Cercar en aquest blog

S'està carregant...

dilluns, 12 de setembre de 2016

"El desert i altres palpitacions del nou segle", d’Enric Balaguer

Avui us volem presentar una de les novetats que presentem per a la reentré d'aquest mes de setembre. Es tracta d'El desert i altres palpitacions del nou segleun llibre compost de setze assajos en els quals Enric Balaguer, professor de Filologia Catalana a la Universitat d'Alacant, reflexiona i s'interroga sobre el nostre present.  

Títol: El desert i altres palpitacions del nou segle
Autor: Enric Balaguer
Pàgines: 200
Preu: 18 €
Compra'l!



        El desert i altres palpitacions del nou segle


   Al Glossari, Eugeni d’Ors afirmava que es limitava a prendre nota del que anomenava «palpitacions dels temps». Amb aquests papers, Enric Balaguer ha volgut, en parlar de «palpitacions», homenatjar el creador de l’assaig contemporani i designar una prosa formada per petits assajos que «cosits» poden ajudar a perfilar una mica el paisatge dels nostres dies. Però més que més el terme «palpitació» –«batec convulsiu d’una part del cos», segons els diccionaris– reflecteix la manera de viure, dissortadament, en aquests primers decennis del nou segle.

    Els setze assaigs reunits ací participen de l’impuls d’interrogar alguns dels components –ideològics i artístics– del conjunt de valors actuals. L’autor es demana si les llengües minoritzades són a punt de ser eliminades; si vivim una vertadera desalfabetització o si el llenguatge perd força i energia i dilueix les consciències davant del món de la imatge. També s’interroga sobre la solidaritat humana i es pregunta si és cada cop més feble o sobre si el desprestigi de les humanitats —en aquest context mercantilista— és irreversible. Les dificultats de la creació artística en la societat actual, dins del marc del capitalisme esteticista que vivim, així com els paral·lelismes entre el capitalisme financer i la creació, són altres motius de les palpitacions que l’autor tracta d’analitzar d’una manera oberta, suggeridora i, en la mesura del possible, deixant de costat els tòpics i els desitjos propis.

    La diversitat temàtica és un dels ingredients del llibre. Un dels assaigs explora les relacions estretes —en algun casos obsessives— dels escriptors amb les cases i en un altre s’aborden aspectes de la depressió, en poetes, com ara Salvador Espriu o en autors com Williams Styron.

     De tots els textos d’aquest recull, el dedicat a la fascinació que ens provoca el desert té, per moltes raons, quelcom d’emblema. Davant d’un món fastuós i opulent, el desert ens interroga a nosaltres. I ho fa radicalment. «Més que una palpitació» —en el sentit d’Ors— és una realitat palpitant, un clam de la matèria que apel·la la nostra dimensió transcendent. «Allí on ningú no pot viure –escrivia Albert Camus–, alguns homes, tal vegada, hi poden aprendre a viure».

Presentació del llibre a Barcelona.
D'esquerra a dreta: Jordi Albertí (director Gregal), Enric Balaguer (autor) i Àlex Broch (escriptor i crític literari)


     També hi ha una palpitació dedicada a la memòria històrica i al mal a  través del repàs de la figura tristament cèlebre del tinent coronel Eichmann, de l’Alemanya nazi, i, sobretot, de la menys coneguda de Douch, un guerriller cambodjà dels khmers rojos que actualment es troba a la presó. Un i l’altre són dos dels instigadors a la reflexió sobre el tema de les ignomínies (crims i exterminis) a la humanitat. Les preguntes són: podem explicar-nos la crueltat de la condició humana? Sabrem trobar la manera de posar-hi fi? I sobretot, serem capaços d’aprendre la lliçó de la història i prevenir-ne les catàstrofes?

   En aquestes setze «palpitacions» l’autor ha seguit el solc de sotmetre aspectes de la vida dels nostres dies a l’exercici reflexiu dels llibres anteriors de l’autor, La totalitat impossible. (Sobre la fragmentació en la vida actual), 2006; La vulgaritat i altres tribulacions dels nostres dies. (Sis aproximacions al present), 2010, i, més recentment, Constel·lacions postmodernes, 2015).

