Cercar en aquest blog

dilluns, 27 de febrer de 2017

Tempus fugit, de Joaquim Pijoan

Avui us volem presentar Tempus fugit, de Joaquim Pijoan. Segons Xavier C. Ribot, Pijoan es converteix en aquesta obra en un diletant memorialista. Escrit amb la veu pròpia tan característica d’aquest autor, Tempus fugit és una crònica que s’inscriu de ple en les literatures del jo. Un soliloqui amb ell mateix que es transforma en la seva literatura personal.

Us deixem amb el text que va fer servir l’autor en la presentació que va tenir lloc el passat mes de desembre a la Biblioteca Baldiri Reixac de Santa Cristina d’Aro.

Títol: Tempus fugit
Autor: Joaquim Pijoan
Pàgines: 264
Preu: 18,50 €
Compra'l!

             Aquí mateix, en aquest casalot on avui hi ha la Biblioteca Baldiri Reixac, llavors escola municipal de nens, vaig aprendre a llegir i escriure quan hi havia de mestre el senyor Pere Juncà. Avui us hi presento els meus "records d’infantesa", i és un fet que em produeix una especial satisfacció emotiva. Aquí vaig iniciar-me en el món de les lletres i ara és com si tanqués el cercle amb la presentació d’aquests records. Han passat 65 anys, tota una vida, entre aquell inici i el dia d’avui. No us repetiré el que ja dic en el llibre, aquests records no són pròpiament unes memòries documentades, tot i que recordar és sempre fer memòria. Ni tampoc no he pretès fer una història del poble i la seva gent, no he volgut ser un notari exhaustiu dels fets, ni tampoc un registrador municipal, tot això no ha estat el meu interès ni la meva ocupació. Jo m’he abandonat al fluir dels records tal com bonament  han anat apareixent a la meva memòria. El llibre va ser escrit l’any 2005, i no hi he fet, posteriorment, cap correcció, l’he deixat intacte. Bé, tot això, els qui tingueu la paciència de llegir-lo, ja ho anireu trobant. I segur que també hi remarcareu possibles errors i mancances. La meva memòria comença a ser feble i trencadissa. Ara, del que us vull parlar, és per què escric, i de com escric.

            Jo vaig començar a escriure, per prescripció facultativa, fa 40 anys justos, arran d’un trastorn mental que vaig patir, i que un bon psiquiatre, el doctor Josep Maria Pigem, em va tractar amb encert i eficàcia. Va ser ell qui em va suggerir que portés un diari. Ho vaig fer, i des del primer moment l’efecte catàrtic de l’escriptura em va ser beneficiós i estimulant, i l’he continuat fins al dia d’avui. Escriure, doncs, ha estat una forma de conviure amb la malaltia. Ben aviat, però, a l’efecte catàrtic s’hi va afegir la vel·leïtat literària. Jo era un lector de premsa escrita i algun llibre escadusser, novel·la i poesia del moment. En tenir, durant la llarga convalescència, tot el temps del món, i haver-lo d’ocupar amb alguna cosa, vaig intensificar la dedicació a la lectura. Primer, vaig voler ser poeta. Vaig llegir les Cartes a un jove poeta de Rainer Maria Rilke, i vaig veure de seguida que, de poeta, no en sabria ser mai. Tanmateix, la lectura d’aquest llibre em va portar a continuar amb més dedicació que mai el diari, i a fer els primers intents en prosa narrativa, al marge del diari. En va sortir el llibre Somni, que va guanyar el Premi Documenta i va ser la confirmació, tant dels bons consells del doctor Pigem com dels de Rilke. A partir de llavors, la vanitat de vanitats que mou el món es va imposar, i vaig compaginar l’escriptura del diari amb els intents novel·lístics.

