Cercar en aquest blog

S'està carregant...

dimecres, 13 de juliol de 2016

Joan Girbau ressenya "Una sola mirada"

Una sola mirada és la primera novel·la de Mario Merchán Andrés, una novel·la sobre l'amistat, l'amor i la recerca de sentit a la vida. És també una exploració sobre la profunditat de la mirada humana. Però, per damunt de tot, és una reflexió sobre el fet inevitable de morir-se, potser el darrer tabú del nostre temps. 
Per conèixer millor l'obra, us deixem amb una ressenya de Joan Girbau, autor de L'home de la campana.


Títol: Una sola mirada
Autor: Mario Merchán Andrés
Pàgines: 384
Preu: 19,50 €




El protagonista d’aquesta novel·la (del qual desconeixem el nom perquè mai es diu) evoca la seva vida dirigint-se en un diàleg interior a la Natàlia, el seu primer amor, morta uns anys abans. Al llarg de la narració, el protagonista evoca les vides d’ell i de dos amics de joventut, l’Oriol i en Jordi, tots tres del barri de Gràcia de Barcelona, que tot i haver viscut íntimament units durant l’adolescència, els seus camins comencen a divergir a partir d’un cert moment. El motiu d’aquest distanciament no és conegut en la seva veritable dimensió fins gairebé el final de la novel·la.

Com que els records es fan presents a la nostra ment de manera atzarosa i gairebé mai segueixen cap ordre cronològic, el relat del protagonista en descriure els seus pensaments barreja constantment fets de la seva vida ocorreguts en diferents èpoques i escenaris. Aquesta tècnica és utilitzada de manera magistral per l’autor per mantenir constantment la curiositat i l’interès del lector. Cada fet nou és mencionat sempre de manera succinta i incompleta la primera vegada, i queda immediatament submergit en les profunditats de la memòria del protagonista d’on aflorarà posteriorment en diverses ocasions, cada vegada amb major precisió. Per posar-ne un exemple, la pregunta que li fa en Jordi sobre si ha estat amb gaires dones, és evocada pel protagonista a la pàgina 25 i el lector no podrà trobar-ne una primera resposta (i encara parcial) fins a la pàgina 201.

Com que els tres nois són (com l’autor) del Camp d’en Grassot, al barri de Gràcia, a mig camí de la Sagrada Família i el Parc Güell, Gaudí es fa present a la narració des del primer moment, de manera que a través de les pàgines de la novel·la es pot seguir bastant detalladament la biografia del genial arquitecte, per qui el protagonista sent una profunda admiració. Com que ell (que ha estudiat la carrera d’Enginyeria Industrial amb poc convenciment i entusiasme) ha passat llargues temporades a Ruanda, en la descripció de les seves vivències es pot seguir també la història recent d’aquest país africà, els seus paisatges i els costums dels seus habitants.

El millor que es pot dir de qualsevol novel·la és que els seus personatges són retrats fidels de personatges reals. Doncs bé, la novel·la que ens ocupa compleix aquesta característica amb escreix. Els pensaments, comportaments i reaccions dels seus personatges (principals i secundaris) dibuixen caràcters de persones que cada un de nosaltres podria identificar amb algun conegut. Especialment ben caracteritzat és l’Ananie, xofer del protagonista a Ruanda. I el mateix es pot dir dels personatges principals: els tres nois, la Natàlia, la Sílvia, els fills de la Natàlia i en Pere (l’avi d’en Jordi).



Mario Merchán, l'autor.

