a la biblioteca de la facultat, i els caps de setmana i les vacances al tros, juntament amb els seus pares, deixant-hi el llom entre bledes, trumfes, estafanòries i altres delicadeses terranes. I un cop doblement llicenciat, va decidir d’establir-se a Barcelona, va buscar pis amb la xicota, va trobar feina en un centre d’FP del barri de Sant Andreu, si no recordo malament, i endavant, que comença la resta de la teva vida! No sé si va aguantar-hi dos, tres o quatre cursos, però sí que recordo l’amargor de la seva sornegueria baix-empordanesa quan m’explicava les batusses, poesia en mà, amb carnissers, lampistes i mecànics en potència… Davant la literatura, no cal dir que la reacció de la majoria d’aquests nois, que de ben segur es devien conduir, d’acord amb les seves expectatives de futur, amb el pragmatisme més exquisit i respectable, era tan ajustada al tòpic com suposeu: «I tot això, a nosaltres, de què ens serveix?» En Joan va respondre amb un gest: tornem-nos-en cap al tros, que a casa faig falta. Si bé em queda l’angúnia de saber que allà es va perdre un gran professor, encara ara li aplaudeixo el determini amb què va abocar-se al seu particular retorn a les arrels i les essències.

No poques vegades hi penso, en aquesta petita història. Com podria no pensar-hi, si sovint m’hi veig retratat. També jo he fet la travessa pel desert dels ulls de peix d’alguns alumnes. Llull, March? Uf! Verdaguer, Maragall? Uix! Carner, Papasseit, Sagarra, Arderiu, Riba? Bah! Oliver, Espriu, Ferrater, Marçal, Estellés, Martí i Pol… Mètrica? Eeeecs, la mètrica! Però si ara es fan uns tallers que estan molt bé perquè ensenyen als alumnes a recitar “deslliurant la poesia del formalisme de la mètrica”, perquè la mètrica és una cotilla tronada i carrinclona! I els programes oficials? Oh, el currículum! Una hora setmanal de literatura a tercer i a quart, menys que això a primer de Bat, i quatre horetes –el meu oasi!– a segon. Només quatre cursos per fer-los entendre que la literatura és una de les coses més inútils que s’han empescat dones i homes. Així mateix, cal que ho sentin dir clar i fort per boca del professor, cal que aquest els ho reconegui, abans fins i tot que ells es prenguin la molèstia de formular-ho en veu alta. I, ja posats, ajudem-los a fer algunes extrapolacions: que infereixin, a partir de l’esterilitat de la literatura, la que es pugui atribuir a d’altres àrees. Recompte sil·làbic dels versos?: Mates! Inútil. Posició ètica de l’autor?: Filosofia! Inútil. Ritme i rima?: Música! Inútil. Temàtica amorosa?: Química! (i Física!) Inútil. Història, llegenda?: Socials! Inútil. Experiments avantguardistes?: Tecno! Inútil. Déu i l’ànima i el cel i l’infern?: Religió! Inútil. I l’Anglès i la Informàtica? Val més deixar-ho córrer, que trobant-hi el lligam amb la literatura potser també les hauríem d’etiquetar com a «poc útils» i potser se’ns titllaria de políticament incorrectes, que els nens ens han de sortir tots ben trilingüísTICS.
No esquitxem, però, els companys d’altres àrees, que prou feina i pena tenen, i tornem al tema. Vull dir-ho un cop més, que se senti bé: LA LITERATURA ÉS AB-SO-LU-TA-MENT INÚTIL. I que consti que no faig broma, ni vull ser tremendista, ni fer bullir l’olla perquè sí. Ho crec fermament, ho dic i ho mantinc: allò per què sóc capaç de perdre hores de son, allò que m’esgarrifa i m’emociona, allò que em fa riure i plorar, allò que dóna més sentit a la meva feina (i un bon xic a la meva vida), l’espurneta perduda enmig de mars de paperassa, allò, dic, no serveix per a res, no és pràctic, no se’n deriven beneficis materials, no comptabilitza ni quantifica.