            No sóc pròpiament un novel·lista. No en tinc l’ofici, ni m’ha interessat mai tenir-lo. El meu terreny de joc ha estat el que els teòrics anomenen literatura del jo. Diaris, dietaris, llibres de viatges, epístoles..., en fi, tot això que té el jo, i el discurs incessant que genera aquest jo, com a tema central de la meva escriptura. I el mètode que he seguit, del tot instintiu, ha estat el fluir de la consciència. No he inventat res. És tan vell com l’anar a peu. Sant Agustí, a les seves Confessions, ja el practicava. Si per a Pla la seva obra són unes vastes memòries, la meva és una permanent confessió. En els temps moderns, el fluir de la consciència, autors com James Joyce i Virginia Woolf, l’han portat al seu màxim esplendor. Avui, però, el mercat literari demana un altre tipus de relat. No he escrit mai pensant en el mercat, que com tot en aquest món té les seves lleis i condicions. La meva escriptura, per a bé i per a mal, ha buscat sempre l’efecte catàrtic. Que el resultat em porti a tenir pocs o molts lectors, o a no tenir-ne cap, no m’ha preocupat en excés. Aquest jo malalt ha trobat sempre la primera i gran compensació en l’acte en si d’escriure. Tota la resta ha estat a més a més. Aquest és, molt en síntesi, el perquè i el com escric.

Joaquim Pijoan

            I ara que els ametllers ja estan batuts, permeteu-me que acabi amb uns versos de León Felipe que m’han acompanyat al llarg d’aquests anys de vagareig literari i existencial. Els poetes són l’esperit de la literatura. La prosa que he practicat n’és només l’epidermi. Aquests versos, si se m’accepta la confessió, són també una declaració d’intencions i una manifestació de llibertat. És la mateixa sàvia intenció lliure amb què em va tractar el psiquiatre Pigem ara fa quaranta anys, quan, entre píndola i píndola, em va recomanar que escrivís un diari. És el meu Diari d’Skizo. Escoltem ara, i amb això acabo, els versos de León Felipe:


Nadie fue ayer 
ni va hoy 
ni irá mañana 
hacia Dios
por este mismo camino
que yo voy. 

Para cada hombre guarda
un rayo nuevo de luz el sol 
y un camino virgen
Dios. 

dijous, 23 de febrer de 2017

dilluns, 13 de febrer de 2017

Jordi Roig presenta "Cel estàtic d'elevadors", de Ricard Mirabete

Avui volem compartir amb tots vosaltres, estimats lectors, el text que Jordi Roig, autor d'Un segon després de Praga, va fer servir per presentar el poemari de Ricard Mirabete, Cel estàtic d'elevadorsel passat 30 de gener al Taller d'Escriptura de Cardedeu (Tec-ca).

Títol: Cel estàtic d'elevadors
Autor: Ricard Mirabete
Pàgines: 68
Preu: 13 €
Compra'l!



Parlem de l’últim llibre de Ricard Mirabete, Cel estàtic d’elevadors. Fem memòria. El seu primer llibre de poemes va ser Última ronda publicat l’any 1999 que va ser premi de poesia Amadeu Oller. Després n’han vingut 5 o 6 més, tant en solitari com en col·laboracions, fins a arribar a tocar el cel, el Cel estàtic d’elevadors. També ha fet de crític literari a diversos mitjans de comunicació i col·labora sovint al diari digital de cultura Núvol.

Pel que fa al llibre que ens ocupa em permetreu que comenci amb uns versos del poema Tot allò racional és real que diuen: «tot és una mena de passat / si no m’escrius el nom a les nits». No és que aquests versos defineixin el sentit del llibre, però són un versos que m’han dut al cel. Al meu cel. Perquè tots creiem que tenim el nostre cel, però el cel és el mateix per a tothom. El cel d’en Mirabete no és un cel especial, no hi ha un cel per ell només, el que mira l’autor és la metàfora d’un lloc que és i no és, un lloc inabastable, allò que en podríem dir un altre món. Un «no-lloc» al seu imaginari més íntim.

El cel es belluga? O és la terra, la que es mou? El cel és una cosa indeterminada? Quan mirem el cel veiem una cosa concreta? Entre el concret i l’abstracte es mou el llibre que tenim entre mans. Algú podria dir que els poemes del Ricard són abstractes i d’alguna manera sí que ho són, però aquesta abstracció descriu les coses més concretes. Abans ens deia que allò que és racional és real i allò que és real és tot. Al meu parer el que ens vol explicar l’autor és l’aparença d’una cosa estàtica que es mou. Bàsicament una contradicció com Déu mana. Una d’aquelles contradiccions que duen els poetes a l’ADN. Aquest conflicte real també és un conflicte a la vida. Els elevadors, les grues, els edificis, les escales o els somnis, les esperances, l’amor, la solitud tot plegat són elevadors de la terra que s’enfilen d’alguna manera cap al cel, cap a un paradís físic o metafísic. Sovint diem: «Estar amb tu és com estar al cel». I això ho diem quan som feliços i quan el cel és perfecte, blau i ens il·lumina. 