    Els assajos que formen aquest volum són textos que han sorgit amb impulsos successius i, tot i ser independents, participen d’una curiositat que els unifica. No és fàcil definir-la, però potser fóra l’adopció d’una perspectiva contemporània en el sentit que defensa Giorgio Agamben al seu article «¿Qué es lo contemporáneo?». Aquesta perspectiva tracta d’articular una mirada que s’adhereix i alhora pren distància del moment històric, però sobretot busca percebre més que les llums, l’obscuritat. La relació amb el present –diu l’autor tot recordant la frase d’un filòsof– serà sempre intempestiva, ço és, provisional i incompleta.

dilluns, 5 de setembre de 2016

Georgina Esteva ressenya L'enigma del vaixell Mary Celeste

Després d'unes setmanes d'inactivitat, avui volem presentar-vos el llibre juvenil L'enigma del vaixell Mary Celeste, de Josep Maria Ibarra. Per fer-ho, ens servirem d'un text de Georgina Esteva, autora també de dos llibres juvenils: Un pòdium irrepetible (2015) i En Nicolau blanc i blau i el seu amic Quitu (2016).


Títol: L'enigma del vaixell Mary Celeste
Autor: Josep Maria Ibarra
Pàgines: 134
Preu: 12 €
Compra'l!


L’enigma del vaixell Mary Celeste és una història que juga entre la realitat i la ficció. Es tracta d’un relat que explica com un professor amb molt talent aconsegueix que una avorrida classe de reforç escolar per a adolescents esdevingui un seguit d’aventures inesperades a través d’un viatge en el temps. 

El professor, que resultarà ser nou i desconegut per als alumnes, empatitzarà amb els nois i noies de tal manera que els captivarà, els motivarà, els entendrà i els farà reflexionar. Serà, doncs, a través d’una aventura sorprenent que aconseguirà que els nois i noies, apassionats, aprenguin moltíssimes coses mentre viuen experiències insòlites de primera mà. De fet, la típica classe convencional de reforç es convertirà en un joc virtual amb una simulació espectacular en la qual els jugadors tindran sensacions absolutament reals i resoldran un dels grans enigmes de la història de la navegació: l’enigma del vaixell Mary Celeste. 

Serà gràcies a un viatge a través del temps que aniran a parar enmig de l'oceà, en un vaixell que va desembarcar de Nova York als voltants del segle XIX i que es va trobar a la deriva… amb tota la incertesa que això comporta! Aprendran, doncs, a través de l'experiència i l'emoció, ben lluny de qualsevol teoria! Viuran la història a la pròpia pell i, quan hi ha experiència, sempre hi ha aprenentatge. 

El vaixell Mary Celeste navegant a la deriva

Realment, la relació entre la realitat i la ficció està francament ben aconseguida i captiva el lector des del primer instant. La història està farcida d'emoció, intriga i curiositat i transmet un gran entusiasme. El llenguatge és planer, viu, directe i amè, i això fa que el llibre entri bé, sigui fàcil de llegir i que la lectura esdevingui molt agradable. En definitiva, una història que ens fa reflexionar sobre les èpoques i que ens fa adonar del canvi de les coses amb el pas dels anys.

dimecres, 13 de juliol de 2016

Joan Girbau ressenya "Una sola mirada"

Una sola mirada és la primera novel·la de Mario Merchán Andrés, una novel·la sobre l'amistat, l'amor i la recerca de sentit a la vida. És també una exploració sobre la profunditat de la mirada humana. Però, per damunt de tot, és una reflexió sobre el fet inevitable de morir-se, potser el darrer tabú del nostre temps. 
Per conèixer millor l'obra, us deixem amb una ressenya de Joan Girbau, autor de L'home de la campana.


Títol: Una sola mirada
Autor: Mario Merchán Andrés
Pàgines: 384
Preu: 19,50 €




El protagonista d’aquesta novel·la (del qual desconeixem el nom perquè mai es diu) evoca la seva vida dirigint-se en un diàleg interior a la Natàlia, el seu primer amor, morta uns anys abans. Al llarg de la narració, el protagonista evoca les vides d’ell i de dos amics de joventut, l’Oriol i en Jordi, tots tres del barri de Gràcia de Barcelona, que tot i haver viscut íntimament units durant l’adolescència, els seus camins comencen a divergir a partir d’un cert moment. El motiu d’aquest distanciament no és conegut en la seva veritable dimensió fins gairebé el final de la novel·la.