Prou d’estirabots. Creieu-me si us dic que només he aconseguit de fer que els nanos s’interessin i fins s’apassionin amb la literatura quan els he convençut de la seva inutilitat, i encara d’una altra cosa: que per aprendre a gaudir-ne primer cal aprendre a avorrir-s’hi. Qui pot entendre de debò Carner si abans no ha entès la decadència i la Renaixença, L’Avenç i Fabra, el Modernisme i Maragall i l’Escola Mallorquina i D’Ors i el Noucentisme i la Mancomunitat i els alexandrins i la Grècia clàssica i… tot? La literatura és el gran, el grandiós, el grandiloqüent i inútil compendi de TOT.
Tanmateix, sempre hi ha algun repatani que, amarrat al seu sentit comú, es resisteix a aquesta mena de raonaments. Però encara no n’he trobat cap que em qüestioni un últim argument que abandera el fet literari. Cal fer que els nois i noies es plantegin molt seriosament això: de tot el que és estrictament tangible i útil, és a dir, menjar, beure, dormir, procrear, vetllar per la pròpia integritat física i per la del ramat, què hi ha que no ens deixi ben bé a l’alçada de les bèsties? Res. Fins i tot el desig immoderat de consumir béns tecnològics amb els quals ens disfressem d’éssers superiors dissimula la por malaltissa a les agressions del medi: hem passat d’amagar-nos dels llamps en una cova a aixoplugar-nos del contacte amb els nostres semblants darrere de monitors, webcams i mòbils 4G. Següent pregunta: què ens fa veritablement humans? No pas una sola cosa, és clar, però per damunt de tot hi ha el llenguatge, i això tots ho troben indiscutible. «Abans hi ha la racionalitat!», que salta algun, i se li explica el significat d’enRAONAR; «Però el llenguatge sí que és útil!», que fa l’altre, i se li fa veure que això és cert quan el missatge és «allà hi trobaràs la teca», però no quan les paraules s’eleven purament per abastar la bellesa, que és una altra cosa ben in-útil. «N’hi ha molts que no escriuen pas per la bellesa, sinó per la pasta: mira El codi Da Vinci!» Premi! L’argument final servit en safata de plata: si no persegueix la bellesa, no és art, i si no és art no és literatura (ni pintura, ni música, ni escultura…). És pur i simple mercadeig. Però no cal fer-hi escarafalls: més val això que no res. Això sí, cal fomentar-los un esperit ben crític, mostrar-los el ventall, guiar-los en la tria sense condicionaments… i recordar-los que si aquell avorriment necessari que dèiem s’allarga indefinidament en la lectura, molt més enllà de les primeres pàgines, no cal entestar-s’hi: tot lector té el dret que certes literatures no li agradin, però cal tastar-ne tantes com es pugui, perquè tastant literatura es tasta la mateixa essència de la condició humana.
I per cert, parlant d’essències… Un dia d’aquests haig de reprendre el contacte amb el meu estimadíssim Joan de Calonge de les Gavarres (massa atrafegats!) per tornar-hi a parlar de coses inútils tot fent un cigaló al bar mentre uns altaveus tronats n’escupen alguna dels últims vuitanta. Com li envejo la sort de tenir, ara, una feina que el manté en contacte amb la terra mateixa, enfangat entremig de la mètrica perfecta de les regueres de l’hort. Però no li ho canviaria pas, no. Jo també tinc alguns trossets per llaurar…




dilluns, 17 de juny de 2013

Entrevista a Joan Lafarga, autor de "El rellotger de Gràcia"

1.    La teva novel·la històrica, El rellotger de Gràcia, narra les aventures de dos personatges principals, ambdós graciencs –un és real i l’altre és fictici–, però que viuen en dos espais de temps diversos. Tenint en compte que les seves circumstàncies també són força diferents –encara que s’acabi trobant una gran relació–, en quin moment, de quina manera i per quin motiu vas tenir la voluntat d’escriure sobre aquest tema?

Vaig entendre que havia d’escriure una novel·la que relligués la Gràcia d’avui amb la Gràcia d’ahir, la fundacional del segle XIX, a l’enterrament d’Albert Musons. Personatge real i molt estimat per tothom que va morir molt abans del que li tocava. Hi ha moments en que l’emotivitat es desborda i jo la vaig transformar en l’energia que em va dur a escriure la novel·la.