Una altra matèria real que es belluga pel llibre és l’aigua. L’aigua no és estàtica, sempre es mou i per on passa deixa rastre. Diu la Teresa Costa-Gramunt, en referència aquest poemari: «L’element líquid de l’aigua, l’embolcall del centre o de l’esperit de l’aigua, passa. Roman, però, l’essència de l’aigua com la vida de què som fets, la nostra mare i el nostre pare natura que es manifesten en l’aigua, en nosaltres, en el corrent de la vida». I ell, com si fos una resposta, escriu en un bell poema titulat Spirit on the water, una cançó de Bob Dylan: «Si som l’aigua que passa / per què aturar-s’hi? Sóc jo». 

D'esquerra a dreta: Jordi Roig (Un segon després de Praga), Marta Pérez (Un segon fora del dubte), Ricard Mirabete (Cel estàtic d'elevadors) i Rosa Maria Pascual (On vas, Irina?)


A mi m’ha resultat un llibre inquietant. D’aquells que has de llegir dues vegades com a mínim, si poden ser tres molt millor, per assaborir el llenguatge, les metàfores, les imatges, l’estil, la cruesa i la bellesa, l’habilitat a l’hora de desgranar moments de controvèrsia i moments de pau, les creences, els dubtes, la realitat al cap i a la fi. A la contraportada, hi diu: «L’obra vol agermanar avantguarda i classicisme». Trobo que aquesta frase descriu a la perfecció d’on beu i d’on ha begut en Ricard Mirabete. 

El llibre consta de tres parts. La primera, titulada Parade amoureuse, està composta per 10 poemes ben construïts, de mètrica acurada i rima treballada. Aquesta part és potser la més clàssica en la forma. La repetició com una màquina que fa moure el poeta cap al cel. El cel com a sinònim de paradís, de felicitat, d’amor etern. En aquests poemes ens parla d’una estimada, d’un ideal de bellesa. Diu: «I m’és secret el sotabosc del cim / mentre tu et pintes en sànscrit les ungles / enjogassada i rossa, com un mim».

Que se m’alça a la sang, és el títol de la segona part. Aquests dotze poemes s’allunyen de la manera clàssica, deixa de banda les majúscules i les puntuacions, com si no volgués que res ni ningú li fes la traveta, vol ser lliure. Potser creu que l’ordre el lliga al discurs i el fa sentir incòmode. M’ha fet la impressió que volia obrir portes i finestres a sentir, a experimentar, que res no el destorbi, sigui el dolor o la passió. «M’empenyia cap als estrats inferiors del ser / el fibló de poesia de la teva ofensa».

La part més llarga és la tercera, que encapçala amb el títol Tot ressonava cec. Per mi és la part en què ell ha gaudit més escrivint. Aquesta part és la que em recorda el Mirabete de tota la vida, però un esglaó més amunt. Unes imatges eficaces, un lèxic brillant, un joc de paraules –i a vegades de lletres– que demostra l’habilitat que té per fer poemes i la importància que dóna a la paraula. Aquests poemes són l’elevador que el duu a fer el camí entre el que és i el que vol ser, entre la terra i el cel, el possible i l’impossible. Com en un riu, els poemes baixen en silenci i l’aigua deixa petjada als nostres ulls i a poc a poc al nostre cor. Personalment és la part en què he gaudit més, sense desmerèixer les dues anteriors. Si és la darrera, no és per culpa de l’atzar, el poeta ha sabut triar la manera de fer-nos sentir, de fer-nos anar cap on ell volia, cap a una imatge aturada, cap a la fi. Que podria ser la mort també. «I lentament passo la mà pel teu coll / i s’atura: la vida».

Vull remarcar que aquest poemari porta una sèrie de fotografies en blanc i negre col·locades estratègicament entre les parts i que val la pena llegir encara que no duguin paraules. Són de Carles Mercader. 

No em queda res més a dir, ara us toca a vosaltres endinsar-vos en aquest llibre perquè en Mirabete ens obre una porta cap a l’imprevist de la poesia i no podem defugir la invitació, perquè és un autor que s’ha de llegir, per la seva exigència, pel seu recorregut i pels seus somnis d’arribar al cel amb tots els seus elevadors a l’ànima. 

Moltes gràcies.

Jordi Roig

Cardedeu, 30 de gener de 2017