Cercar en aquest blog

S'està carregant...

dilluns, 24 d’octubre de 2016

Una sola mirada, de Mario Merchán

Avui us presentem la novel·la Una sola mirada de la mà del seu autor, Mario Merchán Andrés.

Merchán (Barcelona, 1972) va créixer al barri del Camp d’en Grassot, Gràcia, a mig camí del Park Güell i la Sagrada Família. Es llicencià en Enginyeria Industrial (1996) i treballà com a consultor energètic. Compaginà les activitats professionals amb la vinculació a entitats naturalistes, fet que el portà a visitar l’Àfrica en diverses ocasions. El 2005 es traslladà a Anglaterra, on obtingué un màster en Estudis per al Desenvolupament per la Universitat de Manchester (2006), la qual cosa li permeté dedicar-se a la promoció de les energies netes i renovables en l’àmbit de la cooperació internacional. Durant la darrera dècada ha treballat per a les Nacions Unides a Viena i per a la cooperació alemanya a Rwanda i a Moçambic.

Una sola mirada és la seva primera novel·la. Amb ella, lliga experiències de joventut amb les vivències a l’Àfrica, unes i altres marcades per la proximitat sentimental a aquelles dues grans obres de l’arquitectura universal a mig camí de les quals va créixer.

Títol: Una sola mirada
Autor: Mario Merchán Andrés
Pàgines: 384
Preu: 19,50 €
Compra'l!



Fa molts anys, a l’institut, vaig llegir un llibre d’històries curtes d’en Jack London. Una d’aquestes era El chinago. En ella l’autor descrivia les darreres hores de vida d’un condemnat a mort, i explicava els pensaments del pres durant aquest temps, que cessaven al precís moment en el qual moria. Em va impactar. Aquesta història, que és ben senzilla, en aquell moment em va semblar una narració extraordinària per dues raons. La primera, per descriure com un individu s’enfronta a la seva pròpia fi, perspectiva que no havia trobat en cap text fins aleshores. La segona, pel fet que tenia un final absolut que no donava cap opció a afegir-hi res més ja que la història d’aquell personatge s’havia acabat. Per a mi, que sempre m’ha agradat escriure, va ser una descoberta tan extraordinària que vaig voler imitar London en una redacció per a l’assignatura de llengua. No recordo els detalls, només que vaig escriure quelcom amb el qual jo em posava en la pell d’algú que era a punt de morir. Esperava que la professora valorés el meu esforç creatiu, però mai vaig saber si li havia agradat o no, només va manifestar-me la preocupació que la redacció havia suscitat en ella. Es va prendre massa seriosament el contingut i va voler saber si tenia algun problema personal. Devia pensar que estava travessant per una d’aquelles etapes existencials que de vegades porten a plantejaments suïcides als adolescents. No cal dir que la reacció de la professora em va decebre. Aquell fet, però, em va dur a una altra descoberta, que és la capacitat de la paraula escrita per a fer creure al lector que allò que s’ha escrit és o va ser real.

Aquest preàmbul em serveix per a confirmar que la meva novel·la, Una sola mirada, no és autobiogràfica. M’ha sorprès que els primers que l’han llegida, especialment aquells que són més properes a mi, hagin extret aquesta conclusió. És cert que jo he estat a tots els indrets que descric al llibre; que la major part dels sentiments que expresso els he experimentat en algun moment; que les reflexions que faig són, en bona mesura, meves, i alguns fets que explico són adaptacions d’experiències personals. Per exemple, és veritat que els meus amics i jo jugàvem al magatzem de la botiga dels pares d’un d’ells quan érem petits; que, de joves, anàvem a la muntanya plegats; que una de les vegades que vam anar a peu de Barcelona a Montserrat vam travessar un túnel de nit i el tren va passar llavors; que vaig llicenciar-me en Enginyeria Industrial; que, ja de gran, vaig viatjar per diversos països de l’Àfrica, i que hi he viscut uns quants anys i hi he treballat ajudant empreses i associacions local a construir petites, sovint molt petites, instal·lacions hidroelèctriques. Tot això surt a la novel·la, és cert, però el gruix de la història és, únicament i exclusivament, fruit de la meva fantasia. El capítol introductori ja diu al lector que, dels diversos moments temporals de la novel·la, el temps present, des del qual es narra la història, s’esdevé cent quaranta anys després de l’inici de la construcció de la Sagrada Família, és a dir, l’any 2022. Per tant, si part de la història se situa en el futur, no puc haver fet res més que imaginar el que podria arribar a passar.