2.    Per a l’elaboració de la narració històrica de la novel·la, com vas descobrir la Vila de Gràcia d’aquesta època (segle xix)?

De fet no la vaig descobrir. En certa mesura ja n’era coneixedor. Havia escrit altres llibres que explicaven Gràcia des d’altres perspectives. Això no vol dir que no m’hagués de documentar molt. Quan tractes amb personatges reals no et pots permetre cap anacronisme. Els havia de fer parlar i dir coses creïbles. I situar-los bé en l’espai i el temps.

3.    En relació a la pregunta anterior, vas estar gaire temps recollint tota la informació històrica necessària i plasmar-la en la seva novel·la?

Doncs força. Hi vaig estar tres anys. No sóc escriptor professional i no sempre tens el temps o la tranquil·litat d’escriure amb el ritme desitjat.

4.    Quines opinions recull El rellotger de Gràcia?

El Rellotger de Gràcia és un homenatge al passat que ens ha permès arribar al present amb ganes de tenir futur. És també un reconeixement a moltes persones d’ahir i d’avui. També un cant a l’esforç. No es poden canviar les coses sense esforçar-se. I sobretot una crítica al sectarisme de les ideologies totalitàries. En canvi hi trobem un cant a la llibertat de consciència i de pensament. Això ho encarna el personatge de ficció, Oriol Farguell.

5.    Ens podries explicar alguna anècdota o curiositat relacionada amb l’edició del llibre?

Potser una de concreta no. Però els mesos posteriors de la sortida del llibre em trobava gent per Gràcia que em comentava coses de la novel·la. Vaig entendre que tothom troba coses diferents en un mateix lloc. Vaig parlar amb una senyora que em va dir que el que la va emocionar més era el tractament que feia de la mare d’Oriol Farguell “t’ho dic com a mare de quatre fills” em va expressar.
També gent que el regalava i em demanava que els signés per a gent que ja no vivia a Gràcia. O els missatges per Facebook...Moltes anècdotes.

6.    Sabem que la seva novel·la va tenir molt bona acollida dins l’àmbit gracienc. Ens podries parlar sobre la recepció del llibre i quina sensació vas tenir, de tot plegat?

La novel·la va tenir molt bona acollida perquè explica coses que a qualsevol gracienc (i no gracienc) interessen. Com es va construir el campanar de Gràcia, per exemple. Els personatges històrics que hi surten, alcaldes, arquitectes...i també per relat de la Gràcia d’avui on apareixen coses d’actualitat que poden estar passant a altres llocs. El debat sobre la democràcia participativa, per exemple.
La meva sensació va ser extraordinària. I encara ho és.
I, a més, el fet de ser la novel·la que iniciava el camí de l’editorial Gregal encara fa que la responsabilitat i la il·lusió fos més gran.
Crec que va ser una bona decisió escriure-la i n’estic orgullós.

  
Moltes gràcies per la teva atenció. 

Editorial Gregal

dilluns, 6 de maig de 2013

Entrevista a Jordi Angusto, autor de "I jo, quina culpa en tinc, de tot plegat?"



1- Certament, I jo, quina culpa en tinc, de tot plegat? és un assaig que invita a la reflexió sobre la situació actual de crisi que ens envolta, tan a nivell econòmic com social. Quina motivació et va empènyer a escriure l’obra?En certa manera sí que ho és, de continuació. L’anàlisi d’allò que ens fa culpables és, alhora, l’anàlisi d’allò que en cap manera no ho som per molt que ens ho vulguin fer creure. Com per exemple que som gent desvagada i malgastadora, que vam consumir en excés i que en conseqüència ens mereixem la penitència de deu anys d’austeritat.

La mirada de la meva filla, que implícitament em preguntava què havia tingut a veure jo mateix en el desgavell amb que ara es troba ella, quan acaba els estudis i cerca debades una feina on aplicar tot el que ha aprés. Mentre que la generació precedent ens va deixar un millor món, la nostra no pot lluir el mateix mèrit. Mirar d’entendre per què havia estat així, per què se’ns ha girat en contra allò que havien imaginat una conquesta definitives, com ara entrar a Europa, va ser la motivació de l’assaig.