Com que els records es fan presents a la nostra ment de manera atzarosa i gairebé mai segueixen cap ordre cronològic, el relat del protagonista en descriure els seus pensaments barreja constantment fets de la seva vida ocorreguts en diferents èpoques i escenaris. Aquesta tècnica és utilitzada de manera magistral per l’autor per mantenir constantment la curiositat i l’interès del lector. Cada fet nou és mencionat sempre de manera succinta i incompleta la primera vegada, i queda immediatament submergit en les profunditats de la memòria del protagonista d’on aflorarà posteriorment en diverses ocasions, cada vegada amb major precisió. Per posar-ne un exemple, la pregunta que li fa en Jordi sobre si ha estat amb gaires dones, és evocada pel protagonista a la pàgina 25 i el lector no podrà trobar-ne una primera resposta (i encara parcial) fins a la pàgina 201.

Com que els tres nois són (com l’autor) del Camp d’en Grassot, al barri de Gràcia, a mig camí de la Sagrada Família i el Parc Güell, Gaudí es fa present a la narració des del primer moment, de manera que a través de les pàgines de la novel·la es pot seguir bastant detalladament la biografia del genial arquitecte, per qui el protagonista sent una profunda admiració. Com que ell (que ha estudiat la carrera d’Enginyeria Industrial amb poc convenciment i entusiasme) ha passat llargues temporades a Ruanda, en la descripció de les seves vivències es pot seguir també la història recent d’aquest país africà, els seus paisatges i els costums dels seus habitants.

El millor que es pot dir de qualsevol novel·la és que els seus personatges són retrats fidels de personatges reals. Doncs bé, la novel·la que ens ocupa compleix aquesta característica amb escreix. Els pensaments, comportaments i reaccions dels seus personatges (principals i secundaris) dibuixen caràcters de persones que cada un de nosaltres podria identificar amb algun conegut. Especialment ben caracteritzat és l’Ananie, xofer del protagonista a Ruanda. I el mateix es pot dir dels personatges principals: els tres nois, la Natàlia, la Sílvia, els fills de la Natàlia i en Pere (l’avi d’en Jordi).



Mario Merchán, l'autor.

La narració, en primera persona, és molt directa, i tot i descriure molt bé els diversos paisatges i escenaris, se centra més en els pensaments, reflexions, estats d’ànim i anhels dels personatges. Durant tot el relat apareixen les eternes preguntes sobre la nostra existència: existeix Déu? Què hi ha després de la mort? Quina és la nostra missió? Té sentit la vida? El protagonista, tot i haver esmerçat moltes hores de la seva joventut a la parròquia de Sant Tomàs, al carrer Roger de Flor de Barcelona, de gran arriba a la conclusió que Déu no existeix. Ens diu: «és una invenció de l’home per calmar les seves incerteses. Ara bé, quan tens una vida acomodada, amb llum i aigua calenta, amb tres àpats al dia, amb fills amb totes les necessitats cobertes, comprens que per a tu és molt fàcil no tenir fe. En canvi, quan et falta tot això necessites agafar-te a alguna cosa per tirar endavant i pensar que algun dia t’arribarà quelcom millor. En veure com viuen els camperols de les contrades rurals africanes, arribaves a la conclusió que devien tenir un estil de vida no gaire diferent al de la immensa majoria dels habitants de Terra Santa coetanis de Jesús; els uns i els altres eren molt i molt pobres i tenien una forta tendència a creure en allò que és sobrenatural».

Les pàgines finals de la novel·la són trepidants i tornen a desvetllar l’interès del lector si aquest havia decaigut en algun moment. Com que està de moda destacar els punts forts i febles de qualsevol proposta, m’he hagut d’esforçar per trobar-hi alguns punts febles. Els que citaré són gairebé ridiculeses sense importància i la seva petitesa no fa sinó posar en valor la totalitat de l’obra.

No m’ha agradat l’ús sistemàtic del pronom qui en les oracions de relatiu adjectives en substitució d’un que o un el qual subjectes. Per exemple, «Em trobava sortint novament al carrer seguint en Jordi precipitadament, qui empenyia un carretó...», en lloc de «que empenyia un carretó» o «el qual empenyia un carretó». L’ús sistemàtic de qui en aquestes frases, tot i ser correcte, sembla arcaic i considero que no s’adiu gaire amb el llenguatge propi d’una persona de Barcelona (el protagonista) de l’últim quart del segle XX.