En qualsevol cas, la idea d’usar tantes petites referències a la realitat ha estat pretesament volguda amb l’objectiu de donar versemblança al conjunt d’esdeveniments que s’expliquen, com també la manera com es narra la història, que no és altra cosa que un diàleg íntim que el protagonista manté amb un personatge que ja és mort. Precisament aquest, el repte de crear una historia i uns personatges del no res i que allò imaginat tingués sentit i pogués semblar real, era la meva motivació principal per a escriure una novel·la. I com que tot escriptor té, per molt que alguns tinguin una certa prevenció a confessar-ho, l’objectiu final de ser llegit, volia, a més, escriure una història que agradés, que qui la llegís la trobés maca i, a més, pensés que li havia generat sentiments, pensaments i reflexions enriquidors, amb els quals pogués identificar-se.

Mario Merchán durant la presentació del llibre a Barcelona


Des del començament, la història que vaig voler escriure va ser la de tres amics del meu barri, el Camp d’en Grassot, del districte de Gràcia de Barcelona, un argument senzill que havia de facilitar que el lector s’hi sentís identificat. Aquesta història havia de contenir, a més, tres elements. El primer era el temple de la Sagrada Família. Aquest és un monument fantàstic que sento molt com a meu, que és a tocar del meu barri, i em va semblar que la seva construcció inacabable havia d’acompanyar molt bé l’evolució vital dels personatges durant diverses dècades. El segon era un final que, com el de la història d’en London, fos dramàtic. Sóc dels que pensen que un final tipus ‘i visqueren feliços i menjaren anissos’ no és un final de debò, sinó un punt i seguit. Per a això vaig inspirar-me en un accident desgraciat que va colpir la família d’un dels meus millors amics. Finalment, el tercer element que havia previst incloure des del començament va ser el de l’existència d’una figura de Sant Jordi al Parc Güell. Aquest és un secret que es descobreix a la novel·la. Jo estic convençut que al bell punt més visitat del parc, en Gaudí va erigir un Sant Jordi que és fotografiat per multitud de turistes cada dia sense que en siguin conscients.

Un element que vaig considerar i integrar més tard, però que ha resultat ser un element cabdal de la narració, és l’arquitecte Antoni Gaudí. Vaig arribar a ell a través de la Sagrada Família perquè no es pot explicar la història del temple i la seva simbologia sense parlar de l’arquitecte. Jo, a diferència del personatge principal de la història, no coneixia prou detalls de la vida i obra de l’arquitecte i vaig haver de llegir molts llibre per a preparar la novel·la. És així que vaig descobrir que Gaudí va ser un personatge de complexitat fascinant que, per diferents circumstàncies, que es descriuen al llibre, va patir una evolució personal que el portà de ser un arquitecte jove d’èxit i ambiciós a convertir-se en una persona profundament religiosa i tancada en si mateixa. Com que aquesta havia de ser, en certa manera, l’evolució inversa del personatge principal, l’ús del contrast amb la biografia de Gaudí em va ajudar a donar rellevància a les reflexions entorn de l’evolució que tots i cadascun de nosaltres experimentem al llarg dels anys.