La narració, en primera persona, és molt directa, i tot i descriure molt bé els diversos paisatges i escenaris, se centra més en els pensaments, reflexions, estats d’ànim i anhels dels personatges. Durant tot el relat apareixen les eternes preguntes sobre la nostra existència: existeix Déu? Què hi ha després de la mort? Quina és la nostra missió? Té sentit la vida? El protagonista, tot i haver esmerçat moltes hores de la seva joventut a la parròquia de Sant Tomàs, al carrer Roger de Flor de Barcelona, de gran arriba a la conclusió que Déu no existeix. Ens diu: «és una invenció de l’home per calmar les seves incerteses. Ara bé, quan tens una vida acomodada, amb llum i aigua calenta, amb tres àpats al dia, amb fills amb totes les necessitats cobertes, comprens que per a tu és molt fàcil no tenir fe. En canvi, quan et falta tot això necessites agafar-te a alguna cosa per tirar endavant i pensar que algun dia t’arribarà quelcom millor. En veure com viuen els camperols de les contrades rurals africanes, arribaves a la conclusió que devien tenir un estil de vida no gaire diferent al de la immensa majoria dels habitants de Terra Santa coetanis de Jesús; els uns i els altres eren molt i molt pobres i tenien una forta tendència a creure en allò que és sobrenatural».

Les pàgines finals de la novel·la són trepidants i tornen a desvetllar l’interès del lector si aquest havia decaigut en algun moment. Com que està de moda destacar els punts forts i febles de qualsevol proposta, m’he hagut d’esforçar per trobar-hi alguns punts febles. Els que citaré són gairebé ridiculeses sense importància i la seva petitesa no fa sinó posar en valor la totalitat de l’obra.

No m’ha agradat l’ús sistemàtic del pronom qui en les oracions de relatiu adjectives en substitució d’un que o un el qual subjectes. Per exemple, «Em trobava sortint novament al carrer seguint en Jordi precipitadament, qui empenyia un carretó...», en lloc de «que empenyia un carretó» o «el qual empenyia un carretó». L’ús sistemàtic de qui en aquestes frases, tot i ser correcte, sembla arcaic i considero que no s’adiu gaire amb el llenguatge propi d’una persona de Barcelona (el protagonista) de l’últim quart del segle XX.

L’autor sovint adorna la narració amb explicacions científiques dels fets que descriu. Això no és cap punt feble sinó una virtut destacable. Però algunes vegades (molt poques) aquestes explicacions resulten poc afortunades. Per exemple, a la pàgina 156 diu: «Gaudí prescindí de la geometria euclidiana, la que es pot dibuixar amb escaire i compàs, la que s’havia fet servir des del començament de l’arquitectura, i, tot i que no disposava de les eines de càlcul actuals, aplicà una geometria que anava més enllà, la geometria reglada, basada en les formes que imiten les corbes en l’espai pròpies de la natura: el paraboloide, l’hiperboloide i l’helicoide.» Tot i que s’entén què és el que vol dir l’autor, no es pot afirmar de cap manera que la geometria de les superfícies reglades vagi més enllà de la geometria d’Euclides. És geometria euclidiana! Les geometries no euclidianes que van néixer a mitjan segle XIX són les que neguen el cinquè postulat d’Euclides i afirmen que per un punt exterior a una recta passa més d’una paral·lela.

Deixem de banda aquests possibles punts febles, molt subjectius, i diguem sense embuts que estem davant d’una molt bona novel·la que per la seva profunditat i tècnica narrativa. Costa d’imaginar que sigui només la primera novel·la de l’autor.

Joan Girbau

Recordeu que aquest dijous el presentem a Barcelona:


dimarts, 5 de juliol de 2016

En Nicolau blanc-i-blau i el seu amic Quitu

Ara que ja ha arribat l'estiu, és un bon moment perquè els més petits de la casa dediquin una estona a llegir el que més els agrada. Amb aquesta entrada volem presentar-vos un llibre que farà les seves delícies, especialment si els agrada el futbol i són periquitos! Georgina Esteva (text) i Montse Buñuel (imatges) són les autores d'En Nicolau blanc-i-blau i el seu amic Quitu, en el qual coneixereu en Nicolau, els seus amics (en Pau i en Sebastià) i un personatge molt especial, en Quitu. A més a més, també hi trobareu la lletra de l'himne de l'Espanyol i de la cançó Glòria als herois, el llistat de presidents que ha tingut l'entitat des de la seva fundació i un apartat titular "El que cal saber de l'Espanyol". 