L’autor sovint adorna la narració amb explicacions científiques dels fets que descriu. Això no és cap punt feble sinó una virtut destacable. Però algunes vegades (molt poques) aquestes explicacions resulten poc afortunades. Per exemple, a la pàgina 156 diu: «Gaudí prescindí de la geometria euclidiana, la que es pot dibuixar amb escaire i compàs, la que s’havia fet servir des del començament de l’arquitectura, i, tot i que no disposava de les eines de càlcul actuals, aplicà una geometria que anava més enllà, la geometria reglada, basada en les formes que imiten les corbes en l’espai pròpies de la natura: el paraboloide, l’hiperboloide i l’helicoide.» Tot i que s’entén què és el que vol dir l’autor, no es pot afirmar de cap manera que la geometria de les superfícies reglades vagi més enllà de la geometria d’Euclides. És geometria euclidiana! Les geometries no euclidianes que van néixer a mitjan segle XIX són les que neguen el cinquè postulat d’Euclides i afirmen que per un punt exterior a una recta passa més d’una paral·lela.

Deixem de banda aquests possibles punts febles, molt subjectius, i diguem sense embuts que estem davant d’una molt bona novel·la que per la seva profunditat i tècnica narrativa. Costa d’imaginar que sigui només la primera novel·la de l’autor.

Joan Girbau

Recordeu que aquest dijous el presentem a Barcelona:


dimarts, 5 de juliol de 2016

En Nicolau blanc-i-blau i el seu amic Quitu

Ara que ja ha arribat l'estiu, és un bon moment perquè els més petits de la casa dediquin una estona a llegir el que més els agrada. Amb aquesta entrada volem presentar-vos un llibre que farà les seves delícies, especialment si els agrada el futbol i són periquitos! Georgina Esteva (text) i Montse Buñuel (imatges) són les autores d'En Nicolau blanc-i-blau i el seu amic Quitu, en el qual coneixereu en Nicolau, els seus amics (en Pau i en Sebastià) i un personatge molt especial, en Quitu. A més a més, també hi trobareu la lletra de l'himne de l'Espanyol i de la cançó Glòria als herois, el llistat de presidents que ha tingut l'entitat des de la seva fundació i un apartat titular "El que cal saber de l'Espanyol". 



Títol: En Nicolau blanc-i-blau i el seu amic Quitu
Autora: Georgina Esteva
Il·lustradora: Montse Buñuel
Pàgines: 104 
Preu: 11 €


En Nicolau blanc-i-blau i el seu amic Quitu és una història que parla de futbol, però també de valors. Qualitats com el fair play, l'esportivitat, la cooperació, la diversió, el fet de no guanyar a qualsevol preu, la resolució de conflictes a través del diàleg... són conceptes presents a la història. De fet, el futbol no és més que l'excusa perfecta per parlar d'actituds i valors a través d'un llenguatge planer i d'una trama senzilla per tal que sigui fàcil d'entendre.

En Nicolau, el gran protagonista d'aquesta història, té un somni: arriba a jugar al primer equip de l'Espanyol. Cada nit somia que és capaç de fer cent tocs seguits amb la pilota i que de gran aconseguirà ser jugador professional, i així, amb aquests pensaments, s'adorm feliç. 

En Nicolau té dos bons amics, en Pau i en Sebastià, que són bessons. En Sebastià juga i entrena a l’escola de futbol amb ell, però a en Pau no li agrada gens el futbol, sinó que el que més li agrada és fer maniobres amb el seu monopatí. De fet, rebutja el futbol i menysprea tots aquells que hi juguen amb una actitud despectiva; per algun motiu el futbol el posa nerviós. En Nicolau no entén perquè a en Pau no li agrada jugar a futbol, però aquesta desavinença no impedeix que siguin bons amics i que cultivin una forta i profunda amistat. Per tant, el respecte és, també, un dels valors claus del llibre, perquè tot i tenir opinions i gustos diferents, es respectaran i seran bons amics. 


Georgina Esteva i Montse Buñuel presentant el llibre a Barcelona


Però no tot girarà entorn dels valors i del futbol, perquè la història també està farcida d’aventura, d’amor i d’un personatge molt especial, en Quitu, un ocell anònim que esdevindrà la gran mascota de l'equip i que entre tots cuidaran d’allò més. 

En definitiva, En Nicolau blanc-i-blau i el seu amic Quitu està pensat per ser una història educativa i, al mateix temps, divertida.

Georgina Esteva