L’Àfrica és un altre element que no vaig tenir en compte des de bon començament però que també ha arribat a tenir un paper fonamental a la història que explico. Potser resultarà interessant al lector saber que la primera idea d’aquesta novel·la va sorgir-me fa més d’una dècada. Llavors havia fet ja alguns viatges a l’Àfrica i m’atreia molt la idea de poder treballar-hi, però no va ser fins que vaig poder fer-ho, uns pocs anys més tard, que vaig decidir que el llibre havia de tenir dues parts. Em va semblar que la contraposició entre la vida que portem a Europa i la realitat a l’Àfrica, i com t’hi has d’afrontar i adaptar, resultava ideal per a sintetitzar també les diferències entre una primera part de joventut al barri i una segona de maduresa al continent africà. A més, vaig tenir la sort de poder viure a Rwanda, un país meravellós, de bellesa extraordinària, marcat per una guerra civil que va culminar en un genocidi brutal. A la novel·la dono una interpretació de les causes d’aquest conflicte que difereix de l’explicació simplista de rivalitat entre ètnies que s’ha difós. Àfrica és molt més del que coneixem des d’Europa. Els seus problemes són els mateixos que els nostres, però agreujats per la pobresa a la que viu la majoria de la seva gent. Arreu, al llarg del temps, les diferències socials, la misèria de molts confrontada amb la situació benestant d’uns pocs, han estat detonant de conflictes. Aquesta confrontació i el paper galdós que hi va jugar l’estament religiós, tal com es recull a la novel·la, són, al meu parer, les causes de la guerra a Rwanda, i també ho són dels fets de la Setmana Tràgica a Barcelona, que van causar un impacte tan devastador i profund en Gaudí que va marcar el rumb que va prendre el que li quedava de vida. Aquests esdeveniments, que s’expliquen cap al final del llibre, em van servir per lligar Barcelona amb l’Àfrica no només a través de Gaudí i a través del periple vital del protagonista entre tots dos llocs, sinó també pel fet que les creences de cadascun de nosaltres, aquí i allí, influencien la manera com afrontem el fet inevitable d’haver de morir-nos que, a la vegada, determina el que fem amb les nostres vides. I escriure sobre aquest darrer tema, com han fet en Jack London i molts altres escriptors abans i després que ell, era, sens dubte, part del repte que m’havia plantejat en decidir escriure la meva primera novel·la. 

dilluns, 17 d’octubre de 2016

"Un segon fora del dubte", el nou poemari de Marta Pérez i Sierra

Aquest poemari neix de l'experiència viscuda i de la reflexió sobre la recerca del plaer quan tenim la mort a tocar dels dits. Sentir plaer, fugir del dolor i del dubte, ni que sigui un segon. Aconseguir l'èxtasi total és un moment màgic, és arribar a un punt de no retorn, "la petita mort" l'anomenen alguns. Un segon fora del dubte és aquell moment de pau infinita que et dóna un orgasme, que et dóna la mort. Com sempre, mort i amor són molt a prop. 



Títol: Un segon fora del dubte
Autora: Marta Pérez i Sierra
Pàgines: 100
Preu: 14 €



Un segon fora del dubte és una història inspirada en fets reals, explicada en poesia, perquè només amb la poesia puc arribar a ell, el meu estimat amic mort poques hores després del trasplantament de pàncrees i ronyó que li van fer a Barcelona, l'any 1984.
Ell, en Jordi, sabia que moriria, ho sabia del cert, i abocat a la seva última esperança va dir que sí al trasplantament. En els seus últims mesos de vida, diabètic, cec, amb diàlisi i un llarg etcètera de patiments, desitjava més que mai gaudir de la vida. 
Aquest poemari neix de l'experiència viscuda i de la reflexió sobre la recerca del plaer quan tenim la mort a tocar dels dits. Sentir plaer, fugir del dolor i del dubte ni que sigui un segon. 

Marta Pérez i Sierra



El poemari pres en la memòria fràgil fa olor de llessamí, de taronja, de molsa de cirera, i d'amor primer. Tot neix d'una pura complaença, que un destí injust i esquerp negarà. Història, doncs, real i commovedora, que alliçona el lector a estimar-se encara més la vida. Que l'ajuda a entendre com el temps devasta l'avui amb urgència i que, davant la tragèdia, la mort enruna i abat la plenitud del despertar a les passions més generoses. Un llibre corprenedor, ple de versos inquietants que, com a contrapunt, ens empenyen a creure que l'amor límpid és possible. 
                                                                     Josep-Ramon Bach, poeta, narrador i dramaturg


Per dir la mort, posar nom a la vida. Al plaer, a l’amor, a aquell instant fora del dubte en què no hi ha dolor, ni por, ni incertesa; aquell instant en què s’és, simplement, plenament. Un poemari que diu la vida, el desig i l’amor perquè la mort no s’endugui totes les paraules. Un poemari que diu la mort, el dolor i l’absència per posar encara més en relleu la vida.
                                                                                      Sònia Moll Gamboa, poeta i filòloga



dilluns, 10 d’octubre de 2016

Una pinzellada sobre l'etimologia de Torcafelló

En el marc del V Premi Gregal de Novel·la, Enric Ribes i Marí, president de la Comissió d'Onomàstica de l'Institut d'Estudis Catalans i director de l'Institut d'Educació Secundària de Maçanet de la Selva, va fer un parlament sobre l'origen etimològic del terme Torcafelló, nom amb el qual es coneix el castell de Maçanet de la Selva, l'història del qual es remunta al segle XI. 