Títol: En Nicolau blanc-i-blau i el seu amic Quitu
Autora: Georgina Esteva
Il·lustradora: Montse Buñuel
Pàgines: 104 
Preu: 11 €


En Nicolau blanc-i-blau i el seu amic Quitu és una història que parla de futbol, però també de valors. Qualitats com el fair play, l'esportivitat, la cooperació, la diversió, el fet de no guanyar a qualsevol preu, la resolució de conflictes a través del diàleg... són conceptes presents a la història. De fet, el futbol no és més que l'excusa perfecta per parlar d'actituds i valors a través d'un llenguatge planer i d'una trama senzilla per tal que sigui fàcil d'entendre.

En Nicolau, el gran protagonista d'aquesta història, té un somni: arriba a jugar al primer equip de l'Espanyol. Cada nit somia que és capaç de fer cent tocs seguits amb la pilota i que de gran aconseguirà ser jugador professional, i així, amb aquests pensaments, s'adorm feliç. 

En Nicolau té dos bons amics, en Pau i en Sebastià, que són bessons. En Sebastià juga i entrena a l’escola de futbol amb ell, però a en Pau no li agrada gens el futbol, sinó que el que més li agrada és fer maniobres amb el seu monopatí. De fet, rebutja el futbol i menysprea tots aquells que hi juguen amb una actitud despectiva; per algun motiu el futbol el posa nerviós. En Nicolau no entén perquè a en Pau no li agrada jugar a futbol, però aquesta desavinença no impedeix que siguin bons amics i que cultivin una forta i profunda amistat. Per tant, el respecte és, també, un dels valors claus del llibre, perquè tot i tenir opinions i gustos diferents, es respectaran i seran bons amics. 


Georgina Esteva i Montse Buñuel presentant el llibre a Barcelona


Però no tot girarà entorn dels valors i del futbol, perquè la història també està farcida d’aventura, d’amor i d’un personatge molt especial, en Quitu, un ocell anònim que esdevindrà la gran mascota de l'equip i que entre tots cuidaran d’allò més. 

En definitiva, En Nicolau blanc-i-blau i el seu amic Quitu està pensat per ser una història educativa i, al mateix temps, divertida.

Georgina Esteva

dilluns, 27 de juny de 2016

"Quan no érem ni onze", de Josep Bobé

De tots és sabut que actualment el FC Barcelona és un dels millors equips de futbol del món. Sembla paradoxal, doncs, que no sapiguem gaires coses del seu origen, tret que Gamper en va ser el fundador. És veritat que en un principi tots els seus jugadors eren estrangers? Qui era Walter Wild? I Gamper? Per què es van escollir els colors blaugranes? Totes aquestes respostes i moltes més les trobareu al llibre de Josep Bobe, Quan no érem ni onze

Títol: Quan no érem ni onze
Autor: Josep Bobé
Pàgines: 270
Preu: 18 €


 A l’octubre de 2013 estava dinant amb Frederic Porta en un restaurant de l’Eixample barceloní, a prop del barri de Sant Antoni. Al cafè, a la terrassa del restaurant i entre el fum de les cigarretes, tot fullejant el llibre de Maluquer de 1949, vaig adonar-me de la manca d'informació que hi ha sobre la fundació del Futbol Club Barcelona. En els grans llibres sobre la història del club, aquest fet acostuma a merèixer poques pàgines i, moltes vegades, la informació que en ells s'hi dóna està poc contrastada. Cert és que les dades de què disposem són més aviat minses però, tot i així, mereixen un estudi profund pel fet del qual tractem: ni més ni menys, la fundació del club. En molts dels casos s'ha agafat una versió determinada i és, mai millor dit, la que ha fet història.