2- Al final de l’assaig ens véns a dir que si tenim alguna de culpa de la crisi és la de “delegar i callar massa”. Penses que cal un canvi de mentalitat dins el conjunt de la societat? Ens parles d’una revolució “d’individus en xarxa”. Ens ho podries explicar?

De fet penso que ja s’ha produït, aquest canvi. Com si allò que jo dic ho hagués pensat alhora un munt de gent. Els bombers que diuen que estan per rescatar persones i no bancs, els jutges que es rebel·len contra uns desnonaments injustos, els indignats, l’assemblea nacional de Catalunya... Una monja que decideix fer política i arrossega amb ella un economista que és com un àngel de la pau. Tots plegats ens hem adonat que la política és massa important per delegar-la en polítics professionals i hem fet un pas endavant. Un pas de gegants que és l’únic esperançador en un panorama que n’ofereix molt poca, d’esperança. I les xarxes socials crec que han facilitat molt aquest pas. La possibilitat de comunicació que ofereixen donen un poder enorme a tots aquells que no tenen altaveus polítics o mediàtics per fer-se sentir.


3- Creus que es pot ser optimista davant el futur?

Ho he dit més amunt: l’únic que permet ser optimista és aquest pas endavant dels ciutadans. La Catalunya Estat, per exemple, no hauria estat mai tan a prop com ho està avui de no ser per l’ANC, un moviment no estructurat que de cop i volta surt al carrer per dir prou. Crec que és un exemple únic de revolució democràtica i, per tant, pacífica, que hauria de ser un exemple a seguir per altres i per evitar l’emergència que en altres llocs està tenint la xenofobia.


4- Ens podries fer un breu avenç del teu nou assaig, I ara què? Es pot dir que un és continuació de l’altre?


Per descomptat, tot això no és cert i cal cercar alternatives a l’austeritat per mirar de sortir de l’atzucac actual. I en aquest segon assaig és això, davant del risc de passar de la crisi a una fallida social, unes propostes de solucions alternatives que, si més no, crec necessari debatre.






divendres, 22 de febrer de 2013

Molts ens hem preguntat "I jo, quina culpa en tinc, de tot plegat?"


Si no fóssim en absolut culpables del desgavell que ens ha portat en aquesta crisi, si no en tinguéssim cap responsabilitat... això significaria que tampoc no tenim cap capacitat per sortir-ne.

Aquest breu assaig en troba alguna, de culpa; teva, nostra, de l’autor. I, per tant, conclou que també tenim capacitat per sortir-ne: es tracta de fer les coses de manera diferent i de deixar de creure que cap govern, com uns Reis Mags caiguts del cel, portarà a cadascú allò que vol.

No es tracta, doncs, d’un exercici més d’autoflagel·lació, atès que, al capdavall, del pitjor  de la crisi no tenim més culpa que la d’acceptar les que se’ns imputen; perquè no és cert que gastéssim massa ni que siguem desvagats: l’economia té dinàmiques que, si no s’aturen, configuren tempestes perfectes que deixen al seu pas un paisatge desolador. Fer culpable a qui el vent se li ha endut la casa sembla un escarni afegit.



  
Jordi Angusto (Barcelona 1955)

Economista crític que entén l’economia com la base material de la utopia; és a dir: com la via  de satisfer les necessitats materials de l’espècie humana.

Acadèmicament ha estat professor de Teoria Econòmica a la UAB, professor i conferenciant convidat en altres universitats i fòrums empresarials.

Professionalment ha ostentat càrrecs directius en empreses i entitats de promoció econòmica i foment de la innovació: Barcelona Tecnologia, DSD, Parc Aeroespacial, Centre Tecnològic Aeroespacial de Catalunya i Ascamm, Centre Tecnològic.

És membre actiu del Col·legi d’Economistes de Catalunya, del qual copresideix la Comissió d’Economia de la Innovació.