Enric Ribes i Marí


Una pinzellada sobre l'etimologia de Torcafelló

El bon amic Jordi Albertí em va demanar, ja fa dies, si podia parlar, als assistents a aquest acte, del topònim Torcafelló. Com que encara no he après prou a dir "no", i per altra banda dir "no" a un amic encara és més costòs... vaig acceptar. 

De manera que avui em trobo amb el repte de parlar-vos sobre un topònim l'etimologia del qual no és clara del tot, i quan jo mateix encara no hi he aprofundit gaire. 

Ja fa més de dos anys que em vaig embarcar en l'estudi de la toponímia i microtoponímia de Maçanet de la Selva, i val a dir que ja estic encarant la fase final del treball de camp, amb la inestimable ajuda de molts maçanetens, i especialment d'un dels "savis" locals –i dic savi, perquè ho és, bé que ell no s'ho considera–, Joan Torres Gelabert 'Júria'. Mentre no acabi aquesta fase no entraré de ple en una segona fase, molt més reposada i reflexiva: cerca i consulta de documents, documentació i identificació –quan sigui possible– de topònims antics, estudi etimològic...

Però fet aquest aclariment, anem al gra. Segons l’historiador Jaume Marquès i Casanovas, que el 1983 va publicar un llibre sobre Maçanet de la Selva, el castell de Torcafelló apareix documentat per primera vegada l’any 1106, deg ser construït pels volts de 1080 i des dels seus inicis pertangué al vescomte de Cabrera. Què sha dit sobre  l’etimologia de Torcafelló? L’historiador Jaume Marquès, que va encertar a l’hora de desfer el malentès segons el qual s’identificava el castell de Torcafelló amb la torre de Cartellà, va provar de construir una hipòtesi.

Segons aquesta hipòtesi, Torcafelló és un mot compost per dos elements: el verb torcar i ladjectiu felló. Res a dir, pel que fa a l’etimologia. Però la motivació ja és més fosca. Per a Marquès, el verb torcar es relaciona amb el llatí TORQUERE ‘turmentar, castigar’, i felló significa ‘traidor, deslleial. Això fa pensar a l’historiador que l’antic turó de Torcafelló devia ser un lloc on es devia ajusticiar, com els nombrosos puigs de les Forques que hi ha arreu dels territoris de parla catalana. Certament, era costum penjar els ajusticiats en llocs ben visibles, per a escarment d’altres persones que volguessin seguir el seu camí. Però...

Ara vénen els emperòs. I n de caire filològic.

Pel que fa al verb torcar, segons Coromines, res a veure amb el llatí TORQUERE. Torcar vol dir ‘eixugar’ o ‘netejar fregant amb drap, paper, etc., sobretot per llevar d’una superfície alguna matèria pastosa, enganxosa’. Es tracta d’un mot germà de l’occità torcar i del francès torcher, derivats d’un mot del llatí vulgar

*TORCA ‘torcedura, feix d’herbam o draps retorçat o caragolat’. Així, en els reglaments dels Templers, traduïts del llatí al català a mitjan segle XIII, es diu: “[...] en la maisó en la cual los malaltes jasen, que 9 servidors [...] humilment laven lurs peus e lurs caps e·ls torquin lurs draps”. Llull, al llibre Amic e Amat, diu: Torcava l’amic sa cara e sos ulls de plor que sostenia per amor [...]”. Al Curial, podem llegir: “Com havien menjat y begut, torcat es morros y espolsat ses miques [...]”. Els exemples són molt nombrosos fins a l’actualitat.

Pel que fa a felló, afirmar que aquest mot significa 'traïdor, deslleial', no és del tot exacte i ens pot induir a error. Felló, en català medieval, significava 'irat', 'furibund', 'virulent'. Certament té el mateix origen que l'occità antic i francès felon, que en aquestes llengües volia dir 'cruel, malvat', i també 'vil, traïdor'. Felló i felon vénen, segons Coromines, del fràncic *FILLO, FILLONS, 'botxí', derivat del germànic FILLJAN 'excorxar, assotar'. Felló ja apareix en les cròniques de Jaume I i de Desclot i en obres de Ramon Llull. Vet ací un exemple, tret de Llull: "[...] si tu, fill, dius que no pots haver paciència ne abstinència con est feyló o irat, adoncs tu negues negun poder de libertat en ta franca volentat [...]". I dos exemples, trets del gironí Francesc Eiximenis, del segle XIV: "[...] (lo pecador) pensa que Déu és felló contra ell entró a la mort"; "[...] per tal diu hom dels hòmens irats e fellons que són embriachs de ira, car axí criden e brugen com si havien massa begut". 