  A partir d’aquí va començar un procés de cerca d' informació sobre el que va passar en aquells mesos i en els anys anteriors, quan el foot-ball va arribar a la nostra ciutat. Consultes a hemeroteques i arxius diferents per intentar saber com s’havia anat forjant el club, quins homes van fer possible que avui dia tinguem un club anomenat Futbol Club Barcelona, amb tots els seus defectes i virtuts. És segur que la voluntat d'integració del Barça forma part d’un dels més importants actius del club i això és una de les grans sorpreses que dóna conèixer com es va fundar. Lluny de ser aquella societat formada per estrangers, que tants cops ens han volgut vendre, el Futbol Club Barcelona, en els seus orígens, es conformà com a mostra absoluta d'integració. S’ha de situar i tenir en compte el context històric del moment, just al final del segle xix, a la Barcelona de les oportunitats i a la vegada en una ciutat convulsa.

Josep Bobé, l'autor.

   El Futbol Club Barcelona ha tingut grans, immensos jugadors que han escrit, al llarg de la història, les millors pàgines del món del futbol. Però, entre tots, hauríem de recuperar la memòria d’aquells pioners, procedents d’arreu, que van posar la primera pedra del que avui en dia som. I aquí va el meu petit homenatge cap a ells, des del que va jugar tan sols un partit fins a Gamper, l’únic, avui en dia, que està recordat al Camp Nou.

   La història del club és la història, pròpia i personal, que han viscut els centenars de milers de socis i simpatitzants que el Futbol Club Barcelona ha tingut al llarg de la seva vida. I som nosaltres, hem de ser nosaltres, els qui l’hem de transmetre a les properes generacions. 

Josep Bobé

dilluns, 20 de juny de 2016

Adict@, de Teresa Buzo

Hoy queremos presentaros Adict@, la última novela de Teresa Buzo. Después del éxito de Las hijas de las horas, Buzo nos presenta ahora una obra de índole psicológica, romántica y detectivesca que expone las relaciones socioamorosas de una mujer a través de internet. Adict@ habla de la ciberadicción y su afecto en la psique humana y las relaciones sociales. 

Os dejamos con un texto de la autora que, seguro, os dejará con ganas de devorar la novela.

Títol: Adict@
Autora: Teresa Buzo
Pàgines: 312
Preu: 19 €

Martina Fuentes trabaja en una agencia de viajes y está casada con un prestigioso arquitecto con el que tiene un hijo. En apariencia, todo es perfecto en su vida, pero siente que está desperdiciando sus últimos años de juventud con su rutina diaria. Un buen día, descubre las ventajas de navegar por internet y poco a poco comienza su aventura internauta a través de páginas webs, chats, blogs y, sobre todo, redes sociales. Entretanto, conoce a un comercial que la lleva por los senderos del deseo y la lujuria, pero también por los derroteros del desengaño y el odio, todo lo cual la empuja aún más a las relaciones virtuales.
Céfiro, su marido, también sufre un período de crisis existencial y se centra tanto en sí mismo que desatiende los abruptos cambios de su mujer. Martina se metamorfosea de una esposa amable y fiel en una desaforada come hombres que busca amantes a través de internet. Nace en ella una rebeldía irracional que la vuelve audaz y manipuladora. Utiliza la comunicación virtual como un medio de expresión emocional, y se aísla del mundo para sumergirse en una sociedad ficticia llena de trampas y mentiras.
Martina causará sentimientos contradictorios en el lector, quien a ratos sentirá empatía y, a otros, un firme rechazo. Una personalidad tan simple como compleja según con el cristal con el que se mire.
Esta novela ofrece una visión grotesca y real de las nuevas relaciones sociales a través de internet, y avisa de los posibles fraudes de este medio de comunicación que cada vez cobra más fuerza y adeptos en la sociedad actual.

Buzo con su primera novela, Las hijas de las horas

Adict@ es, ante todo, una novela que vislumbra las debilidades y fortalezas del ser humano, y que, más allá de la literalidad de la trama, ondea por derroteros mitológicos observables, en una primera instancia, en su protagonista: Martina como Afrodita, diosa del amor que nace de las aguas, y se incorporan elementos mitológicos y naturalistas que funcionan como mecanismos para desentrañar la verdad de la obra.

Se trata de una novela que entremezcla el misterio de índole detectivesco, ya que comienza con la muerte de la protagonista desde la primera página, como de sátira romántica.