Sempre felló equival a 'irat', mai a 'traïdor, deslleial'. Coromines remarca que de vegades pot tenir el sentit de 'malhumorat', 'de violència desfermada, desaforat'; per tant, 'de mal caràcter'. I, aplicat a alguns objectes, una espasa fellona era una espasa furient, rabiosa, d'amenaça terrible i violenta, i un vi felló és, encara avui, un vi rabiós, molt fort.

Diuen Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll que, "en el llenguatge literari de la Renaixença estigué poc en ús el mot felló amb el significat de 'covard i traïdor', però aquest significat és fals, provocat per la influència del castellà felón"

Val a dir que el mot felló, amb el significat genuí de 'irat', pràcticament ha desaparegut del dialecte central, però es manté viu en els parlars de les illes Balears, i en el cas d'Eivissa, per exemple, illa d'on jo vinc, felló apareix en nombroses cançons pageses, amb el significat original.

Tornem a la hipòtesi plantejada per Marquès: si torcar no significa el que ell pensava, i felló, almenys a l'edat mitjana i fins a temps relativament recents, tampoc, difícilment podem concloure que el nom de Torcafelló té cap relació amb 'lloc on es penjaven condemnats a les forques'. Quedi clar que això no vol dir que no s'hi pengessin condemnats, en aquest lloc, sinó que el nom no té cap relació amb aquest fet.

Castell de Torcafelló


Torcafelló: un topònim descriptiu o antroponímic?

Els noms de lloc, els topònims, són noms propis que tenen un sol referent, fan referència a un sol lloc. Per això solen classificar-se en dos grans grups: o són descriptius o són antroponímics. Dit amb paraules més entenedores: o fan referència a alguna característica (relleu, color, una qualitat, un fet històric o anecdòtic, la fauna o la flora del lloc, etc.), o bé una persona, que pot ser propietària del lloc, però també qui hi treballa o qui hi va sovint, etc.

Dit això, es pot concloure que la hipòtesi de Marquès sobre l'etimologia de Torcafelló faria encaixar aquest topònim en el primer grup, el dels topònims descriptius: rebria aquest nom perquè s'hi penjava gent condemnada. Però això, ja ho acabem de descartar.

Hem vist que felló és un qualificatiu que sol aplicar-se a les persones, i només molt rarament a un objecte –una espasa, el vi...–. Per tant, seria més lògic esperar que Felló fos un nom personal, i el mateix caldria esperar de Torcafelló. De fet, el mateix Jordi Albertí, en el seu llibre sobre Valldemaria, dóna a conèixer dos documents del segle XVII (1682 i 1690), en què es parla d'un pagès maçanetenc de nom Esteve Felló o Torcafelló. Si alguna cosa demostren aquests dos documents és que Felló i Torcafelló eren equivalents, que les propietats devien ser de la mateixa família, probablement les mateixes amb dos noms equivalents, i que tant Felló com Torcafelló són noms de persona.

Per tant, és molt probable que el nom del castell de Torcafelló tingui el seu origen en algun personatge anomenat –o malnomenatTorcafelló o Felló.

Però si tenim clar què volia dir felló a l’edat mitjana, referit a persones, què hi fa el verb torcar? És mal d’explicar i només intentaré exposar una hipòtesi, just embastada i agafada amb pics d’agulla, que, si no és del tot plausible, almenys tingui certa lògica i sigui acceptable.

Quan hem parlat del verb torcar, si ens fixem en els exemples amb què hem il·lustrat el seu ús antic, veurem que tots equivalen a ‘fregar’, ‘refregar’, ‘eixugar, sobretot amb un drap o amb les mans’... però aquestes accions sempre fan pensar en un moviment repetit: torcarse la cara, torcarse els morros... encara avui, a Mallorca, un tovalló rep el nom de torcaboques... Fins i tot la *TORCA del llatí vulgar era un feix d’herbam o draps retorçat o caragolat.

Si, com sembla, Felló i Torcafelló eren equivalents, quina funció podia tenir aquest verb torcar afegit com a primer element al nom compost? Jo m'inclino a pensar que només tenia un valor intensificador, intensiu, com el de reiteració del moviment de torcar... Com si avui diguéssim Felló i Refelló, o com els nostres joves utilitzen altres partícules com súper o mega...

A hores d’ara, no podem considerar el tema resolt. Però que podem descartar l’origen del nom en el fet que hi hagués algun patíbul al cim del turó; podem descartar el topònim descriptiu. I si ens queda la possibilitat d’un topònim antroponímic, és a dir, originat per un nom de persona... la hipòtesi que hem plantejat, afavorida per la identitat dels noms Felló i Torcafelló, és una possibilitat real, en la qual caldrà aprofundir, amb més calma i a la vista de més documentació.

Entretant, clouré la meva modesta intervenció amb allò tan italià de... se non è vero è ben trovato.

Moltes gràcies.


Maçanet de la Selva, 25 de setembre de 2016


dilluns, 26 de setembre de 2016

"Cel estàtic d'elevadors", de Ricard Mirabete

Avui volem presentar-vos una altra de les novetats que hem tret de cara a aquesta "reentré" de setembre. Es tracta del llibre de poesia Cel estàtic d'elevadors, de Ricard Mirabete. Per presentar-vos-el, us deixem amb un text del mateix Mirabete. 


Títol: Cel estàtic d'elevadors
Autor: Ricard Mirabete
Pàgines: 68
Preu: 13 €
Compra'l!


"Mirabete és un dels poetes més destacats de la seva generació. El sentim proper i abastable, sense que per això deixi de fer-nos partícips de la seva recerca dels límits, que és, al capdavall, la millor proposta que ens pot fer la poesia."
Xulio Ricardo Trigo, Serra d'Or



Cel estàtic d’elevadors és un llibre de poemes que situa el lector en unes coordenades d’espai i temps ben concretes però, tanmateix, ben obertes. El llibre vol agermanar avantguarda i classicisme, per mitjà d’un vers –rimat o no– que pretén fer evident el que és permanent en el que és dinàmic, que muda, que es transforma irremeiablement en cada nova lectura. És una porta d’entrada a l’imprevist.

El lligam entre la poesia i l’art pictòric és ben estret i, per això, al llarg de l’art del segle XX algunes tècniques artístiques han assajat el collage i els cal·ligrames, per exemple. Ens referim sobretot a les avantguardes i a poetes com ara Guillaume Apollinare. També cal afegir-hi Francis Picabia, en la seva doble condició de pintor i de poeta. Tanmateix, la nostra intenció és una altra. Cel estàtic d’elevadors proposa al lector que també sigui un espectador, és a dir, que llegeixi el poema com el quadre subjacent que observa llegint els textos: la poesia és eminentment visual encara que parteixi del signe lingüístic, de les paraules. En aquests poemes hi podrem relacionar un paisatge amb un concepte, una imatge poètica amb un sentiment, una imatge pictòrica amb un estat d’ànim. Som com fa cent anys a l’era de l’art multidisciplinari per excel·lència. La literatura beu de l’art i recrea el cinema; la paraula (el missatge escrit) combina amb la fotografia. El so i la melodia de la paraula conjuga amb la música. Aquestes disciplines artístiques s’interrelacionen i qui en surt guanyant –en bona mesura i en bellesa és la paraula poètica, que és eminentment creadora i evocadora.

Ricard Mirabete

El primer poema del llibre, “Parade amoureuse”, planteja el vincle poètic i artístic d’una manera clara: el títol remet al quadre homònim de Francis Picabia, que és de 1917. Un segle després, el poema reinterpreta el motiu del quadre amb l’únic mitjà de la paraula. Ambdues creacions no són indissociables, sinó complementàries; l’una i l’altra no són imprescindibles, però aporten novetat i significació, l’una a l’altra. També el vincle dels poemes amb la fotografia és ben declarat i assumit. El fotògraf Carles Mercader col·labora artísticament al llibre amb vuit fotografies d’un blanc i negre rotund i suggerent, impactant. La seva motivació estètica sempre ha estat eminentment poètica i la nostra col·laboració i amistat ha donat fruit en d’altres llibres de poesia que he publicat.


Ara és quan els poemes han de parlar i l’autor desapareix de les pàgines del llibre. Gaudiu del repte i de la lectura oberta que us oferim des de Gregal.